Segregació inversa

“Per què només repartim els nens pobres? I si comencem a repartir els nens rics?” –Va preguntar un director en una sessió sobre mesures contra la segregació. Així va néixer aquest article d’escola-ficció.

Jordi Badiella
 
 
 

L’abstracció de La tragèdia de Picasso la va dibuixar l’Hugo Romero quan feia 2n d’ESO.

El país s’ha tornat boig. El síndic de greuges ha presentat un informe demolidor. La segregació escolar ha arribat a uns nivells intolerables. El govern entoma el repte. El conseller d’educació reuneix els directors generals. Aquests, els sotsdirectors, els inspectors en cap, els directors dels Serveis Territorials; i aquests, els regidors d’educació. Els alcaldes també ho impulsen. Els experts –pluriempleats universitaris–, elaboren estudis il·luminadors. Ha nascut la segregació inversa.

Un matí fatídic les oficines municipals d’escolarització s’omplen de famílies benestants que han rebut l’avís que els seus fills han de canviar de centre educatiu. S’han de repartir els nens rics per les escoles de la ciutat, ja no n’hi ha prou a repartir els pobres.

Les famílies reclamen el dret a una bona educació per als fills, però els tècnics de l’ajuntament  no poden anar més enllà d’aconsellar-los que demanin una cita amb l’assistent social del barri. Hauran de demostrar-li que la seva renda està per sota del llindar de riquesa i, a tot estirar, rebran algun consell, segurament, poc tranquil·litzador, com ara que arribin a acords amb el nou centre educatiu.

I, si fos el cas, ja es poden anar traient del cap els avantatges de l’escola diferenciada. Ara, fins i tot l’educació física l’hauran de fer sense miraments de gènere. No cal que s’imaginin com pujarà el clima de l’aula quan arribi el bon temps i la carn es deixondeixi. És millor que no hi pensin.

De res els ha servit fer-se pesat amb l’inspector. La inspecció té instruccions de no doblegar-se davant la pressió. L’inspector els recomana d’arribar a un acord amb el director del centre que se’ls ha assignat, però hi ha ben poca cosa a fer. És impossible canviar la tipologia de les famílies amb unes quantes places reservades per a alumnes sense necessitat de suport educatiu de tipus socioeconòmic. La immensa majoria no es podrà permetre mai de pagar sortides ad hoc, caldrà confiar en el món virtual per tenir experiències enriquidores. I ni somiar que a partir d’ara els fills puguin anar a l’estranger amb els companys.

Un dia, quan la visita de despatxos ja semblava haver-se extingit, a l’ensems que tota esperança, una citació telefònica porta el pare i la mare a un interrogatori d’un treballador de l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic, desbordat –cal dir-ho–, per l’allau d’informes socioeconòmics que cal enllestir. Es tracta de valorar el grau de riquesa. L’han d’acreditar amb nòmines i, si no fos el cas, amb el compte de resultats de l’empresa familiar. S’admetrà també la documentació de lloguers, hipoteques i pòlisses de crèdit que contrarresti l’import net de la xifra de negoci.

Decebedor. L’Administració no s’enganya. Quan un no és pobre, no és pobre. Si no, què hi fan l’origen, la identitat, el llinatge, en definitiva, en l’ordenament social d’un poble? La plaça escolar està assignada i això no és reversible.

Però algú ha pensat amb el calvari dels infants? Amb els efectes de viure durant tantes hores en un centre escolar de barriada? Amb l’estigma de saber-se ric entre tants pobres, tants emigrants? D’haver de dissimular, a tota hora, la seva condició?

Aquest afany de reservar places escolars per a alumnes sense necessitats de suport educatiu de tipus socioeconòmic és un disbarat. Però alguna cosa s’ha de fer quan el síndic aixeca la llebre. O sigui que endavant amb el nou Decret de Preinscripció Escolar: que es reservin places per als rics, oblidem-nos dels pobres, dels celíacs, dels exalumnes –bajanades–, la clau està a donar punts negatius a les rendes altes i distribuir aquests alumnes per l’extrarradi.

La segregació té els dies comptats: ara els nens i les nenes, els nois i les noies conviuran de dilluns a divendres en condicions d’igualtat. Coneixeran el sentit de les paraules aïllament i soledat, és cert, però ajudaran a equilibrar els resultats del sistema educatiu, i només per això ja es podria justificar el desplegament de les noves mesures.

En fi, noteu, lectors, que de tots els agents d’aquesta revolució només els alumnes i, a estones el director de l’escola, hauran de raure a les aules.

D’això, i si comencéssim per aplicar el Decret 150/2017 de l’atenció educativa de l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu?: escolarització de tots els alumnes en centres ordinaris, reconeixement de la singularitat de l’alumne, implicació de la comunitat educativa, adaptació dels recursos al sistema educatiu inclusiu, resposta a les noves necessitats educatives, equitat en l’escolarització entre centres públics i concertats… O potser és demanar massa?

Jordi Badiella
About Jordi Badiella

Jordi Badiella és filòleg i professor de Secundària a l'escola El Cim de Terrassa Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*