Anàlisi

Suspens, fantasia i absurditat al desert

«Per què E.T. era de color marró? No té sentit! Per què els personatges de “La matança de Texas” no van mai al bany ni es renten les mans? No té sentit! Per què s’amaga el protagonista d’”El pianista”? No té sentit!… Totes les grans pel·lícules de la història del cinema estan plenes de sense sentits, com la vida mateixa. La pel·lícula que estan a punt de veure és una oda al sense sentit», aquest monòleg el pronunciava mirant a la càmera el personatge que encarnava l’actor Stephen Spinella a l’inici de la pel·lícula Rubber (2010), dirigida per Quentin Dupieux, una producció que sorprenia en l’edició d’aquell any del Festival de Cannes i triomfava al seu pas pel Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, on ja s’ha convertit en un assidu, molt estimat pel públic aficionat al fantàstic.

La pel·lícula està protagonitzada per Robert, un pneumàtic (sí, han llegit bé) que, aparentment, cobra vida després de ser abandonat al desert i descobreix que posseeix aterridors poders telepàtics que li permeten destruir tot el que vulgui sense necessitat de moure’s. Les seves primeres víctimes són petites criatures del desert i diversos objectes rebutjats, però aviat el seu poder es converteix en una amenaça per als éssers humans, sobretot quan una dona bella i misteriosa es creua pel camí. L’autor reconeix tres influències evidents: d’una banda, va pensar en la pel·lícula Christine (1983), dirigida per John Carpenter, basant-se en la novel·la homònima de Stephen King, però no tenia els recursos necessaris i va pensar que ja era una pel·lícula destacada al gènere de terror i no es podria acostar mai a un nivell semblant, així que se li va acudir deixar-ho en un pneumàtic (a l’obra de King, Christine és un cotxe posseït per un ens maligne), i apostar per l’humor. D’altra banda, va pensar en una altra pel·lícula de terror molt popular: Scanners (1981), amb guió i direcció de David Cronenberg, recordada precisament per les escenes en què esclataven els caps d’alguns dels personatges a causa dels poders telequinètics dels protagonistes.

Però la que de veritat va ajudar el director francès Quentin Dupieux per concebre Rubber va ser El diable sobre rodes (Duel, 1971), la pel·lícula amb què debutava al llarg una jove promesa: Steven Spielberg. El guió, escrit pel mític i enyorat Richard Matheson (1926-2013), no era exactament de ciència ficció, recordem que tracta de les penúries d’un empresari californià que és perseguit pel conductor d’un vell camió cisterna que s’ha sentit ofès i que, com a venjança, té la intenció de matar-lo. La pel·lícula de Spielberg, produïda inicialment per a la televisió, tenia una característica primordial: que succeïa al desert d’Arizona. Dupieux va arribar a afirmar a les entrevistes que «el desert és un lloc on pot passar qualsevol cosa, és un lloc mort, que sembla d’un altre planeta, Rubber no tindria sentit en una gran ciutat, i la pel·lícula de Spielberg em va ajudar a entendre la importància de l’estètica associada a aquesta imatge del desert de l’Amèrica profunda».

Una cosa així hauran pensat els autors de la novel·la gràfica El rei dels cargols (2024), amb guió de David Pàmies i dibuix de David Sánchez, que han situat la seva història a la ciutat de Amarillo, a Texas (Estats Units), que forma part del conegut com a Pla Estancat, un altiplà de gran extensió, una zona semidesèrtica i àrida amb una densitat de població molt baixa a causa de les condicions geogràfiques, ideal per situar la delirant història que ens proposen. Els protagonistes de la història són dos agents de policia, en Gros i en Cheto, que hauran d’investigar un doble homicidi succeït en una benzinera abandonada, aparentment relacionat amb un ritual satànic.

L’anàlisi forense dels cadàvers confirmarà que la jove probablement va ser assassinada pel jove amb alguna intenció escabrosa, però el que era estrany era que l’assassí hauria mort devorat per cargols, tal qual. El periple associat al procés de recerca per resoldre el cas els portarà de viatge a les portes del cel i a les profunditats de l’infern, literalment, mentre deuen preocupar-se per una banda de narcotraficants que està actuant a la zona.

La novel·la gràfica, publicada el març del 2024, va guanyar fa tot just un any la segona edició del Premi Finestres de Còmic en Català 2023, amb un jurat format per la periodista Anna Abella, la divulgadora Abigail L. Enrech, els autors Max i Nadar i l’editora Montserrat Terrones, destacant en la deliberació el text següent: «per crear un univers propi i particular, elaborar una trama ben resolta i addictiva amb un to negre i surrealista, l’ús definit i significatiu del color, i la definició i caracterització dels personatges”. El premi està dotat amb 25.000 euros, un dels més importants al sector i, el que val la pena destacar, que és sobre una obra a produir amb el compromís de ser publicada en llengua catalana per la mateixa editorial. El veterà autor de còmics que el va guanyar, David Sánchez, afirmava el dia de la concessió del premi que era la primera vegada que cobrava amb antelació una feina per fer un còmic que es publicaria un any després. Un senyal de com treballen els autors al sector (de manera habitual deuen finançar una part important del seu treball), i de la importància d’aquest tipus d’iniciatives impulsades per l’Editorial Finestres.

El guionista de la novel·la gràfica és David Pamies, doctor en biotecnologia per la Universitat Miguel Hernández d’Elx, actualment professor del departament de fisiologia de la Université de Lausanne, a Suïssa, on està fent el seu projecte de recerca en el desenvolupament de models del cervell humà per estudiar el mecanisme molecular de diferents malalties i aplicar aquests models 3D a l’àmbit de la toxicologia i al desenvolupament de fàrmacs, un mètode alternatiu a l’experimentació amb animals. Ja havia escrit algun guió curt, algun amb David Sánchez, amb qui ara s’estrena en una història llarga, traient partit a l’estil polit de Sánchez, amb uns personatges dotats d’una gran expressivitat corporal, a la qual se superposa un guió on el desenvolupament dels personatges i les converses són fonamentals, mostrant un perfil característic de perdedor dels dos agents protagonistes, en un context d’ansietat generalitzada, exposada per les surrealistes situacions mostrades.

Els protagonistes d’El rei dels cargols s’estrenen parlant en català, i augurem un futur en diversos idiomes, tenint en compte el caràcter internacional amb què està concebuda la novel·la gràfica, al capdavall, succeeix al desert de Texas, un lloc que el filòsof francès Jean Baudrillard (1929-2007) al seu assaig América (1986) definia com el de l’autèntic Estats Units, en contraposició amb el més urbanita i tecnològic. Afortunadament, gairebé quaranta anys després d’escriure’l, el desert continua portant al límit els successos que s’esdevenen en ell, i si no ho creuen, llegeixin David Pamies i David Sánchez i ho entendran.