Actualitat

Una nova agressió d’un alumne a una docent: què s’hi pot fer? Són casos aïllats? (I)

El 29 d’abril un noi de 15 anys, alumne de 4t d’ESO de l’Institut de Vidreres, va atacar i ferir al coll a una professora amb un ganivet, a l’interior de l’aula i en presència d’altres alumnes. Havia estat castigat amb una expulsió de cinc dies i venia de complir els tres primers. Immediatament molta gent va recordar Abel Martínez, el professor lleidatà que va morir el 20 d’abril de 2015 a l’Institut Joan Fuster (Barcelona) com a conseqüència també d’una ganivetada perpetrada per un alumne de 13 anys, del qual es va dir que patia un brot psicòtic.

En aquest cas, afortunadament, les conseqüències han estat menys funestes. La professora no va patir ferides greus (si més no, físiques), a la vegada que l’alumne va ser detingut aquell mateix dia i l’endemà el jutjat de menors en va decretar l’internament en règim tancat durant quatre mesos, acusat de temptativa d’homicidi.

Entre el cas d’Abel Martínez i el d’aquesta professora han passat sis anys i nou dies, en els quals sembla que res no ha canviat. Per això hem volgut preguntar-nos: Què s’ha de fer davant de casos així? Quines mesures cal prendre, abans i després? O es tracta d’un fet aïllat impossible de detectar i de prevenir? Hem fet arribar aquesta enquesta al Departament d’Educació i a tots els sindicats educatius, la setmana vinent recollirem altres impressions.

Maite Aymerich, directora general de Currículum i Personalització

En aquest cas concret hem fet actuacions des de la USAV [Unitat de Suport a l’Alumnat en situació de Violència]. Dimarts passat una psicòloga de l’equip es va traslladar al centre per fer contenció sobre el succeït amb la direcció de l’institut i per fer acompanyament al tutor del grup, atès que va presenciar els fets i es troba amb simptomatologia d’estrès posttraumàtic. També va dur a terme una intervenció amb el grup classe que va presenciar els fets, donat que els alumnes es troben amb pors, flashbacks i altres símptomes.

També s’ha donat suport a través de Dipsalut (servei emergències Diputació de Girona) des del primer dia amb les famílies i l’alumnat, i ara amb el professorat. Conjuntament amb l’Equip d’Assessorament Pedagògic (EAP) s’ha dissenyat el pla d’actuació a fer al centre educatiu, que inclou l’aplicació de cercles restauratius i l’acompanyament emocional a l’alumnat.

Es tracta d’un fet aïllat. En aquest sentit, el cas més recent que tenim és el de l’Institut Jan Fuster de Barcelona, del 2015.

Arnau Rodellar, representant de CGT Ensenyament Barcelona

Els centres educatius són el reflex d’una societat on predomina l’individualisme, l’aïllament i la manca de teixit comunitari. Amb un context econòmic molt deteriorat i manca de perspectives de vida estable per al jovent. Això genera ansietat, depressió, trastorns emocionals i de conducta que en nombroses ocasions es tradueixen en comportaments violents.

Els diferents governs no estan donant resposta a aquesta problemàtica social. Les seves polítiques educatives contribueixen al deteriorament de la situació, impedint que els centres puguem apaivagar aquestes tensions, així com detectar i prevenir conductes de risc. Cal donar una resposta a tota la comunitat educativa en forma de recursos, que és la millor forma d’evitar les situacions de violència que patim a dintre i fora dels nostres centres.

Carme Rodríguez, responsable de salut laboral de CCOO

Davant qualsevol situació d’aquest tipus els centres sempre han de seguir un protocol on digui quines són les actuacions a seguir i les mesures a adoptar. Des de CCOO, arran de la mort del professor Abel Martínez, fa anys que exigim al Departament l’actualització del Protocol de detecció i intervenció en cas de conflicte greu amb l’alumnat. El Departament ha de dotar de recursos als centres educatius per portar a terme l’escola inclusiva i formar al personal educador en gestió i resolució de conflictes.

Però no es tracta d’un fet aïllat. El personal educador cada cop es troba més indefens davant d’aquestes situacions que malauradament no són aïllades i van en augment al llarg del temps.

Cristina Martín, responsable del sector d’educació d’UGT

A UGT Educació lamentem fets com els succeïts a Vidreres el 29 d’abril i d’altres que es puguin produir. Volem mostrar tota la nostra solidaritat envers la professora agredida, la seva família i tota la comunitat educativa del centre. Entenem que es tracta d’un cas aïllat, ja que, òbviament, les estadístiques i els casos així ho demostren. Per a trobar un cas similar ens hauríem de remetre al 2015, quan vam haver de lamentar la mort del company Abel Martínez. Hem de dir que aquests fets desafortunats són totalment imprevisibles.

L’educació és cosa de tots i totes. Demanem que tota la comunitat educativa col·labori intensament en la detecció precoç d’aquest tipus de conductes per tal de tractar i d’ajudar les persones amb trastorn de conducta com la d’aquest alumne. Si no s’actua adequadament, les conseqüències poden ser lamentables. Cal dotar de més personal educatiu de suport als centres, especialment si es tenen indicis o s’han detectat situacions com la que ens ocupa. En aquest sentit, les retallades de 2012, que encara no hem pogut revertir, no ajuden, per això els sindicats d’educació hem convocat una concentració el 15 de maig a les 12 hores per encerclar el Palau de la Generalitat, per tancar el “cercle de retallades” iniciat pel govern de Mas i pendent de cloure’l pel govern entrant.

Daniel Checa, secretari de comunicació de FEUSOC

Als centres educatius s’hi viuen situacions diàries de destrosses de material i instal·lacions, impossibilitat de mantenir un clima d’aprenentatge a l’aula, desobediència manifesta, encaraments a treballadors dels centres, amenaces i insults a professionals i a altres alumnes… tot això deteriora greument la convivència, desmotiva al professorat i l’alumnat que vol aprendre i formar-se veu els seus drets trepitjats. Els equips directius no tenen els recursos per resoldre aquest greu problema, i els treballadors tampoc estan assessorats per l’Administració. Per tant, gairebé mai es denuncien els fets, que la major part de vegades queden impunes i silenciats.

Per això, la Federació d’Ensenyament de la USOC exigeix que els treballadors de tots els centres educatius, públics, concertats i privats, siguin declarats autoritat pública, que siguin assessorats i protegits per l’Administració i que es reguli una clara legislació sobre el tema que s’apliqui ràpidament als infractors, incloent-hi les responsabilitats subsidiàries dels pares o tutors dels fills/es menors d’edat.

Iolanda Segura, portaveu nacional d’Ustec

El primer que cal fer és acompanyament psicològic a la víctima, al professorat i a l’alumnat, i la resta de procediments que estiguin establerts amb l’agressor. I la prevenció és una qüestió de recursos: cal invertir els recursos necessaris que vagin dirigits a l’atenció a l’alumnat amb totes les mesures per arribar a un acompanyament el més individualitzat possible: recursos per reduir ràtios i augmentar la dotació de plantilles, tant de docents com de personal d’atenció a la diversitat (personal laboral, sanitaris i psicòlegs) que donaran resposta a les necessitats del grup classe i a les necessitats més específiques de l’alumnat NESE.

No es tracta d’un cas aïllat. Malauradament les situacions d’agressions es donen més sovint del que caldria:  agressions verbals, humiliacions, atacs al mobiliari del centre i a les pertinences dels docents (les ratllades de cotxe de docents en els pàrquings dels instituts estan a l’ordre del dia)… Hi ha molt professorat que ha hagut d’agafar la baixa per aquest motiu. No hi ha uns protocols molts clars per tractar aquests casos, les direccions sovint no actuen per prudència, la protecció del menor condiciona molt. Malauradament és un tema al qual no se li dona la rellevància que realment té.

Judith Ribera, portaveu d’educació de la Intersindical

Els centres educatius han esdevingut un espai cabdal en la gestió del malestar social que vivim i les conseqüències que se’n deriven. Entre aquestes, hi podem comptar un augment significatiu de tots aquells trastorns que afecten l’estat d’ànim i/o la salut mental del nostre alumnat.

L’aplicació efectiva del decret d’inclusió i una aposta valenta per a fer front a aquesta situació són l’única manera d’evitar que els casos d’agressions als centres educatius no deixin de ser fenòmens puntuals, de tal manera que els docents puguin desenvolupar la seva tasca amb seguretat i sense por.

Cal un compromís ferm del Departament d’Educació a l’hora de garantir tots els recursos necessaris, tant humans com materials, per tal de donar resposta a les necessitats educatives de tot l’alumnat, així com una coordinació eficient entre institucions, famílies i comunitat educativa en general amb l’objectiu de protegir alumnes i docents.

Xavier Massó, secretari general d’Aspepc-SPS

No es tracta d’un fet aïllat, sinó de la punta d’un iceberg per sota del qual sovintegen els insults i agressions verbals, les amenaces, els danys a béns materials –mobiliari escolar, cotxes propietat dels docents…– i les agressions físiques més o menys contundents, segons el cas, tant sobre el professorat com sobre l’alumnat, que acostumen a quedar en la impunitat. A molts instituts el clima d’indisciplina i incivilitat és alarmant, sense que l’Administració faci altra cosa que contemporitzar o recórrer a eufemismes com ara que el docent afectat no sap controlar l’aula…

El problema s’ha agreujat amb l’anomenada escola inclusiva, que ha incorporat alumnat disruptor conductual, sense que hi hagi una normativa específica que contempli mesures de sanció d’aquestes conductes disruptives que fan impossible el normal desenvolupament de l’acció educativa. No són fets impossibles de detectar, perquè la majoria d’alumnes afectats tenen un historial previ d’actituds i accions disruptives. El que cal són mecanismes d’actuació sancionadora i la separació d’aquesta minoritària franja d’alumnat, que no ha d’estar escolaritzada amb la resta, sinó en centres especials atesos per experts conductuals. Cal també modificar l’actual normativa garantista i permissiva, que pot servir per una majoria de l’alumnat, però no per aquesta minoria.