Reportatge

Viure amb un trastorn de conducta alimentària: «Jo no era conscient de la meva malaltia»

Nerea Fernández, de 22 anys, va començar a desenvolupar conductes problemàtiques amb el menjar quan tenia 12 anys. «Tot va començar de manera força subtil, ningú es va adonar. Jo ja feia temps que no em sentia bé amb mi mateixa i que no estava a gust amb el meu entorn i les meves relacions. Em vaig començar a centrar molt en el meu cos i en com em veien els altres», relata. Aquesta situació va coincidir amb una etapa de canvi i de noves amistats, quan començava l’ESO.

«Jo no acabava d’entendre que em passava. Dinava quasi sempre sola a casa, perquè la meva mare treballava, i vaig començar a restringir aliments: mai menjava dolços, fregits… fins al punt que vaig començar a vomitar», explica. «El primer cop que vaig vomitar va ser força impactant per mi mateixa. Em vaig mirar al mirall, plorant. En aquell moment, ja havia fet un pas més: havia entrat en la boca de la malaltia».

Cap als 17 anys, la Nerea va fer una baixada de pes considerable. Aleshores la seva família es va adonar que alguna cosa no anava bé i la van portar a un centre. La van diagnosticar amb un trastorn de conducta alimentària no especificat (TCANE), caracteritzat per quadres incomplets d’anorèxia o bulímia nerviosa. Quan va fer 18 anys, però, va demanar l’alta voluntària. «Jo no em volia curar. No era conscient de la meva malaltia i no volia que ningú frenés les meves conductes», assenyala. A finals d’aquell any, va parlar amb la seva família i va decidir demanar ajuda. Primer va ingressar en un hospital de dia i, més endavant, va fer-ho en un 24 hores, on s’hi va estar tres mesos i mig.

«La primera setmana va ser horrible. Allà t’adones de fins a quin punt pot arribar un trastorn de conducta alimentària. Al centre sí que vaig prendre més consciència de la meva malaltia i vaig veure que no podia continuar així, que em volia curar i no volia fer patir més al meu entorn», explica. Un dels aspectes que més la va ajudar va ser el fet de sentir-se acompanyada. «Un dels sentiments que tenia era que estava sola i que ningú m’entenia. Però veure que hi ha gent que està al teu costat per com ets, malgrat tot, fa que et comencis a valorar més enllà del teu físic».

Ara ja fa prop de dos anys que està recuperada. «Les meves emocions ja no les gestiono amb el menjar», explica, sent conscient que el que ha viscut l’acompanyarà tota la vida. «Com algú que ha tingut qualsevol classe de dependència, has de tenir una llum vermella que s’encengui quan hi ha alguna situació problemàtica i digui: ‘D’acord, això no està bé’. Has de ser conscient que tens més tendència a obsessionar-te amb l’alimentació o amb el teu cos que qualsevol altra persona».

Al voltant de 400.000 persones a tota Espanya pateixen algun tipus de trastorn de conducta alimentària, 300.000 de les quals són joves adolescents

Les adolescents, les més vulnerables

Al voltant de 400.000 persones a tota Espanya pateixen algun tipus de trastorn de conducta alimentària, 300.000 de les quals són joves adolescents, segons dades de la Fundació Fita. La mitjana d’edat d’inici de la malaltia són els 15 anys, tot i que entre un 8 i un 10% dels TCA tenen un inici tardà, com podria ser als 30 o 35 anys. 9 de cada 10 de les persones afectades per aquests tipus de trastorns són dones.

«Les causes són multifactorials i intervenen tant factors biològics com socioculturals, com poden ser els cànons o models de bellesa que la societat accepta com a bons», explica Eduardo Serrano, psicòleg pediàtric de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona i Coordinador de la Unitat de Trastorns de Conducta Alimentària de l’hospital.

A l’adolescència hi ha una sèrie de factors que poden propiciar l’aparició d’un TCA. En aquesta etapa és on es produeixen més canvis físics, que són encara més evidents en les noies. Això fa que creixi la preocupació pel cos i per adaptar-se als cànons de bellesa que marca la societat. «El pas de la primària a l’ESO és un estressor que fa a les persones més vulnerables a patir aquest tipus de trastorns. És una etapa de canvis físics, però també psicològics: comencen a prendre decisions, busquen trobar-se a si mateix, tenen el desig de més autonomia, de trobar referents…», afirma Serrano. «També hi ha el que s’anomenen els esdeveniments vitals estressants, com un desengany amb una parella o la separació dels pares, que poden funcionar com un desencadenant de la malaltia», afegeix.

La malaltia es manifesta, per una banda, a través de símptomes físics, com la pèrdua evident de pes, en el cas de l’anorèxia, o les fluctuacions exagerades de pes, en el cas de la bulímia, així com la desaparició o alteració del cicle menstrual. També apareixen símptomes psicològics: preocupació excessiva per l’alimentació i el pes, amb la inclusió de canvis en la dieta, obsessió per l’exercici físic, distorsió de la imatge corporal, irritabilitat o aïllament respecte a l’entorn. Igualment, apareixen sentiments de pèrdua de vàlua personal i de baixa autoestima.

A les primeres fases del diagnòstic i, fins i tot, del tractament, una característica habitual en els i les pacients és la falta de consciència respecte a la malaltia. «Habitualment, el pacient no veu necessitat de canvi ni troba motivació pel tractament. Li costa entendre que té una malaltia, que ha perdut el control sobre si mateix i que tot el seu món gira al voltant del seu cos», explica el Dr. Fernando Fernández, cap de la Unitat de Trastorns de Conducta Alimentària de l’Hospital de Bellvitge.

La pandèmia de la Covid ha disparat els casos de TCA, que es calcula que han augmentat en un 20%

L’efecte de la Covid

La pandèmia de la Covid ha disparat els casos de TCA, que es calcula que han augmentat en un 20%. A més, la crisi sanitària també ha fet empitjorar els casos que ja existien i ha provocat, en alguns casos, recaigudes en persones que ja estaven recuperades. «La pandèmia va ser la tempesta perfecta. L’aïllament social, la incertesa, la por al contagi… van ser un estressor més», assenyala Eduardo Serrano, qui explica que, durant el període més dur de la pandèmia, a l’Hospital Sant Joan de Déu l’hospitalització parcial va augmentar en un 33% i els ingressos totals fins un 60%.

Els missatges que circulaven durant el confinament evocant a la necessitat de fer exercici físic i portar una dieta sana per no «abandonar-se» van anar calant en la població. «Pel fet de no poder mantenir una activitat normal, ha augmentat la preocupació pel pes i la figura i l’obsessió per l’esport. A més, durant la pandèmia hi ha hagut diferents factors estressants, com la pèrdua de poder adquisitiu en la família o la mort de persones properes, que han fet que apareguessin angoixes que normalment no hi eren», sosté el Dr. Fernández. A l’Hospital de Bellvitge, on normalment veuen uns 300 o 350 casos nous cada any de TCA, aquest any n’han vist entre 400 i 450.

Les xarxes com a amplificador del model de bellesa

Les xarxes socials per si mateixes no són una causa dels TCA, però sí que poden jugar un paper en la seva incidència. «Les xarxes amplifiquen el model estètic, amb l’afegit que es produeix un retoc de les fotografies i es poden utilitzar filtres, que promouen encara més la idea de perfecció, tot i que sigui falsa. Això pot generar insatisfacció corporal, que és la porta d’entrada a un trastorn alimentari», explica Serrano. «Si jo em sento lluny de l’estàndard de bellesa, disminueix l’autoestima i això em porta a intentar modificar el meu cos amb la dieta, fent esport… tot són factors de risc que poden debutar en un trastorn alimentari», afegeix el psicòleg de l’Hospital Sant Joan de Déu.

Segons explica la Nerea, hi ha molt poca consciència respecte a la gravetat dels TCA i és habitual banalitzar aquests comportaments amb la dieta o l’esport. «Hi ha moltes influencers que fan servir expressions com ‘compensar el que he fet durant el cap de setmana’ o persones amb TCA reconegut que parlen dels dejunis intermitents», assenyala. «Quan algú que té un TCA llegeix o veu això, fa que la seva malalta evolucioni més ràpidament i pitjor», afegeix.

Les xarxes amplifiquen el model estètic i promouen encara més la idea de perfecció. Això pot generar insatisfacció corporal, que és la porta d’entrada a un trastorn alimentari

Un abordatge multidisciplinari

Segons dades de l’Hospital de Bellvitge, el trastorn per afartament i l’anorèxia nerviosa són els trastorns de la conducta alimentària que registren un percentatge més elevat de recuperació total després d’un tractament especialitzat, amb un 72% i un 65% respectivament. En canvi, la bulímia nerviosa i altres TCA atípics presenten menys probabilitat de restabliment complet, entre el 40% i 33%.

D’acord amb els resultats d’un estudi de l’Hospital per avaluar l’impacte dels anys d’evolució de la malaltia en la resposta al tractament dels TCA, en l’anorèxia i la bulímia nerviosa, més de 12 i 14 anys d’evolució incrementarien el risc de cronicitat, mentre que per al grup de trastorns atípics seria de 6 a 8 anys i per al trastorn per afartament de 20 a 21 anys. Així doncs, el reconeixement precoç dels símptomes i el tractament indicat són aspectes claus en l’abordatge d’aquests trastorns.

Un altre aspecte clau és l’abordatge multidisciplinari de la malaltia. En les unitats específiques de TCA, com la de l’Hospital de Bellvitge o la de Sant Joan de Déu, intervenen diversos especialistes en el tractament del pacient -psicòlegs, psiquiatres, endocrins, internistes, ginecòlegs, nutricionistes, etc.-. Normalment, els pacients arriben derivats dels centres de salut mental o de l’atenció primària i es fa un tractament específic en funció de la severitat del cas. En algunes ocasions, cal un ingrés a l’hospital de dia i, en d’altres de més greus, un ingrés total.

En el cas de l’Hospital Sant Joan de Déu, en ser un hospital pediàtric, la família s’involucra en tot el procés. «Des del primer moment, mirem d’empoderar-los perquè puguin entendre tota la repercussió emocional de la malaltia i perquè puguin manejar la renutrició en el cas d’un ingrés parcial. També els facilitem eines perquè puguin gestionar situacions específiques. Formen un equip entre la persona afectada, la família i els professionals», remarca Eduardo Serrano.

Treballar en l’educació per trencar l’estigmatització de la salut mental és molt important. Cal entendre que tots estem exposats a patir algun tipus de problema de salut mental al llarg de la nostra vida

Parlar-ne per trencar l’estigma

Amb la pandèmia de la Covid-19 s’han disparat i aguditzat el nombre de casos de depressió, ansietat i altres problemes de salut mental. «A causa de l’augment de la demanda, s’han desbordat els recursos que teníem i també han arribat casos més greus a causa del confinament. Calen més recursos per poder fer front a aquest augment de problemes de salut mental», argumenta el Dr. Fernández.

En la mateixa línia s’expressa la Nerea, qui també reivindica un augment dels recursos destinats a la salut mental. «Hi ha tanta gent que té problemes de salut mental que és impossible que la sanitat pública pugui abastir-ho tot. I hi ha moltes famílies que no es poden permetre pagar un psicòleg a la sanitat privada», afirma. La Nerea també destaca la importància d’educar en la gestió de les emocions des de les escoles, treballar l’autoestima i un pensament crític davant els inputs que rebem a través de les xarxes socials.

La crisi sanitària també ha posat sobre la taula la importància de cuidar la nostra salut mental. «Treballar en l’educació per trencar l’estigmatització de la salut mental és molt important. Cal entendre que tots estem exposats a patir algun tipus de problema de salut mental al llarg de la nostra vida. La prevenció és complexa, però tot el que sigui reconeixement precoç i trencar el tabú és importantíssim», destaca el cap de la Unitat de TCA de l’Hospital de Bellvitge.

La Nerea ha volgut explicar el seu testimoni per visibilitzar els trastorns de conducta alimentària, ja que, segons diu, «les persones no són conscients que és una malaltia que et pot arribar a matar i no li donen la importància que se li hauria de donar». Destaca que el més important és demanar ajuda i fer-se valdre a un mateix. «Una cosa que m’he anat repetint durant molt de temps és que només ens tenim a nosaltres. Jo soc l’única persona que estarà sempre amb mi i és una merda estar tota la vida odiant-te a tu mateixa. Per això ens hem de valorar i acceptar-nos tal com som».