Els deures d’estiu no són justos ni coherents

Sigui un alumne desmotivat, un alumne amb dificultats o un alumne amb circumstàncies familiars difícils, en cap d'aquests casos veig que fer deures durant els mesos de vacances hagi de canviar gaire les coses

Anna Torralbo
 
 

Han arribat les vacances i en més d’un butlletí de notes hi constava la més que utilitzada llista de quadernets o deures d’estiu. El mateix quadernet per a tots aquells que no hagin superat l’assignatura, el mateix per a aquells a qui se’ls recomani repassar… Són justos i coherents, els deures d’estiu?

Des de fa molt temps –per posar un exemple: des que jo mateixa era una nena– s’encomanen deures d’estiu que pretenen que l’alumnat adquireixi o consolidi el que no ha estat capaç d’adquirir o consolidar durant el curs. Has suspès? Tens deures. La fórmula és així de senzilla i no té en compte altres factors que, tanmateix, existeixen. D’entrada, una cosa curiosa –o si més no un element que cal qüestionar– és que el tipus d’exercicis continuen sent molt similars –per no dir iguals– als que s’han estat fent durant el curs. El format paper-llapis-exercici es repeteix quan de fet hi al nostre abast més recursos que mai: jocs, aplicacions, pel·lícules, programes, museus, biblioteques, etc.

Un altre aspecte que no es contempla i que hauria de tenir pes és l’acompanyament que té l’alumne. Té sentit que aquells que no tenen la supervisió o l’ajuda d’algú tinguin deures? De què serveix que un nen o nena s’infli a repassar si ningú revisa el que està fent? I, d’altra banda, què passa quan qui ajuda no té les eines adequades o no sap fer-ho? Moltes famílies afirmen tenir problemes per atendre els seus fills en aquest sentit: o bé no dominen la matèria, o no troben el moment, o els suposa discussions constants amb els seus fills. També ens trobem amb famílies que utilitzen mètodes antiquats –els mateixos amb què ells van aprendre– que es basen en l’autoritat, la repetició i el càstig. No serveix de res que se’ls ajudi si qui ho fa no sap com fer-ho. En moltes ocasions és, fins i tot, contraproduent per a l’alumnat i per a la relació familiar.

Tampoc és just, crec, que aquell nen o nena que ha treballat durament durant tot el curs hagi de seguir fent-ho en el seu període de vacances. “Si tothom té vacances, per què jo no?”, vaig escoltar dir-li a una alumna que havia treballat sense descans, però que les seves notes finals no havien estat prou bones. Sigui un alumne desmotivat, un alumne amb dificultats o un alumne amb circumstàncies familiars difícils, en cap d’aquests casos veig que fer deures durant els mesos de vacances hagi de canviar gaire les coses. No almenys a través de més i més exercicis en un paper.

En moltes ocasions, però especialment en aquests casos en què els alumnes no tenen el suport necessari (hi ha qui no es pot permetre pagar un professor/a particular), els deures d’estiu no fan més que augmentar la sensació de frustració davant d’uns continguts que no s’entenen, així com refermar, encara més, la sensació de soledat davant dels continguts escolars. El professorat ha de ser conscient i ha de tenir en compte la realitat de cada alumne: els que estan acompanyats i reben ajuda, els qui treballen sols, els que tenen recursos econòmics i els que no. Inflar de deures no és de cap utilitat, i encara menys si les circumstàncies no acompanyen.

Hi haurà alumnes que obrin el sobre de l’informe escolar i es trobin amb deures de diverses assignatures, dos o tres o més quadernets per omplir en els mesos de calor. Per què no optem per un altre tipus de tasques? Per a aquells alumnes a qui no els agraden els exercicis sistemàtics, ni els serveixen com a mètode de consolidació, existeixen a internet multitud de jocs educatius que, sens dubte, faran que l’estona d’estudi no sigui viscuda com un càstig o com una cosa tediosa. També hi ha jocs de taula interessantíssims (Lu2, una empresa especialitzada en jocs pedagògics, n’ofereix una gran quantitat). Crec que els municipis podrien aportar recursos en aquest sentit: oferir aules als centres cívics o a les biblioteques en què els nens poguessin anar a jugar a aquest tipus de jocs.

Sempre he estat partidària que els deures siguin part de la vida, que estiguin d’acord amb la convivència a la llar i amb la pròpia realitat de l’alumnat. Per què no demanar com a deures que es faci la llista de la compra, que descriguin com ha canviat la casa, el menjar que mengen o els hàbits amb el pas de l’hivern a l’estiu? Per què no fer dels deures d’estiu un moment per a la investigació i el descobriment personal, que, d’altra banda, podria ser un molt bon exercici d’expressió oral per a l’inici del curs escolar? Els alumnes podrien planificar unes vacances familiars amb tots els detalls possibles: destinació, activitats, allotjament, despeses, etc; podrien dur a terme una investigació sobre les cases més curioses del món, vestimentes típiques en diferents llocs del món (i les raons de ser d’aquestes), sobre nens i nenes talentosos… Els temes són il·limitats. I si decideixen ells mateixos sobre què volen investigar?

Arribarà setembre i els escriptoris de molts professors s’ompliran de quadernets sense acabar, quadernets mal resolts, quadernets que mai arribaran… A les cadires, alumnes amb por al càstig o a les conseqüències. Alumnes enfadats o frustrats, alumnes defraudats amb si mateixos…

Anna Torralbo
Sobre Anna Torralbo

Anna Torralbo (1982). Mestra d'anglès a l'Escola del Mar, amant de les llengües i l'art, col·labora en diferents mitjans tractant tant temes pedagògics com d'arts escèniques i plàstiques. Contacte: Página web | Més articles