Els reptes de l’educació inclusiva davant el nou decret

La publicació d'un decret que millori l'educació dels ciutadans amb necessitats educatives especials –i de retruc, la dels que no en tenen–, per a molts de nosaltres, alumnes, famílies i professionals, serà un repte.

Jordi Badiella
 
 
 

L’anunci d’un decret per a l’educació inclusiva en el sistema educatiu català hauria de generar expectació en la societat. Perquè, a banda d’altres lluites, l’assoliment d’una educació compartida per tot l’alumnat, siguin quines siguin les seves capacitats físiques, psíquiques o sensorials, és una bella aspiració.

La publicació d’un decret que millori l’educació dels ciutadans amb necessitats educatives especials –i de retruc, la dels que no en tenen–, per a molts de nosaltres, alumnes, famílies i professionals, serà un repte.

Amb les expectatives que aquest anunci de publicació genera, em pregunto en quina mesura l’aplicació del decret transformarà l’educació obligatòria d’avui. Ja hem pogut llegir i escoltar les primeres reaccions, d’entre les quals destaco la de la Plataforma Ciutadana per a una Escola Inclusiva, que ha manifestat que “cal que el nou reglament abordi la reconversió dels centres d’educació especial i respecti el dret dels pares a decidir sobre l’escolarització dels seus fills”. I aquestes són, en bona part, les claus de la qüestió.

En qualsevol cas, aquest decret s’incoporarà a l’escenari educatiu de casa nostra i hi incidirà en major o menor grau no només per la força dels seus manaments sinó, també, per les possibilitats reals de la seva aplicació, i aquestes depenen, sens dubte, del convenciment i de la tossuderia dels actors implicats: administració, docents, famílies i alumnes.

Una revolució educativa

L’any 2001 l’OCDE va publicar el document L’école de demain. Quel avenir pour nos écoles? (Gràcies, Xavier Melgarejo)1 en el qual anticipava que en els 15 o 20 anys següents els països que en formen part s’agruparien en sis models escolars bàsics:

1. Un sistema escolar burocràtic.
2. Un sistema escolar confegit com una ampliació del model de mercat.
3. Un sistema en el qual l’escola és el cor de la col·lectivitat i un centre social fonamental.
4. Un sistema en el qual l’escola està orientada com una organització d’aprenentatge.
5. Un sistema escolar basat en la xarxa d’estudiants i en la socientat en xarxa.
6. Un sistema escolar que es desintegra a causa de l’èxode dels docents.

Han passat 15 anys des de la publicació del document i, per tant, ja som en el moment idoni per dirimir en quin estadi dels sis que plantejava el document de l’OCDE es troba el nostre sistema educatiu.
Hi poden haver dubtes que ens trobem entre el primer i el segon estadi? Entre la burocratització i un sistema escolar confegit com una ampliació del model de mercat? El propi decret que hem esmentat i la consolidació d’una escola diferenciada, no fan pensar una altra cosa.

Per tant, en aquest escenari mixt i elemental on impera un sistema avaluatiu comú per a tot el país, que no aconsegueix reduir les desigualtats, en el qual s’han d’aplicar mesures per combatre el fracàs escolar, entre les quals la de l’ús de les noves tecnologies però sense canviar les estructures de l’ensenyament i l’aprenentatge. En aquest escenari en el qual es mantenen les disparitats socials i familiars que dificulten l’assoliment de bons resultats, que immergeix l’alumne en un mercat educatiu que desplega estratègies empresarials per captar-lo –i parlo de tots els centres educatius, públics i privats–, submís a la certificació de l’excel·lència per part d’organismes internacionals, l’escolarització d’alumnes amb necessitats educatives especials en els centres avui anomenats ordinaris és, com deia unes línies més amunt, un repte, perquè deixant de banda els dos escenaris darrers que anunciava el document de l’OCDE, que pregonen la desescolarització, fruit de la desintegració del sistema escolar, som lluny d’un sistema educatiu on la coacció de l’autoritat pública es limiti a avaluar resultats i a tenir cura del finançament. I som encara més lluny d’un sistema educatiu organitzat al voltant de l’experimentació i la innovació generalitzada.

Però malgrat que l’escenari no sigui l’idoni –i quan hauríem d’esperar perquè ho fos?–, l’anunci de la publicació del decret per a una educació inclusiva és un fet molt important, que no hauria de decebre per la manca de gosadia en la seva redacció. Fer un decret per presumir d’avenços irrealitzables seria lamentable, però fer-lo per impulsar el dret de tots els infants i joves –amb necessitats educatives especials o sense– a una educació millor, és una obligació moral que estem cridats a assumir.

Professionals i famílies

Ara bé, què en diuen les persones que haurien de posar en marxa aquest nou model educatiu?, –i el condicional emprat no és balder.

Els professionals de l’educació especial ja fa uns quants anys que pensen i repensen el seu paper, i que han posat negre sobre blanc les seves avinences i desavinences. Aquesta anàlisi, però, contrasta amb la manca d’interès per la qüestió que han demostrat, fins avui, els professionals de l’educació obligatòria ordinària. Una manca d’interès que no sembla que l’anunci del nou decret hagi alterat. I, finalment, les famílies, responsables de l’alumnat amb necessitats educatives especials, i les famílies responsables de l’alumnat sense necessitats educatives especials, què hi diuen?

La Plataforma Ciutadana per a una Escola Inclusiva, –integrada majoritàriament per mares i pares d’alumnes amb necessitats educatives especials–, ho ha deixat ben clar, com deia unes ratlles més amunt, en dues qüestions:

1. Cal abordar-la. Per tant, professionals de l’educació especial i de l’educació ordinària: fil a l’agulla.
2. Cal respectar el dret dels pares a decidir sobre l’escolarització dels seus fills. Ergo, administració: primer la família, després els dictàmens dels psicopedagogs.

Una conquesta immensa

La tasca que es vol emprendre és colossal. Un sistema educatiu com el que perfila el decret per a una educació inclusiva obre la porta al dret a l’escolarització en condicions d’igualtat de tots els nens i nenes, nois i noies, i aquesta és una conquesta immensa, que només s’ha dut a terme en pocs països del món.

La gent, especialment aquells que més ho necessiten, hem d’aspirar que aquest projecte sigui reexit, que no quedi en un calaix com altres que l’han precedit. Si es fes bé, el resultat hauria de ser, com a mínim, un model per als països de l’OCDE que l’any 2001 no podien sospitar que hi havia un escenari educatiu més revolucionari que cap altre: el d’una educació que, de tan inclusiva com era, va deixar de dir-se inclusiva perquè ja era, només, educació.
_________

1MELGAREJO, Xavier. Gracias, Finlandia (2013).

Jordi Badiella
About Jordi Badiella

Jordi Badiella és filòleg i professor de Secundària a l'escola El Cim de Terrassa Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*