El futur dels centres d’educació especial passa per acompanyar la resta d’escoles

Els 105 centres d'educació especial a Catalunya es transformaran en proveidors de serveis a les escoles, on hi haurà la gran majoria d'alumnes amb discapacitat

Pau Rodríguez
 
 
 

Rosalina Reñé i Alba Cuevas, amb la Maria a l’escola Arrels / © Sandra Lázaro

Sense els pictogrames, segurament la Maria quedaria exclosa de l’assemblea inicial que fan cada dia els alumnes de P-5 de l’escola Arrels, a Solsona. El que semblaria una trivialitat –que els nens i nenes d’aquesta classe puguin explicar els seus plans del dia amb imatges i no només parlant– és el que permet a la Maria, que té una pluridiscapacitat que li afecta la motricitat i la parla, estar realment inclosa en el grup.

El consell d’incorporar a classe el llenguatge dels pictogrames –una imatge d’un entrepà per esmorzar, una d’una taula per treballar– el va rebre la tutora de P-5 de la mà de Rosalina Reñé i Alba Segués, dues especialistes d’un centre d’educació especial, el Jeroni de Moragues, que és a 50 quilòmetres de Solsona, concretament a Santpedor.

Des de fa anys, tres professionals del Jeroni de Moragues fan ruta per diverses escoles i instituts, públics i concertats, del territori (el Bages, el Moianès i el Solsonès) per assessorar els mestres que tenen a classe alumnes amb necessitats educatives especials.

Aquest model de suport a les escoles depenia fins ara sobretot del convenciment d’alguns centres d’educació especial, com aquest de Santpedor. Amb l’aprovació del nou decret que regula l’escola inclusiva, la intenció de l’Administració és que garantir que els 105 centres d’educació especial que hi ha a Catalunya assumeixin progressivament el rol de proveïdors de serveis, és a dir, de suport a escoles i instituts.

De moment, el departament d’Ensenyament ja ha posat en marxa, en una fase pilot, tretze Centres d’Educació Especial Proveïdors de Serveis i Recursos (CEEPSIR), entre ells el Jeroni de Moragues. La seva voluntat és que aquests centres escolaritzin només els alumnes amb discapacitats més severes, i es dediquin a fer suport a les escoles ordinàries, on hi hauria d’haver la majoria d’alumnes amb necessitats educatives especials (de fet, el decret blinda el seu dret a anar a un centre ordinari).

Actualment, a Catalunya hi ha uns 25.000 infants amb necessitats educatives especials, dels quals 7.000 van encara a centres d’educació especial.

“Els sabers dels centres d’educació especial han d’anar allà on han de ser alumnes, que és els centres ordinaris”, defensa Mercè Esteve, subdirectora general d’Ordenació i Atenció a la Diversitat. Des de la Generalitat consideren que la presència periòdica de professionals especialitzats a les escoles i instituts aportarà als docents coneixements puntuals sobre com tractar amb els alumnes en funció dels seus problemes d’aprenentatge o de conducta, més enllà de si tenen una discapacitat o no.

Aquesta és la missió de Reñé i Segués. Elles són logopeda i fisioterapeuta, respectivament. Del seu horari al Jeroni de Moragues, dediquen dos dies a la setmana a visitar escoles de les comarques dels voltants. A cadascuna d’elles hi van aproximadament cada quinze dies. El cas de Solsona té la seva particularitat: als seus centres hi ha més alumnes amb discapacitat que en d’altres zones perquè en aquesta comarca mai hi ha hagut cap centre d’educació especial.

“Elles tenen un coneixement que a vegades ens falta, perquè hi ha molts tipus de discapacitats, de problemes de conducta, de personalitat, d’autisme… Cada nen és un perfil i tenir el suport d’un especialista ens dóna seguretat”, exposa una de les mestres d’educació especial de l’escola Arrels.

Reñé i Segués entren sempre que poden a les classes per observar l’evolució dels alumnes amb més dificultats, dels quals fan seguiment. Mentre la Maria i els seus companys de P-5 esmorzen, elles comenten amb la vetlladora quina ha de ser la seva posició corporal quan seu o quan es mou per classe amb el caminador.

“Els estímuls que rep un infant amb discapacitat en una classe amb els seus companys és incomparable… I la sensibilitat que adquireixen els seus companys respecte de la diversitat, també”, comenten les mestres d’Arrels. Per Reñé, el debat sobre quin centre és millor per a aquests infants s’hauria de superar: “No és qüestió de quin centre és més bo, sinó que han d’anar al centre que els toca, el mateix que a la resta d’infants. ¡Els nens han d’estar amb els nens, i punt!”, sentencia.

La millor escola per en Lluc

Al Lluc costa imaginar-se’l envoltat de més bons companys de classe. Ha compartit amb ells tota una escolaritat al Setelsis, des de P-3 fins a Sisè de Primària, el seu curs actual. La llista d’anècdotes que expliquen els seus amics de classe és interminable. “Un dia vam anar a esquiar amb ell, que ho ha de fer amb una cadira amb els seus pares, i anàvem tots en fila darrere seu!”, explica un dels seus companys. “Quan hem de fer parelles és el que n’aconsegueix una més ràpid!”, afegeix un altre.

Durant gairebé mitja hora de rellotge, aquests nens i nenes expliquen a El Diari de l’Educació, amb tota naturalitat, la seva relació amb el seu amic, en Lluc, que pateix una malaltia rara que li dificulta de forma molt severa la mobilitat i la comunicació oral. Això no ha impedit a en Lluc completar tota la Primària en un entorn escolar com qualsevol altre, tot i que amb adaptacions del currículum i acompanyament d’especialistes a classe.

En Lluc, a la seva classe amb la mestra d’educació especial i la vetlladora / © Sandra Lázaro

Per a la seva família, la supervisió de les professionals del Jeroni de Moragues també ha estat una garantia. No són pocs els pares i mares que tenen por de portar els seus fills a una escola ordinària per temor a que allà no estaran prou ben atesos. “El seu suport ha estat indispensable, per exemple perquè amb l’ajuda de logopeda ens han recomanat programes concrets per comunicar-se, hem millorat molt”, exposa la seva mare, Judith Cardona. Es refereix al The Grid, un ordinador molt senzill d’usar manualment i que li permet respondre a preguntes bàsiques sobre com està i quins són els seus plans del dia. Li dóna veu, literalment, a un nen que difícilment en tindria.

Segués i Reñé reconeixen també que les seves visites a les escoles són molt importants per a les famílies, perquè es converteixen en consultores per uns pares i mares que tot sovint dubten. “Quan tens un fill amb discapacitat de cop necessites un volum molt gran d’informació, passes per molts metges, necessites suports diversos… Et trobes en un món totalment nou, i nosaltres en això, fora de l’àmbit escolar, també els podem acompanyar”, exposen aquestes dues professionals.

Lluitar per la inclusió des dels centres especials

El seu objectiu és que, poc a poc, les seves visites a les escoles es vagin reduïnt a mesura que els mestres aconsegueixin atendre tots els infants sense la seva ajuda. “La gent se sorprèn perquè som mestres d’educació especial que lluitem per la inclusió; pot semblar contradictori, però és que sabem fins on poden arribar aquests nens dins un entorn escolar ordinari, ho hem comprovat!”, sosté Reñé.

El seu cas no és únic, ni molt menys. Hi ha altres d’educació especial que fa anys, si no dècades, que defensen que la seva funció ha de ser desaparèixer com a escoles –entès com un espai on hi ha alumnes– i convertir-se en centres amb professionals de referència pel sistema educatiu. És el cas d’ASPASIM. Quan el seu director, Efrèn Carbonell, parla dels 80 alumnes que té l’escola, es refereix als nens i nenes a qui donen suport a les escoles ordinàries a les que van.

“Hem de crear una xarxa important de suport a les escoles ordinàries per ajudar els mestres: ells són l’autèntic pal de paller de l’educació”, argumenta Carbonell. “El que suposaran els CEEPSIR per a les escoles no són més mans, sinó més cap”, sosté. És a dir, professionals que donin als mestres estratègies perquè els nens i nenes amb discapacitat “no estiguin escalfant la cadira dins l’aula”. “No ens calen recursos humans, sinó humans amb recursos”, afegeix Carbonell.

Així i tot, molts mestres creuen que més docents i vetlladors sí que ajudarien a millorar l’atenció a aquests infants i als seus companys. La memòria econòmica que acompanya el decret preveu alliberar 141 milions d’euros en quatre anys per fer efectiva la inclusió, un volum de diners destinat sobretot a nous professionals. Però el record de les retallades és encara viu a les escoles, on lamenten que els recursos per atenció a la diversitat són els primers que es van perdre.

Ho recorda la mare del Lluc, sobre els seus primers anys al Setelsis: “Quan anava a Infantil tenia una vetlladora 25 hores a la setmana, a més de la mestra d’educació especial, una logopeda… Però les hores de vetlladora ens les van treure gairebé totes, i això minva la qualitat de la seva atenció, és molt negatiu”, assegura. A l’escola Arrels, per la seva banda, es queixen que els han retirat aquest any el 30% de les hores de vetllador, encara que en conjunt aquest últim curs la Generalitat ha incrementat la plantilla de mestres d’educació especial amb 200 noves dotacions.

L’aula de P-5 de l’escola Arrels, de Solsona / © Sandra Lázaro

L’horitzó de l’escola inclusiva

El futur del Lluc passa el curs que ve per l’institut. Si el salt a l’ESO ja és un repte per a molts alumnes, encara més per a un nen que té molta menys autonomia. De nou, els dubtes assalten la família, que tanmateix no es veu enviant el seu fill a 50 quilòmetres de casa, a Manresa, perquè vagi a un centre d’educació especial. “El veig anant a l’institut a Solsona, perquè aquí és on té companys i amics que vull que conservi, i on també ha tingut professionals que han intentat desenvolupar les seves capacitats sense límits”, assegura la seva mare.

A mesura que es fan grans, sobretot en la transició a la vida adulta, els alumnes amb necessitats educatives especials tenen més dificultats per seguir els estudis. De fet, a ASPASIM els pocs alumnes que tenen al centre d’educació especial són d’edats des dels 16 fins als 20 anys. Els menors de 16 anys estan tots els centres ordinaris, a excepció de casos molt greus, com transtorns de personalitat o de conducta que necessiten estar fora de les aules o pluridiscapacitats amb suports sanitaris molt intensius.

A excepció d’alguns condicionants per la salut, també a Ensenyament es mostren convençuts que en els propers anys “tots els centres educatius reduiran el seu alumnat amb necessitats lleus i moderades i tindran un professorat que podrà ser proveidor en centres ordinaris”, assegura Mercè Esteve. Famílies com la del Lluc o la Maria esperen que el que ja consta en paper al decret es materialitzi en els propers anys en oportunitats educatives per als seus fills.