8M | Dia Internacional de la Dona

Els objectius de la coeducació avui

Aquest text correspon al capítol 5 del llibre Coeducació, aposta per la llibertat (Editorial Octaedro), de la sociòloga Marina Subirats, que forma part de la col·lecció de publicacions que El Diari de l'Educació regalem als nostres subscriptors

Marina Subirats
 
 

Aquest text correspon al capítol 5 del llibre Coeducació, aposta per la llibertat (Editorial Octaedro), de la sociòloga Marina Subiratsque forma part de la col·lecció de publicacions que El Diari de l’Educació regalem als nostres subscriptors. Coincidint amb el 8 de març, dia internacional de la dona, hem optat per difondre aquesta part del llibre on Subirats exposa els reptes de la coeducació avui. (Aquí pots trobar més informació sobre la col·lecció de llibres).

Una vegada analitzats els models de gènere actuals estem en condicions de veure quins són avui els objectius de la coeducació; ja no es tracta tant, com en el passat, d’eliminar els obstacles que impedien les dones l’accés al coneixement i a l’educació superior, cosa que al nostre país ha estat aconseguida, sinó de transmetre una socialització dels gèneres que elimini els aspectes negatius i les jerarquies dels models vigents i obri el camí al ple desenvolupament de cada criatura en totes les dimensions de la vida i en totes les capacitats que necessitarà tenir en la nostra societat i en les formes que aquesta prendrà en els propers anys.

Dit això, cal tenir present que, a causa de la pervivència de formes molt antigues de creences, es poden produir encara situacions en les quals les nenes es vegin obligades a deixar l’educació massa aviat; de manera que la primera cosa que cal fer, per part de les escoles, és assegurar-se que no hi ha nenes excloses, i, si és així, veure quines mesures es poden prendre per evitar-ho.

No estic parlant de situacions hipotètiques, sinó molt reals. És freqüent, per exemple, entre la població gitana que les nenes deixin d’anar a l’escola en el moment que s’inicia la seva menstruació. Passa també, en els darrers anys, amb nenes procedents de grups culturals no europeus, que mantenen un model de feminitat entre nosaltres ja superat, segons el qual és un perill que les nenes vagin a escoles mixtes quan ja són fèrtils. És extraordinàriament important que aquestes nenes segueixin anant a l’escola i obtinguin els diplomes necessaris; en la seva majoria, viuran a Europa, entre nosaltres, i privar-les de les credencials acadèmiques suposa condemnar-les a tipus de treballs mal pagats, és a dir, no donar-los igualtat d’oportunitats i limitar la seva vida des de l’adolescència. Cal saber que els ajuntaments són les institucions que han de vetllar perquè tota la població en edat escolar acudeixi als centres educatius; de manera que, quan observem que alguna nena deixa d’assistir a l’escola per aquest tipus de motius, cal actuar per fer-la tornar; es pot parlar amb l’Ajuntament de la població on viu aquesta nena i aquest ha de posar els mitjans per resoldre la situació.

Amb tot, és ara poc freqüent, entre nosaltres, que les nenes deixin d’anar a l’escola. Des del punt de vista de les possibilitats d’accés a l’educació, el problema està globalment resolt, malgrat que puguin donar-se casos aïllats i que s’ha de vetllar per resoldre’ls. Però en aquest moment no és ja aquesta la tasca fonamental que s’ha d’emprendre en la coeducació.

La tasca fonamental del treball coeducador avui té relació amb els canvis en els models de gènere, i per tant en els canvis en les transmissions de normes vinculades als gèneres que es fan a l’escola, i, en general, a la societat, començant per la família i continuant pels mitjans de comunicació. Tanmateix, cal tenir present la dificultat d’arribar a les famílies i també saber que als mitjans de comunicació hi ha moltes resistències a canvis d’aquesta mena, perquè solen pensar que els seus missatges són més escoltats si parteixen d’estereotips que semblin confirmar allò que la majoria de les persones creu. Tot indica que el sistema educatiu és l’àmbit més propici per emprendre aquesta tasca, atès que és justament l’aparell creat per la societat per ocupar-se de l’educació correcta de les noves generacions. Que fins ara aquestes qüestions s’hagin tingut en compte només d’una manera puntual i esporàdica dins del sistema educatiu, i que s’hagin fet prevaldre altres funcions, com les de la transmissió de coneixements instrumentals, no implica que hagi de ser així en el futur. El sistema educatiu, atesa la seva finalitat social, ha d’estar atent a l’aparició de noves necessitats de formació per a l’alumnat, i el professorat s’ha de reciclar per poder transmetre els coneixements que cada generació necessita, especialment en una societat que canvia tan de pressa, i no es pot permetre que el professorat segueixi transmetent els coneixements que va assimilar quan es va formar, a vegades fa quaranta anys.

Així, doncs, cal que el sistema educatiu vagi construint un tractament diferent dels gèneres. Evidentment que no ho pot fer sol, tota la societat hi ha de contribuir. Però és des de les escoles i des de les universitats, precisament per la seva funció de transmissió d’aquelles actituds, hàbits, coneixements i valors que es consideren correctes, que cal repensar els gèneres i la seva transmissió.

I en quin sentit cal avançar, per canviar els gèneres actuals? Doncs bé, totes les recerques que estan en curs, tant des d’un punt de vista feminista com des dels grups d’homes que treballen per una nova masculinitat, ens indiquen el mateix camí: cal construir una nova cultura que integri com a igualment valuosos els eixos fonamentals que han constituït fins ara els gèneres femenins i masculins, els models de masculinitat i de feminitat. Al mateix temps, s’ha de fer una crítica d’aquells elements que ja no són vàlids, perquè van ser causats per situacions històriques que han estat superades, com són les actituds violentes, possessives i despòtiques per part dels homes, i les actituds d’excessiu abandó, feblesa, inseguretat i tendència a actuar com a objectes sexuals per part de les dones. I aquesta nova cultura, que desfaci la divisió de gèneres tradicional, ha de ser transmesa a homes i dones per igual, sense distinció de sexe.

Quina és la finalitat d’aquesta cultura? Que desapareguin els gèneres com a normes diferencials que prescriuen hàbits i comportaments diferents segons s’hagi nascut home o dona. És a dir, que, sigui quin sigui el teu sexe, puguis adoptar qualsevol tipus de comportament considerat adequat per a un ésser humà. Dit d’una altra manera, universalitzar la transmissió de les normes corresponents fins ara a cadascun dels gèneres i considerar-les vàlides com a comportaments humans, sense tenir en compte si la persona receptora és d’un o altre sexe.

Sé que aquesta afirmació pot sorprendre. Ja no hi haurà diferències, doncs, entre homes i dones? Les diferències seguiran existint, i seran precisament aquelles que tenen una base biològica, i no cultural. Però, sobretot, hi haurà menys diferències entre el grup dels homes i el de les dones, i en canvi creixeran les diferències dins de cadascun dels dos grups. Perquè ja no caldrà comportar-se d’una certa manera pel fet de ser dona, sinó que cada dona triarà els comportaments més adequats a la seva personalitat i a les seves finalitats, i el mateix farà cada home. Les diferències seran bàsicament individuals i no de grup, com correspon a una societat que dóna més importància als individus i a la seva llibertat que a les normes que regeixen els grups.

Aquesta és la línia en què cal treballar per arribar a una forma d’igualtat que no sigui uniformitat, sinó llibertat de ser cadascú segons la seva naturalesa, precisament.

Vist des d’un punt de vista històric, es tracta de superar l’antiga divisió sexuada del treball, que en aquest moment ja no té raó de ser. Ben al contrari, estem en una etapa en la qual, d’una manera creixent, la família deixa de ser la unitat bàsica de la societat; la família tradicional ha passat per un conjunt de canvis: primer la seva disminució numèrica, amb cada vegada menys membres convivint en una mateixa llar; després la inestabilitat i sovint la destrucció del nucli, la parella, amb la complementarietat entre les feines de l’home i de la dona. Actualment, la parella es basa sobretot en l’amor i el desig sexual, no en un compromís que s’adquiria per a tota la vida. En conseqüència, les ruptures de parella són cada vegada més freqüents, i la unitat bàsica de la societat ja no és la parella i la família que en deriva, sinó l’individu. De manera que cada individu ha de ser capaç de desenvolupar actituds i capacitats que anteriorment havien estat diferenciades entre homes i dones.

Tanmateix, aquest canvi és una autèntica revolució; es va fent, dins la societat, perquè les necessitats també canvien; però sovint es fa amb moltes dificultats, amb molt dolor i molta incomprensió. Si les institucions hi ajuden, tot és més fàcil. I especialment si hi ajuden les institucions educatives, que tant poder tenen en la formació dels hàbits de les noves generacions. De manera que, quan veiem que es tracta d’un canvi necessari, cal posar-nos a la feina, i veure en quins aspectes hem de modificar els hàbits educatius per aconseguir les nostres fites.