Per què hem de reinventar la cultura en digital?

La irrupció d’internet, i especialment les pantalles i les xarxes socials, ens han situat davant d’un nou repte: l’era digital. Un context nou en què en general ni l’escola ni la família garanteixen per sí soles l’educació digital, entesa com a lloc on aprendre a interpretar el món. La transformació digital ha vingut per quedar-se.

Liliana Arroyo i Jordi Jubany
 
 

iStockphoto

D’un temps ençà sembla que estiguem desorientats, que el món avanci molt ràpid, que no entenguem els canvis i que sigui més difícil que mai educar les nostres criatures. La irrupció d’internet i especialment les pantalles i les xarxes socials, ens han situat davant d’un nou repte: l’era digital. O el que és el mateix, un context nou en què en general ni l’escola ni la família garanteixen per sí soles l’educació digital, entesa com a lloc on aprendre a interpretar el món. En el fons es tracta de crear un nou contracte social i una nova cultura: la cultura digital.

Internet va néixer amb la pretensió de ser un espai absolutament lliure i democràtic, però l’evolució de la xarxa no ha anat sempre en aquest sentit . Ara hi podem trobar des dels esforços col·lectius més ambiciosos i constructius –com Viquipèdia–, als ciberdelictes més indesitjables, com l’assetjament en línia o la pornografia infantil. Però bona part de la xarxa s’està convertint en un aparador infinit d’anuncis, suggeriments i esquers permanents de la nostra atenció. A més, els algoritmes decideixen què veiem i com, de forma personalitzada segons qui som, on vivim i què ens interessa. I el més important de tot: ens costa cada vegada més diferenciar els anuncis de la informació i tots sortim a aquest “carrer”, sense saber massa on són els semàfors, per on passen els cotxes, ni quina és la ruta més segura.

És ben bé com si haguéssim estat jugant al parxís fins ara i de sobte ens col·loquen en un tauler d’escacs quasi sense avisar. Intentem jugar-hi amb les regles antigues i és clar, ens perdem. Si mirem com la canalla usa els aparells, encara ens sentim més fora de joc o fins i tot incapaços d’acompanyar-los. Al damunt, ens classifiquen en nadius digitals o migrants digitals, com si fos només una qüestió d’edat, quan es tracta sobretot de capacitats i d’actituds. Mentrestant alguns mitjans de comunicació només destaquen cert tipus notícies impactants, tot i que esbiaixades: la constant referència a addiccions patològiques, la proliferació de noticies falses a les xarxes o les temàtiques sexuals a internet. Tot plegat, ens sobrepassa com un tsunami d’incertesa i desorientació enmig de la tempesta anem traient el cap de l’aigua per buscar el far.

Tres arguments per situar-nos

El primer argument és que el repte digital, pel qual avancem a les palpentes, comporta un nou terreny de joc per a tothom. Tenir un jo digital no és només triar quina foto ens posem de perfil, és també ser conscients que tenim una petjada digital, un rastre, composat per tot el que diem, fem, pugem, sentim i busquem a Internet. Diuen que l’historial de Google és com la nostra memòria externa, amb la diferència que la memòria humana és selectiva i en canvi Google difícilment oblida. Les nostres rutines digitals també estan transformant la manera de relacionar-nos, d’exposar-nos, d’informar-nos, de compartir, de jugar, de socialitzar, de comprar i de triar les properes vacances. Hi ha infinitat de gestos i dinàmiques que hem anat incorporant sense saber massa què hi ha darrere d’aquells clics. Les aplicacions, els aparells i els programaris, sovint estan dissenyats per experts en màrqueting que ens volen actius en les seves plataformes.

El segon és que si aquest ha de ser el nostre nou món, i confiem que internet pot ser beneficiós per la humanitat, cal que ens formem, ens eduquem i ens “actualitzem” en aquest manual d’instruccions del nou tauler de joc. Ens ha de permetre participar, transformar i dissenyar nous escenaris. Perquè podem arribar a jugar partides inimaginables, descobrir coses increïbles però encara no tenim l’olfacte per saber del tot què ens afavoreix o què ens penalitza, ni quines conseqüències pot tenir el nostre jo digital d’avui sobre el nostre jo de demà. Tenim dret, doncs, a rebre una alfabetització digital adequada, neutra i informada que no augmenti les desigualtats socials existents. I parlem d’educació en sentit ampli: de la mateixa manera que saber llegir i escriure no implica entendre un llibre. Saber navegar, fer clic i trobar la informació que busques no vol dir fer-ho amb esperit crític. I aquest esperit qüestionador tampoc és la parada final. Es tracta de comprendre el món i l’entorn en la seva complexitat.

El tercer és que, essent un repte tan transversal i universal, té poc sentit que aquesta formació o educació l’haguem de reclamar només a les escoles i estrictament per als menors. Perquè no depèn només del sistema educatiu, sinó que creiem important recuperar la idea de la tribu que educa, col·lectivament i en totes les direccions. I això, que sembla tan fàcil de dir, es complica quan entenem que vol dir una transformació sobre com pensem l’educació i sobre com pensem la tecnologia. En aquesta nova partida, l’educació és més sinònim de consciència del nou entorn; i la tecnologia l’hem d’entendre com a eina però també com ecosistema. Encara no tenim un mapa, un marc de referència definit sobre els límits i les preguntes importants, necessitem elaborar una mirada madura sobre l’ús i la comprensió d’aquest medi on estem immersos. Per això seguim fixant-nos en addiccions i temps d’ús de les pantalles, per exemple, enlloc d’entendre que la importància no està tant en el quant, sinó més aviat en el com i, sobretot, el per a què ho fem servir.

I encara hi ha més: aquest medi digital té implicacions de fons i forma, dóna pas a noves definicions i noves realitats. Sense internet no haguéssim vist néixer el 15M, no podríem treballar en xarxa (de forma deslocalitzada i asíncrona), tampoc estaríem reinventant els mitjans de comunicació ni assistint noves formes de producció i consum cultural. És també la revolució de les definicions establertes de propietat, producció, identitat o institució. Noves definicions que ens generen noves preguntes: hem de decidir qui gestiona les dades que nosaltres generem? Hem de conèixer els algoritmes que prenen decisions per nosaltres?


Fer créixer aquesta conversa

Aquestes són les reflexions d’una sociòloga i un educador que vam confluir en el debat digital i que vam topar-nos en unes jornades de la Maleta Univers Internet del CCCB. Coincidim en la urgència i la necessitat de construir la millor versió d’aquesta promesa digital, que passa per molta recerca i estudis qualitatius per entendre els diferents usos. Sabem també que això no serà possible fins que tinguem una ciutadania –sí, comptem amb grans i petits– informada, formada i crítica. Després de moltes converses, opinions compartides, tweets i repostejos, hem decidit que volíem fer créixer aquesta conversa i oferir-la en obert. Pensem i somniem en veu alta algunes de les coses que creiem indispensables per una educació digital conscient que aprofiti les possibilitats d’aprenentatge i de comunicació que ens ofereix la xarxa. Poc a poc han anat emergint eixos que ens semblaven importants i buscàvem la forma d’estructurar-ho per generar debat.

La setmana vinent us expliquem com continua la història i dimecres 16 de maig us esperem a les 19 hores a l’Ateneu Barcelonés!

Jornada de reflexió al votant de la nova cultura digital organitzada a l’abril per Liliana Arroyo i Jordi Jubany conjuntament amb l’Associació Espiral

 

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*