PISA: un tornavís per clavar claus

Gràcies a PISA podem saber en quins països l'alumnat mostra millors i pitjors competències o on influeix més o menys l'origen social, però són moltes les qüestions que no permet investigar

José Saturnino Martínez García
 
 

Les eines no són bones o dolentes, s’utilitzen bé o malament, segons la funció per a la qual estan dissenyades. PISA és una eina per a l’anàlisi educativa. Molt del soroll que genera és pel fet que es fa servir per discutir problemes per als quals no està dissenyada. Com a sociòleg de l’educació vaig rebre PISA, ja fa quinze anys, amb molta alegria, ja que em permetia respondre de forma sistemàtica moltes preguntes que em feia. No conec cap altre esforç en ciències socials tan rigorós i sistemàtic per comparar un fet social en tants països. És increïble l’esforç pressupostari i organitzatiu que es fa perquè avancin les ciències naturals, amb grans instal·lacions científiques per demanar dades, però que aquesta sigui pràcticament l’única operació estadística sistemàtica d’un abast tan ampli.

Gràcies a PISA podem saber en quins països l’alumnat mostra millors i pitjors competències, on influeix més o menys l’origen social o comparar amb facilitat les institucions educatives bàsiques dels diferents països participants. Però són moltes les qüestions que no permet investigar adequadament, encara que s’hi esforci. Per exemple, pregunta qüestions didàctiques, quan el resultat en competències als 15 anys és tant resultat del professor que es té aquell any com en anys previs. A més, és possible que el professorat adapti la seva didàctica al tipus d’alumnat que té al davant, pel que no podem extreure amb facilitat conclusions sistemàtiques sobre aquesta qüestió.

Però a mesura que van passant els anys veig amb horror com el tornavís s’empra cada vegada més per clavar claus, és a dir, PISA s’utilitza per a qüestions on no hauria de fer servir. Algunes, malgrat el que diu la pròpia OCDE. Per exemple, PISA no serveix per classificar països com si fos una competició esportiva. L’educació no és una competició, pel senzill fet que si més persones milloren en matemàtiques en un país, això no perjudica l’adquisició de competències en un altre país. A més, les puntuacions estan subjectes a marges d’error, de manera que les diferències entre països en molts casos es deuen a soroll en els mesuraments, no a diferències substantives. D’altra banda, com ha assenyalat el catedràtic en sociologia Julio Carabaña, i sosté PISA, encara que sense la deguda coherència, les competències són resultat de múltiples processos socials, de manera que és absurd atribuir les diferències observades a la qualitat de les escoles. El pitjor és com s’ha imposat una mirada absurda dels sistemes educatius.

Com ha assenyalat el catedràtic Thomas S. Popkewitz, “un sistema educatiu no es pot descompondre en una successió de fets aïllats, que són replicables en un altre sistema educatiu”. La facilitat d’explotar tantes dades ha portat a una indústria investigadora en què es descomponen les delicades relacions de sentit pròpies de cada país en una sèrie d’artificis estadístics, als quals després els investigadors atribueixen algun tipus de sentit. De vegades, això pot ser una bona estratègia com a eina de diagnòstic. Però des del punt de vista de la política educativa és una bogeria. Transmet el missatge que es pot intervenir sobre el sistema educatiu de forma tecnocràtica.

La LOMCE és resultat d’aquesta ideologia: la creença que es pot aplicar una política educativa sense fer política, sense negociar, sense guanyar-se el suport de la comunitat educativa. Ja s’acumulen moltes experiències en reformes educatives a Espanya com per saber una cosa tan senzilla com que la política educativa és això, política, saber com influir en relacions de poder, guanyant suports dels diversos sectors de la comunitat educativa, que són els que després hauran de desenvolupar tota la legislació. Estem assistint a la paradoxa que el mateix partit que va aprovar la reforma està procedint al seu desmantellament, pel senzill procediment de posar al capdavant del Ministeri a un polític, desplaçant un il·luminat superb.

Una altra qüestió una mica absurda és la idea que el resultat a PISA està relacionat amb el creixement econòmic. Estudis econòmics semblen evidenciar que és així. Imaginem, però, que a Espanya aconseguíssim uns resultats excel·lents. Si no generen oportunitats laborals, aquests joves brillants haurien d’anar a treballar a altres països. Oh, espera, ara que me n’adono, els resultats d’Espanya són tan bons com els dels EUA des de fa dècades, i mentre ells importen joves brillants de tot el món, aquí expulsem els nostres, i quan ens arribaven immigrants era per ocupar llocs de treball de baixa qualificació.

Potser una forma senzilla de limitar els estralls que està causant PISA en la política educativa seria limitar la seva periodicitat. Els resultats de les diferents avaluacions s’han mostrat més aviat constants en la majoria dels països, i el termini de tres anys és massa breu per avaluar de forma encertada una reforma educativa. Cada deu anys, un nou tornavís per ajustar caragols, no per clavar claus.