Entrevista

Cecilia Bizzotto: “Es pensa que l’educació sexual és ‘follologia’ i no és això”

Ceiclia BIzzotto, a més de sociòloga i divulgadora, també exerceix de divulgadora de JOYclub, comunitat basada en sexualitat liberal. Té un compte a Instagram amb més de 18.000 seguidors i seguidores. Hi fa divulgació sobre sexualitat, consentiment o ITS (infeccions de transmissió sexual). Tot i que està començant, com qui diu, al món de la divulgació per a joves, parlem amb ella de l’educació sexual, dels perills de les xarxes socials i de la manca d’informació. No només entre les persones més joves.

Fa uns dies, documentant-me una mica per a l’entrevista, t’escoltava una entrevista on deies que el sexe és una cosa que practica tothom, però que continua sent molt tabú. Ha canviat la teva percepció en els darrers dos anys?

Jo diria que més o menys segueix igual, no hi ha hagut gaire canvi, justament pel tema que ens ocupa que és la manca d’educació sexual; no hi ha hagut cap canvi ni en la implementació d’educació sexual per a joves o per a menors, ni en canvis generalitzats a nivell global o en persones adultes a Espanya.

La meva perspectiva continua sent la mateixa. Considero que, per una banda, parlem molt de sexe des d’una perspectiva molt hipersexualitzada, fins i tot molt associada al consum, per exemple, en relació amb la botiga de joguines eròtica, al consum de pornografia. El sexe sempre és vist com un consum, inclusivament com una pressió social que tenen algunes persones, el fet d’haver de rendir, d’haver de tenir una sèrie de trobades sexuals mínimes per considerar que la seva vida sexual és suficient, X joguines sexuals. Això és molt de persones adultes, però és una cosa que no passa, és més vista com a pressió social.

Al mateix temps, no ho estem veient des d’una perspectiva natural, no és una cosa del que parlem comunament amb les persones amb qui ens relacionem, tenim molts estigmes, molts tabús, per exemple, en relació al consentiment. No tenim pràcticament ni idea, no tenim ni idea d’ITS realment, encara que és probablement l’únic del que hem rebut educació. Les tenim molt estigmatitzades, molt associades a la por. Hi ha com aquest dualisme entre la hipersexualització i alhora el tabú. I en aquest dualisme ens movem, principalment per aquesta manca d’educació sexual i per aquesta manca d’interès social.

Et dediques a fer molta divulgació i investigació. Per a tu, quines haurien de ser les claus d’aquesta educació afectiva sexual a la infància o a la primera adolescència?

Jo treballo, principalment, divulgant sobre educació sexual per a persones adultes, és en el que m’he especialitzat en els darrers anys. Ara estic fent formacions per començar amb adolescències, que és un tema que m’apassiona. No tinc experiència encara en aquest sentit, però et puc recomanar amb més experiència en educació sexual amb adolescències, amb nens i nenes també.

L’educació sexual també és parlar d’autoconeixement del cos, dels genitals, conèixer la teva menstruació

Per part meva crec que una de les moltes reticències d’implantar formació a joves i menors ve per part de les famílies i per part dels mateixos professors i professores perquè es pensa que se’ls parlarà de sexe. Es pensa moltes vegades que l’educació sexual és follologia, com follar, com tenir trobades sexuals; i l’educació sexual no és això, l’educació sexual doncs és parlar de consentiment, per exemple, com he dit, però en funció de l’edat de la persona. Per exemple, potser coneixes això del meu cos és meu, el teu cos és teu; és consentiment i que el teu cos no ha de ser tocat per altres persones. També l’autonomia corporal, ja que això s’aplica als menors. També es parla d’autoestima, que és un dels problemes principals en qualsevol persona, adulta o menor, per afrontar la seva vida sexual. L’educació sexual que caldria implantar no és específicament parlar de sexe com a tal, sinó que és parlar d’autoconeixement del cos, dels genitals, conèixer la teva menstruació. En edats una mica més avançades ja que sí que ja es parla d’ITS, però va progressiu segons l’edat de l’alumnat.

Quan creieu que és una edat òptima per començar a parlar d’aquest tipus de coses?

Jo diria que tots els professionals de l’educació sexual o de sexologia considerem que l’etapa inicial pot ser als 3-4 anys, quan comencen a l’escola, però això no és, reitero, perquè els parlem de sexe com a tal, del que entenem com a sexe, sinó perquè es comença a parlar de totes aquestes coses, del que és el mitjà corporal, de la publicació, tot això.

De fet, el que cal tenir en compte és que educació sexual estem fent sempre, encara que no parlem explícitament de sexe. Els nens i nenes reben educació sexual des del moment en què neixen, fins i tot abans. Per exemple, quan percebem un gènere d’una forma determinada pel fet que tinguin penis o vagina, ja que això ja està marcant una perspectiva de la sexualitat i estan rebent des de molt petites i petites idees sobre el sexe, sobre la sexualitat, sobre el gènere, sobre un munt de coses al voltant de la sexualitat.

Aleshores, el millor és començar com més aviat millor. De fet, el que passa actualment és que els programes d’educació sexual es fan molt tard i molt poc. Per exemple, la primera edat d’accés a la pornografia a Espanya està situada als 8 anys, és a dir, que tampoc no hi podem anar gaire més tard.

Abans d’entrar al tema de la pornografia, d’on surt aquest tabú al voltant de la sexualitat?

És principalment per l’Església catòlica o per la religió cristiana que ho ha associat sempre al tabú, al pecat. Altres religions com la hinduista no tenen aquesta perspectiva de sexualitat tan associada a una cosa negativa. Tenen el Kama Sutra des de fa milers d’anys. No obstant això, la nostra religió ha connotat negativament com a pecaminosa qualsevol activitat sexual. La religió és una forma de control social, de control polític, és a dir, la religió és política. No és que s’hagi parlat malament del sexe, sinó que s’ha obligat a tenir una manera d’experimentar la sexualitat, que és heterosexual, centrada en la reproducció i que, per tant, és androcentrista, que no es preocupa pels plaers i pel gaudi de les persones. Hi ha una educació sexual dirigida perquè vagis en aquesta direcció.

I fins fa 50 anys teníem una dictadura que estava associada a l’església catòlica estretament i es van fer lleis que van prohibir l’homosexualitat, que parlava de conductes que eren promíscues, no? Totes aquestes coses. O, fins i tot, la manca de llibertat de les dones, que fins al 81 no van poder tenir un compte bancari sense control del marit. Tot això és molt recent i les nostres àvies i els nostres avis han estat educats en aquest paradigma; i els nostres pares i mares també. Jo diria que aquestes serien les causes fonamentals.

Saltem d’això a una situació intervinguda per xarxes socials i un accés a la pornografia. Dispositius mòbils i una manca de control parental d’aquest accés. Fa mesos que parlem de la possibilitat de controlar l’accés per edat a segons quines pàgines. Quina és la teva postura sobre el debat?

És un debat molt complex i és difícil posar-hi solucions. Posar portes al camp. A Anglaterra ho estem veient: ja han fet aquestes lleis del, com es diu?, el pallaport , no?, que se li ha dit. La gent accedeix a la deep web o utilitza VPN per accedir des d’altres països i poder consumir pornografia. És molt difícil tancar Internet.

Per a mi, el problema no és la pornografia per se, sinó que no estem fent res d’educació sexual

Internet està tenint un impacte molt gran a la perspectiva que tenim de la nostra sexualitat. Per exemple, els joves als estudis i a les entrevistes que se’ls fan diuen que creuen que els està afectant, per exemple, en el tipus de fantasies sexuals que tenen, perquè la pornografia s’ha radicalitzat durant els últims anys per ser de més impacte, per atraure’ns més. També els afecta en la perspectiva del consentiment, la manca d’ús del preservatiu. La pornografia, si és consumida des de molt petits i molt petites, té un impacte a la nostra perspectiva de la sexualitat, com és normal. Al final, si tota la teva educació sobre relacions romàntiques te la donés Disney tindries una perspectiva molt concreta de les relacions afectives i, en el cas de la sexualitat, passa el mateix. Per a mi, el problema no és la pornografia per se, sinó que no estem fent res d’educació sexual.

Aquí tenim el problema i això és el que s’està dient des de molts sectors, que si tu no eduques els teus fills i les teves filles en sexualitat, ho farà la pornografia. Estem centrant el debat, com sempre, en el paracaigudisme, que és el que es fa a Espanya, resoldre el problema quan ja el tenim, és a dir, censurarem la pornografia. Però no estem anant a l’arrel, no estem fent absolutament res perquè els menors rebin educació sexual.

Un altre tema rellevant és que estem parlant sempre dels i les joves, dels menors, les adolescències, de com és de dolent que estiguin tot el dia a Internet. Sembla que és una crisi brutal la de l’adolescència, que la meva perspectiva és molt més positiva. No pensem en l’educació sexual que hem rebut nosaltres, les adultes, ni en allò que sabem nosaltres sobre sexualitat, des de quins costats ens estem formant o si ens hem preocupat pel consum de pornografia que tenim, perquè la realitat és que la majoria de persones adultes consumeixen pornografia. Quin impacte té això en tu? Penses molt en l’impacte que té en els teus fills, però no en el que té com a mare, com a pare, o com a professor, professora. Aleshores, per a mi, el debat no s’està centrant en els punts que són fonamentals sobre aquest problema social.

Quina és la teva perspectiva sobre l’adolescència?

Doncs mira, hi ha una frase d’Aristòtil que a mi m’encanta. En algun moment va dir: els joves són uns ganduls i acabaran amb el nostre futur i el futur de la joventut és terrible. Ho va dir fa dos mil anys i estem fent el mateix. És representatiu que, quan mirem cap a la joventut, la mirem des d’una perspectiva adultocèntrica, és a dir, pensant que nosaltres com a adults som millors, que sabem què és el que està bé i el que està malament, i que les persones joves sempre vénen a explicar pitjor els problemes socials o a ser menys intel·ligents, menys raonables, menys crítiques que nosaltres, les persones adultes. Sempre hi ha com aquesta mirada adultocèntrica pensant, amb certa, prepotència cap a la joventut.

Jo no crec que sigui així. Per exemple, les persones joves són les que menys consumeixen alcohol i altres drogues en relació amb altres generacions. La generació Z és la que menys consumeix, és la generació més activista, la que té més consciència dels problemes socials, la que més acudeix a manifestacions, la que més llegeix, és una generació superinteressant, la generació Z. I sí, és veritat que han nascut amb els mòbils de la mà, és veritat que han nascut amb la pornografia molt a prop, això és responsabilitat de les adultes, això és responsabilitat de les adultes.

Els i les joves han nascut amb els mòbils de la mà, és veritat que han nascut amb la pornografia molt a prop, però això és responsabilitat de les adultes

Quan sempre parlem de les pantalles, no ens preocupem de quina addicció tenen persones adultes. Si tu mires qualsevol boomer o qualsevol persona de 60 anys està enganxadíssima a Facebook i al Candy Crush.

En funció de la generació tenim unes addiccions o unes altres, però tenim els mateixos problemes. No sóc tan catastrofista i crec que és una generació que pot, que és veritat que s’enfrontarà a molts problemes per aquests contextos, però que també estem parlant de coses que són molt noves i que encara ens ha costat molt regular-les: la IA, les pantalles, les xarxes socials… El que falta és regulació, però perquè és una cosa molt nova.

Entre els casos de xavals usant la IA per generar imatges pornogràfiques amb fotos de les seves companyes, la radicalització de la pornografia i, a més, l’augment dels contagis d’ITS (infeccions de transmissió sexual) els últims anys en població cada cop més jove, sembla que hi ha uns mínims que han desaparegut del debat. Un mínim respecte i fins i tot l’ús de mètodes anticonceptius. Què no estem fent?

Jo sempre porto la mateixa idea, què estem fent per evitar-ho? No, no hi ha cap mena de programa d’educació sexual, les darreres lleis educatives no han integrat l’educació sexual transversal. No estem fent res per evitar això, estem fent molts titulars alarmistes, perquè és veritat que hi ha una alarma, per exemple, amb la gonorrea, les clamídies i els triconomes que estan creixent moltíssim, no només persones joves, però també.

Fa anys de la campanya de “Posa-te’l, posa-li” i hi havia tots aquests eslògans centrats en educació sexual i dirigits al gran públic a través de televisió. Ara, hi ha alguna campanya en aquesta línia? No hi ha res ni tampoc hi ha res a les escoles, ni s’està fent educació sexual per a pares. No ens estem responsabilitzant, la política no s’està responsabilitzant.

L’educació sexual sobre les ITS no pot estar basada en la por, ha d’estar basada en el coneixement

Pel que fa a les campanyes dels 80 tenien molt a veure amb el que va passar amb el VIH. Considero que el que també ha passat és que hem centrat en la qüestió de les ITS a la por. L’educació sexual cap a les ITS s’ha dirigit cap al “tingues cura que enxamparàs la SIDA i et moriràs o enxamparàs uns fongs i et caurà el penis”. Però quan se li perd la por, ja no ens en responsabilitzem.

Ara hem perdut la por a les ITS, cosa que és fantàstica perquè significa que tenim tractaments i formes de prevenció per no desenvolupar malalties, però ja ens estem responsabilitzant. L’educació sexual sobre les ITS no pot estar basada en la por, ha d’estar basada en el coneixement sobre quins són els riscos i a partir d’aquí desenvolupar estratègies per a la prevenció.

Tu fas una important feina de divulgació sobre educació sexual a les xarxes socials. Tenim aquesta doble dificultat amb elles, que hi ha gent com tu fent una divulgació molt interessant i molt a la mà, i alhora una hipersexualització dels cossos, principalment de les dones. Quina capacitat teniu els qui divulgueu sobre sexualitat per contrarestar tota la resta?

És molt interessant, sí que per una banda hi ha les persones que fem amb aquest ciberactivisme, que estem intentant oferir aquesta educació que no s’està fent; jo m’adreço a persones adultes principalment, però al final el meu contingut el pot consumir i és útil per a qualsevol persona, independentment de l’edat. Estem buscant contrarestar aquesta absència d’informació i ho fem en un context molt difícil perquè a les xarxes socials se’t valida i se’t permeten actituds que són supernocives, per exemple, l’explotació de cossos o, fins i tot, la defensa de fer-te modificacions corporals a qualsevol edat; nenes fent-se rutines de skincare amb 5 anys… Tot això, Instagram i qualsevol xarxa social no ho censura però, ara, dic la paraula sexualitat i ja he de ficar 200 xiulets i censures. Estem en un context que és molt advers per fer aquesta feina, encara que igualment defenso que ho fem.

El meu objectiu és com reapropiar-me d’aquesta xarxa social, encara que aquesta xarxa social no vol que jo estigui

La psicòloga @lapsicowoman (és una ídola) al seu compte fa educació sexual en adolescències i ella, una de les coses que defensa, amb què estic molt d’acord, és que quan fem educació sexual, les persones adultes, en general estem dient: “No, compte amb les pantalles, amb les xarxes socials, és tot terrible…”, però tot terrible…”, Li estem dient: “TikTok és dolent, no ho consumeixis” sense donar alternatives. D’alguna manera, el meu objectiu és reapropiar-me d’aquesta xarxa social, encara que aquesta xarxa social no vol que jo estigui perquè no li interessa, no el beneficia, perquè no vol que la gent parli de sexe. Però jo em reapropio i ho faig de la manera que puc perquè no em censurin el compte, però per oferir aquesta alternativa, perquè sé que amb un vídeo potser puc assolir, jo què sé, 100.000 persones i amb una xerrada?¿quantes persones pots aconseguir? Com he dit, en un context on l’educació sexual és paracaigudista, arriba a poques escoles o ni arriba a les persones adultes, això és aquesta petita aportació que podem fer.

Deies al principi de l’entrevista que si volia em podies recomanar alguns comptes o algunes persones. Si poguessis fer-me aquest favor.

La que t’he esmentat ara, lapsicowoman, Isabel Duque. És una passada, el principal referent que hi ha aquí a Espanya sobre educació sexual. M’agrada molt l’enfocament que té, molt proper i molt poc adultocèntric, que busca ser accessible per a ells i parlar-los de tu a tu.

Després m’agradaria recomanar-te Iván Gómez, ivan_gombel. És molt interessant perquè està molt centrat en temes de LGBT i de masculinitats. Crec que és molt interessant tractar aquests temes.

També hi ha un grup que es diu Brothers que és una cosa molt xula. Estan fent una cosa que és molt guai que és parlar als homes directament sent homes, específicament.