Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Vivim un moment històric en què l’educació es troba en una cruïlla decisiva. La societat del segle XXI ens exigeix respostes noves i valentes, però massa sovint les institucions i les polítiques educatives continuen oferint solucions velles, centrades en la rendibilitat immediata, l’estandardització i la lògica del mercat. Davant d’això, molts docents, famílies i estudiants senten que es desplega una mena d’obscuritat: una pèrdua de sentit col·lectiu, una incertesa que amenaça d’hipotecar el futur si no som capaços de reaccionar.
Aquesta obscuritat no és només metàfora, és també realitat. Es concreta en múltiples aspectes: en la precarització del treball docent, en la burocratització que ofega la creativitat pedagògica, en la reducció del currículum a resultats quantificables, en la subordinació de l’educació als interessos econòmics globals. També en la desigualtat social que, lluny de reduir-se, es consolida i condemna molts infants i joves a viure una escolaritat que no garanteix realment la igualtat d’oportunitats.
Però avui l’obscuritat adopta una altra cara encara més inquietant: l’avenç polític i cultural de la dreta i, especialment, de l’extrema dreta, que penetra en el discurs educatiu amb plantejaments que pretenen desmantellar conquestes socials i democràtiques assolides amb dècades d’esforç col·lectiu. Sota discursos aparentment neutres o apel·lacions a la “llibertat”, s’amaga sovint la voluntat de retornar a una escola jeràrquica, acrítica i excloent, on es relega la diversitat, es qüestiona la igualtat de gènere i es menysté la funció emancipadora de l’educació. Aquesta deriva representa una amenaça seriosa: perquè quan l’educació renuncia a ser crítica, esdevé fàcilment un instrument de submissió i adoctrinament.
Il·luminar l’obscuritat educativa que ve significa apostar per una altra manera d’entendre l’educació: no com a transmissió acrítica de coneixements, sinó com a procés alliberador que permet a les persones llegir el món per transformar-lo
Tanmateix, la història ens mostra que en els moments de crisi també emergeixen alternatives. Il·luminar l’obscuritat educativa que ve significa apostar per una altra manera d’entendre l’educació: no com a transmissió acrítica de coneixements, sinó com a procés alliberador que permet a les persones llegir el món per transformar-lo. Això requereix recuperar les arrels d’una pedagogia crítica i emancipadora, construïda al llarg de dècades pel professorat i pensadors que mai no van renunciar a la seva responsabilitat ètica i social.
Cal recordar-ho amb claredat: l’educació no és neutral. Sempre pren partit, de manera explícita o implícita, pel manteniment de l’ordre establert o per la seva transformació. Quan reduïm l’escola a una fàbrica de mà d’obra barata, quan la sotmetem a les lògiques de la competició i la productivitat, o quan l’utilitzem com a instrument per imposar visions autoritàries, estem renunciant a la seva funció social més profunda: formar ciutadans crítics, capaços de conviure en la diversitat i de defensar la justícia social.
Il·luminar aquesta obscuritat implica, sobretot, reconèixer i cuidar el professorat. Sense ells no hi ha educació possible, però sense professorat dignificat, recolzats i reconeguts, tampoc hi ha transformació possible. Necessitem temps per reflexionar, per col·laborar, per investigar, per construir coneixement pedagògic col·lectiu. Necessitem polítiques educatives que deixin de veure el professorat com a mer executor de programes i el situïn com a veritable protagonista de la innovació i del canvi.
No podem continuar parlant d’educació de qualitat si no invertim en recursos humans i materials, si no reduïm les ràtios, si no garantim estabilitat laboral i condicions per a la formació permanent. Tampoc podem parlar de qualitat si ignorem la veu dels infants i joves, si no els fem partícips de la vida de l’escola, si no connectem els seus aprenentatges amb les inquietuds i els reptes reals del món que habiten.
Necessitem polítiques educatives que deixin de veure el professorat com a mer executor de programes i el situïn com a veritable protagonista de la innovació i del canvi
La llum de què parlem no és una metàfora buida. És la llum que apareix quan es desperta la curiositat d’un alumne; quan un grup d’estudiants s’organitza per investigar un problema del barri i proposa solucions; quan una comunitat educativa s’atreveix a repensar la seva pràctica; quan es resisteix a cedir davant les pressions uniformitzadores i reivindica la diversitat com a riquesa. Aquesta és la llum que cal multiplicar.
És cert que la foscor és gran i que les dificultats són immenses. Però si alguna cosa ens ha ensenyat la història de l’educació és que sempre hi ha hagut persones que, contra tota adversitat, han estat capaces de mantenir encesa la flama de l’esperança. Avui, la nostra responsabilitat és continuar aquest llegat, convençuts que educar és un acte de resistència i, alhora, d’esperança.
Per això, més que mai, hem d’encendre llums que facin possible que les noves generacions no es resignin a viure en la foscor, sinó que siguin capaces d’imaginar i construir un futur més just, més solidari i més lliure.
Il·luminar l’obscuritat educativa que ve no és una tasca fàcil. Però és l’única manera de garantir que l’educació segueixi sent allò que sempre hauria d’haver estat: un acte profundament humà, compromès amb la dignitat, la llibertat i la democràcia.