Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El punt de partida podria ser material. L’atur juvenil espanyol continua sent dels més alts d’Europa i la temporalitat laboral es cronifica. Tot i que molts joves compten amb titulacions superiors, els seus salaris no els permeten emancipar-se. Segons Eurostat, l’edat mitjana d’emancipació a Espanya frega els 30 anys, davant els 26 de mitjana europea. El Consell de la Joventut calcula que per llogar un habitatge individual en una gran ciutat es necessitaria més del 90% del salari mitjà juvenil.
La sensació de “generació bloquejada” és evident: estudiar i treballar ja no garanteixen ascens social. Davant d’aquest horitzó, guanya atractiu un discurs que promet menys traves, més llibertat individual i solucions ràpides davant un Estat vist com a ineficaç.
El desencant institucional és un altre factor clau. Una enquesta de 40dB per a El País i la SER mostrava el 2024 que el 26% dels joves menuts entre 18 i 26 anys estaria disposat a acceptar un règim autoritari en determinades circumstàncies. I el CIS va constatar el 2025 que el 17% dels espanyols de 18 a 34 anys comparteix aquesta visió. A més, més de la meitat declara insatisfacció amb el funcionament de la democràcia.
La conclusió és inquietant ja que per a una part de la joventut, la democràcia ja no es percep com un bé inqüestionable, sinó com un sistema que no compleix. I quan les institucions no convencen, els discursos que prometen autoritat i ordre es tornen més seductors.
També hi ha la dimensió simbòlica. Molts Joves senten que el discurs progressista els acusa de forma permanent per ser homes, per tenir privilegis, per “no entendre” els nous codis socials. Aquesta percepció de greuge alimenta un rebuig cap al que identifiquen com a imposicions “woke”.
Les dades confirmen la bretxa, i com a exemple un estudi assenyalava que més del 50% dels homes de 16 a 24 anys considera que “ara es discrimina més els homes”. I un informe publicat el setembre del 2025 mostrava que el 21% dels homes menors de 28 anys s’identifica amb posicions d’ultradreta, davant l’11% de dones. La batalla cultural no és un detall, sinó un vector central en el gir ideològic.
Ansietat davant el futur
A tot això se suma l’ansietat pel futur dominat per la crisi climàtica, guerres, inflació, intel·ligència artificial, precarització del treball. Una generació que va créixer amb la promesa de viure millor que els seus pares percep just el contrari. En aquest marc, els missatges que ofereixen certeses —encara que siguin simplistes— resulten més atractius que els que parlen de sacrificis, transicions o límits.
El bloqueig vital i la incertesa alimenten també una mutació cultural. Si l’esforç ja no garanteix progrés, es busquen dreceres. Criptomonedes, apostes en línia, especulació financera o la fantasia del pilotari es converteixen en referents. El que abans s’associava amb l’excepció avui es normalitza com a via d’ascens.
Aquest desplaçament reflecteix una crisi moral de fons on el valor de l’esforç sostingut perd pes davant el mite de l’enriquiment ràpid. I la dreta, amb la seva apel·lació al risc, al mèrit individual i a la llibertat sense regulacions, connecta millor amb aquesta mentalitat que una esquerra que insisteix en redistribució i gestió col·lectiva de l’escassetat.
El viratge juvenil cap a la dreta no s’ha d’interpretar com un gir conservador clàssic, sinó com una resposta desesperada a la falta d’horitzons. Mentre l’esquerra no aconsegueixi reconstruir una narrativa creïble —que combini justícia social amb oportunitats reals i un projecte moral convincent— seguirà cedint espai a discursos que prometen seguretat i llibertat, encara que sigui a costa d’erosionar la democràcia.
El repte és majúscul: es tracta no només d’oferir ocupació i habitatge, sinó també de recuperar la confiança en què el futur pot ser alguna cosa més que un salt al buit o una pilotada ràpida.
