Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Anomenem comunitats d’aprenentatge a un conjunt de persones que treballen mà a mà, en col·laboració, per assolir metes comunes; compartint coneixements i experiències en entorns propicis a un diàleg tan igualitari com possible. Es basen en la idea que la participació és la clau per a la convivència.
Creure que l’escola és l’únic lloc on s’ensenya i s’aprèn és quedar-se bocabadats en mirar-nos el dit. Per sobreviure, per créixer, tot grup natural necessita aplicar-se. L’educació va de com ajudar a adquirir hàbits i per això cal exercitar la memòria, doncs l’autonomia ens ha arribat a través de l’obediència; malgrat tot, per organitzar-nos – per saber comandar – la cosa no és senzilla. Es tracta d’encertar el que és eficaç en allò que fem, ajustar-se a les expectatives, avaluar els avenços… Els lideratges repartits, les juntes de coordinació, els equips directius són exemples de talent quan estan ben distribuïts, i adobats de valors sobre justícia: identificació de conflictes, confiança mútua; capacitats per executar: detectar-rebutjar-acceptar-corregir…
Tot allò que ens envolta s’ha aconseguit a base de solucionar els reptes del dia a dia; caldrà reparar en què la presa de bones decisions no és només una tasca cognitiva sinó que va unida a una cartogràfica carregada de recursos afectius, executius i cívics. Convertir-ho tot en un tema purament tècnic no és bo ja que amb això s’amplia l’àmbit del que és problemàtic (no oblidem que ens movem per desitjos i emocions).
Tot allò que ens envolta s’ha aconseguit a base de solucionar els reptes del dia a dia
Els palaus del poble són aqueixes entitats, institucions, clubs, associacions, organitzacions (esportives, religioses, professionals, acadèmiques, escolars…) que treballen contra la indiferència; àgils per superar-se, competents per pensar per elles mateixes; perquè saben que reflexionar bé és el primer pas per viure millor. Hi ha qui ens farà veure que som racionals, altruistes, lliures i independents, però la veritat és que som egoistes, subordinats, tribals (prou que ho demostrem); per això és aconsellable no deixar de recordar les millores i desafiaments que hem heretat -gràcies a l’esforç d’altres- i que són un llegat per a trobar sentit a la nostra existència.
Tot i que encara sabem poc de com funciona la ment, ens consta que podem resoldre les contradiccions amb una comunicació oberta: intercanvi de percepcions-exposició de dubtes-transparència i responsabilitat. Eradicar la ignorància amb respecte i compromís és un acte d’intel·ligència; perquè teixir les costures de la societat és fer front a l’aïllament, convertir les preguntes en objectius i respostes, intercanviant pràctiques que ens ajudin a avançar.
Tot i això, perillarà el progrés si no sabem discernir quan ho fem bé o malament (no hi ha evolució sense consens). Les nostres dificultats no són per manca d’accés a la informació sinó a l’oportunitat de traduir les notícies en solucions. Tornem, però, a allò d’abans… Decidir està sotmès a un dilema entre determinacions racionals i preferències individuals, no assegura la consistència d’enllestir correctament. Si més no, quan un sistema educatiu, sanitari i de protecció funciona, és perquè ha augmentat la gestió comunitària en vigilar la qualitat de les accions per satisfer-nos.
L’art de cercar-trobar (Aristòtil) és una lluminosa definició del que fan els moviments socials, agències educatives que compleixen amb arguments-exemplaritat-paciència aquells estímuls innovadors que es precisen per assolir el bé comú. Quan ens ajuntem, brolla la creació de l’ensenyança col·lectiva.

