Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Se li va acabar la festa i també l’entusiasme. El Biel va creure que algú l’escoltava, que li responia algun missatge —una estratègia que usen també altres líders populistes com Milei—, i aquest gest mínim va bastar per a generar adhesió. Fins que va deixar de fer-ho.
El Pol té 13 anys i va discutir durament amb els seus pares, progressistes de tota la vida, després d’un incident escolar. Va rebre un comunicat per parlar malament a una educadora que va fer una xerrada sobre sexoafectivitat. El Pol no entén per què la professora es va dirigir als nois de la classe “acusant-nos de masclistes i futurs violadors sense conèixer-nos”. Segons els va dir, com a hereus de la cultura patriarcal, el masclisme i la violació formaven part dels seus gens, encara que podien reeducar-se.
El Pol comença a tenir somnis eròtics, a vegades mira porno, li agradaria tenir parella, però no es decideix. Per això rebutja frontalment que li anticipin una conducta que ell mateix no reconeix ni desitja. No se sent violent ni dominador, però sí assenyalat.
La iniciació sexual necessita temps, marrades i cert misteri. Descórrer el vel abans d’hora pot tenir efectes perversos: degradar el desig, convertir-lo en pura satisfacció i cosificar a l’altre. És una cosa que veiem amb claredat en els abusos sexuals infantils, on el mal no acaba mai de tancar-se. Què ocorre —com es pregunten també algunes investigadores en la reacció neomasclista després de la quarta ona feminista— quan ens anticipem i els acusem abans que existeixi l’acte, sense ocupar-nos de les seves inquietuds?
Paradoxalment, aquesta lògica s’assembla molt a la del porno que molts adolescents consumeixen: una sexualitat exposada, directa, sense preguntes ni desig, que acaba degradant a la dona.
Un dels grans errors de part de l’esquerra és la seva resposta reactiva. Incapaç de disputar el relat, respon al provocador i entra en el seu terreny
L’escriptora britànica Caitlin Moren ho resumeix amb claredat en el seu últim llibre, I els homes què?: “No podem arreglar les dones fins que no arreglem els homes”. La forma en què els adults mirem els joves —si llegim les seves pors, o només projectem les nostres expectatives i certeses sobre els seus dèficits— condiciona profundament les seves creences i les seves respostes.
Un dels grans errors de part de l’esquerra és la seva resposta reactiva. Incapaç de disputar el relat, respon al provocador i entra en el seu terreny. Mentre els ultres es dirigeixen als joves amb aplaudiments, promeses d’èxit i reconeixement —encara que siguin falses—, el progressisme es limita a denunciar-les, reforçant així la seva visibilitat. Part de l’èxit de Zohran Mamdani en la seva recent elecció com a alcalde de Nova York radica a haver sabut manejar aquesta emocionalitat sense falsejar la realitat, però atrevint-se a prometre un futur col·lectiu millor.
A tot això se suma avui la tirania de la imatge. Molts joves tradueixen les seves dificultats afectives o sexuals en problemes de cos o aparença. La pregunta “com em relaciono amb l’altre?” se substitueix per “com em faig desitjable?”. Muscular el cos, tatuar-lo, esculpir-lo. Per a elles també. Així s’evita l’angoixa del desig —el propi i el de l’altre— i tot es redueix a aconseguir la forma correcta. Per a conversar, ja estan la IA i els seus bots, que fins i tot suggereixen què dir.
No, els joves, en la seva majoria, no són ultres. Encara que alguns estudis recullin intenció de vot a Vox, negació de la violència de gènere o crítiques al feminisme. Aquestes posicions expressen sobretot inquietud: per l’habitatge, el treball, l’emancipació, la família o el canvi climàtic. I també protesta contra partits que no han sabut respondre a aquestes preocupacions.
Com creuran en discursos d’igualtat uns joves que han vist com partits d’esquerra toleraven durant anys a assetjadors o misògins en llocs rellevants? Quina credibilitat té qui no afronta amb claredat la seva pròpia corrupció ni ofereix solucions eficaces als problemes materials del present?
Acusar-los i anticipar la seva deriva ultra potser tranquil·litza la nostra consciència adulta, però és una falta de respecte i un gest de menyspreu a la seva intel·ligència. Biel ho demostra en rectificar. I, sobretot, és la pitjor resposta possible: perquè en fer-ho els empenyem cap als qui no esperen d’ells res més que obediència i sacrifici.

