Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Allà on es pot escoltar, habita l’art
dels somnis, una clau per obrir les coses.
Correm el perill de perdre els records; per això, captar la memòria és la gran preocupació dels qui intentem educar i educar-nos; és l’eina essencial de la intel·ligència, l’òrgan de l’aprenentatge. Recordar ens proposa gaudir d’habilitats per a quantiosos esdeveniments, també per saber aturar-nos i no tornar a trepitjar les cendres de tants desastres anteriors. Però ja ho sabem, les recordacions estan plenes de matisos, errors, contradiccions i descontents tràgics.
Avui s’expandeixen els relats com a fabricants d’una urgència cultivada; al llarg de fotografies, entre textos, amb dibuixos i escultures, ens expliquen el que ha passat per poder deduir allò important i anticipar-nos a l’oblit amb narratives que ajuden a prolongar la vida. Conèixer bé el que passa és, sobretot, percebre el què destrueix, aquests brunzits gairebé invisibles amb la seva pluja de blasfèmies amagades. Al costat d’aquesta artesania de l’art, la fantasia ha estat el punt de fuga per traspassar la realitat i descobrir allò ocult, la nostàlgica simpatia que ens aixeca l’orgull perquè el cel no ens colpegi al cap.
Aquells herois sorollosos, d’utopies agitadores exercien el seu dret a somiar, pujaven pacientment costes, escalaven turons i vessants per temptejar els índexs de necessitat; feien servir els seus sabers per donar-li la mitja volta a tot i provocar un gir inesperat de 180º amb la justa missió de rebel·lar-se contra la injustícia. Després, van venir els ambulatoris mèdics, els instituts, els col·legis, el personal per dotar de places públiques; el clavegueram, l’asfaltat de carrers, l’enllumenat, l’aigua corrent…
En aquells descampats es connectava amb les certeses més dures, s’esqueixaven ponts que les lligaven a l’absurd; s’entrellaçava un sentiment de comunitats afectives amb competències ciutadanes que reforçarien el sentit pedagògic d’aquelles situacions transformadores. S’obrien pas per l’enganxosa boira de llegendes construïdes amb rumors que okupaven illes plenes de contrastos. Els codis d’il·lusió van fer de cada esquerda una oportunitat, un refugi per parlar de la llei de la Gravetat, perquè sense projecte, deien, no hauria estat possible la teoria de la Relativitat.
Prendre consciència suposa perseguir el bé comú per continuar creixent a poc a poc, amb temps i amb paciència
El malestar social, malgrat ha fet visible cròniques terribles, també ha generat solucions. La Il·lustració liberal va assenyalar l’aristocràcia i la burgesia de la seva ceguesa i cobdícia; la revolució francesa, el marxisme i la democràcia van inventar els drets, la biologia de Darwin va col·locar la nostra espècie al lloc que li correspon. I encara que segueix pendent, s’ha avançat en primera línia de risc.
Propietàries de res, encarregades de tot, les dones tenen un sentit especial per narrar, els vells segueixen sent un llibre obert quan acudim a les seves biografies; amb la seva bella petitesa, amb la brúixola i el rellotge, van ampliar els nostres continents. Perquè hi ha velles molt joves (i joves molt vells), en una època d’emergències on estava en joc la pròpia llar, imaginar no era fugir sinó intentar anar més enllà d’allò que tenien: viure per donar sentit a les experiències viscudes.
Aprendre a tenir esperança no és un acte ingenu, ni una fugida, i menys una burla; prendre consciència suposa perseguir el bé comú per continuar creixent a poc a poc, amb temps i amb paciència. Tot i això, l’evolució ens proposa restar alerta: entendre i explicar d’on ve el coneixement, lluir una actitud intel·lectual, permanent, flexible i rigorosa per autoobservar-nos si és possible, tot ben difícil perquè ens hem de posar d’acord en què significa ser intel·ligents, superar la pobresa dels sectarismes, trobar zones que no tinguin gaires inferns.
Les nostres àvies i pares continuen sent la nostra memòria; no hem de perdre de vista l’energia desconcertant d’emocions que van carregar amb els seus compromisos, de vegades amb la ràbia com a antídot, per palpar més d’una existència entre versos lliures. Perquè pensar sense moure idees s’assembla a continuar volant sense moure les ales.
