Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
No en tinc cap dubte. Va ser un esdeveniment.
Un esdeveniment s’inscriu en el temps, marca un abans i un després com el naixement d’un fill, la mort dels pares, el primer petó… És un temps que trobem a l’univers Kairós. Present que conté el passat com a memòria i el futur com a esperança, com un far generador de sentit.
Hi ha esdeveniments col·lectius. N’hi ha d’individuals. N’hi ha, com el que ara en parlaré, que afecta els dos àmbits.
Però deixeu-me explicar-ho a través d’un relat que recull uns fets inoblidables. Jo era el director de l’Escoleta i em telefona la directora dels Serveis Territorials. Quedem al seu despatx. Arribo i em diu el motiu de la trobada: et volem proposar que l’Escoleta sigui un centre que aculli nens i nenes amb dificultats auditives. Hem pensat que podeu fer molt bona feina. Davant la meva sorpresa, perquè no havíem tingut mai abans una criatura amb problemes auditius seriosos, em comenta que han pensat en nosaltres perquè som un equip consolidat i que no ens espanten els reptes. Parlem una estona de com seran aquestes criatures, què significa, per exemple, un implant coclear… Parlem una bona estona i li dic que sí, que acollirem aquestes criatures com es mereixen, però que abans deixés parlar-ne amb el claustre i amb les famílies, però que coneixia prou bé la gent de la meva escola i que la resposta seria afirmativa.
Dues peticions: necessitarem els recursos humans i econòmics necessaris per no fer figa, i formació, una formació adreçada a tot el claustre.
I la resposta va ser que sí, i la vam tenir, i va ser una formació excel·lent, de la mà sàvia, delicada i exigent d’unes professionals que coneixien molt bé la seva feina i que des d’aquell moment van formar part del claustre. I aquella conversa ens va marcar, encara marca l’escola Bellaterra, que no s’explicaria prou bé sense el que va representar que a unes quantes classes hi hagués nens i nenes amb dificultats auditives. Tots ens vam formar i vam dissenyar un projecte —sempre amb el suport de logopedes, mestres de reforç… —i aquestes criatures es van anar fent grans i les altres, les que hi senten—i els adults que hi sentim també— vam aprendre molt de la seva manera de situar-se al món. Quin orgull sentim quan ens conviden a participar de la seva lluita per fer visible la sordesa. Ens recorden i encara hi confien en nosaltres, en el nostre suport. I aquell projecte ha anat millorant perquè el pas del temps ens educa i fins i tot vam guanyar un premi que reconeixia el valor de la feina que fèiem i vam anar a Madrid a recollir-lo.
L’escola inclusiva és per a tothom i és un dret
Els mestres i les mestres són les “parets mestres”, d’aquest edifici que es diu escola inclusiva, —perdoneu la redundància perquè si no és inclusiva, no és escola— com comenta l’enyorat Josep M. Jarque. Parets mestres amb els contraforts que són els suports, tots junts atents a les necessitats generals de tots i de cadascun dels alumnes i sobretot de les seves necessitats específiques. L’escola inclusiva és per a tothom i és un dret.
L’administració ha de fer dues coses. La primera és dotar de recursos humans i materials que comprenen fins i tot els menjadors o el transport. Aquestes dotacions venen ordenades en el marc legal que es va aprovar fa temps. La segona és intensificar la formació específica que es necessita perquè cada nen i cada nena, cada noi i cada noia, vegi reconeguts els seus drets.
L’escola Bellaterra està situada en aquest marc de respecte vers els drets més elementals que ens garanteixen que som diferents, però que les diferències no poden comportar noves desigualtats.
En el llibre “Escrits per una escola inclusiva”, Josep M. Jarque, el seu autor, que ja he citat abans, conclou amb les paraules de Fernand Deligny, un mestre que cal reivindicar en el temps que ens toca viure. Diu així:
“Els nens difícils són per a una societat allò que un tronc verd és per a una estufa de llenya. Si l’estufa no tira, el tronc fumeja i els experts es precipiten a examinar-lo, a posar en qüestió el seu grau d’humitat i altres detalls científics que expliquin unes bombolles, una escuma i uns xiulets que ni tan sols s’haurien notat si la xemeneia hagués estat ben orientada”.
Doncs és això: ens cal orientar la xemeneia. És la nostra feina i la nostra responsabilitat compartida.
