Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La història de l’educació és fascinant. Permet explorar com s’entenia el món en diferents moments del passat i, mitjançant aquesta indagació, comprendre millor el present.
No obstant això, la manera com tradicionalment s’ensenya la història de vegades traeix el seu propi objecte. Jo ho vaig viure com a estudiant. Recordo haver memoritzat dates, denominacions de lleis i reformes educatives que se succeïen sense que jo aconseguís veure quina importància tenien.
El problema potser és que la història de l’educació se’ns presenta com si només la fessin les lleis. Per això els que estudiem una carrera d’educació ens dediquem a memoritzar disposicions normatives i els seus objectius declarats. Però les lleis no eduquen. Eduquen les persones.
Per això em resulta especialment valuós acostar-me als que van influir i van contribuir a configurar el sistema educatiu que avui coneixem. Conèixer la trajectòria vital dels que van construir el sistema o dels que van canviar el món amb la seva visió de l’educació és fonamental i ho tenim molt oblidat.
Quan hom s’aproxima a aquestes persones concretes, el passat adquireix un significat diferent, un que convida a valorar el present amb altres ulls. I, tanmateix, tenim grans referents que romanen a l’oblit dins dels nostres plans d’estudi. Félix Martí Alpera n’és un.
Félix Martí Alpera va néixer el 1875 a València. Va viure durant més de 20 anys a Cartagena, on va ser cofundador, juntament amb Enrique Martínez Muñoz, de la primera escola graduada d’Espanya.
Les Escoles Graduades de Cartagena van ser els primers centres d’ensenyament que dividien l’alumnat per edat i nivell, cosa que avui ens sembla normal, però que a principis del segle XX era realment revolucionària.
En aquell moment el model imperant era l’escola unitària: un sol mestre o mestra atenia nombrosos grups de nens i nenes de diferents edats alhora, des que començaven la seva escolaritat fins que l’acabaven, és a dir, pàrvuls i adolescents convivien a la mateixa aula i centre, en pèssimes condicions.
Aleshores, l’Ajuntament de Cartagena va comissionar Martí Alpera i el seu col·lega Enrique Martínez Muñoz per fer un viatge d’estudis per França, Bèlgica, Alemanya, Suïssa i Itàlia, amb l’encàrrec d’importar el millor de la pedagogia europea del moment.
Tot el que va aprendre va quedar recollit a Per les escoles d’Europa, un llibre que avui continua sent fascinant. Llegir-ho és treure el cap a la sorpresa dels qui, a principis del segle XX, veien per primera vegada una cosa que per a nosaltres resulta gairebé obvia: que els nens i nenes estiguessin agrupats per edats, que el mobiliari fos proporcional al seu cos, que existís un esbarjo en meitat de la jornada, que hi hagués materials didàctics adequats, aules amb llum.
Trobar el llibre original Per les escoles d’Europa és complex, però resulta accessible llegir Per l’escola pública i la infància, una selecció de textos del mateix Martí Alpera editada per Pedro Luis Moreno Martínez (professor de la UMU), que permet acostar-se al seu pensament pedagògic a través de 40 anys d’escriptura i que té, a més, la virtut.
Per entendre l’obra de Martí Alpera convé conèixer el moviment de l’Escola Nova. Sorgida a finals del segle XIX i consolidada a les primeres dècades del XX, aquest corrent pedagògic defensava que davant d’una educació basada en la memorització, la disciplina i la transmissió passiva de continguts, calia partir de la dignitat i els interessos del nen com a fonament de tot ensenyament. Imbuït d’aquestes idees (i de les de la Institució Lliure d’Ensenyament), Martí Alpera va dedicar la seva vida a la transformació profunda de l’escola pública espanyola.
I ara sí que explico millor el títol d’aquest article. El que és veritablement fascinant de Per l’escola pública i la infància és que aborda debats totalment d’actualitat. Discussions que avui dia es tenen en xarxes socials per part d’educadors, i ens semblen modernes, tenen més d’un segle d’antiguitat, i van ser plantejades pels mestres i les mestres que van construir el sistema educatiu tal com ho entenem avui dia. Ho abordaré amb exemples concrets del propi llibre Per l’escola pública i la infància. Recordo que aquests texts tenen més de 100 anys.
Sobre el llibre de text
Martí Alpera ressalta l’absurd de qüestionar únicament els llibres de text, com si millorant el material automàticament es produís una millora de l’ensenyament, quan la clau és el paper del docent:
«Alguns la van emprendre amb els llibres de text, com si no hi haguessin més coses que reformar, o com si el llibre de text no fos, com moltes altres coses, útil o nociu segons l’ús que se’n faci».
Sobre les reformes educatives
Martí Alpera critica que cada cop que arriba un nou moviment polític al govern, deroga la llei educativa anterior, sense qüestionar les coses bones que podria tenir:
«Al posicionar-se els nostres polítics de la cartera d’Instrucció Pública sembla que no els ha mogut més propòsit ni encoratjat més estímul que el de fer caure amb fúria sorda tota l’obra dels seus antecessors. De vegades ha faltat valor per a això, i llavors s’ha fet el possible per desacreditar-la. Així, a moltes disposicions no se’ls ha concedit temps».
Sobre la concepció de l’escola
A la seva obra qüestiona també la concepció social de l’escola: aquesta no es pot reduir a un mer dipòsit de nens. I adverteix que qui gosa trencar amb la tradició memorística per assajar mètodes més innovadors s’exposa a una crítica ferotge per part de la resta:
«La idea que es té de l’escola s’aproxima molt a la d’un magatzem de nens».
«Si el millor col·legi és el que més temps té enquarterat el nen, el millor mestre és el que l’aclapara amb més càrrega de llibres de text i li assenyala més lliçons. Qui pretengui suprimir els recitats memoristes i faci l’ensenyament racional convertint-lo en contínua de l’esperit, aquest s’exposa a quedar-se sense alumnes».
Aspecte polític de l’escola
Martí Alpera no es limitava a pensar en el nen o la nena com a subjecte d’aprenentatge. També ho pensava com a futur ciutadà o ciutadana, i això el portava a reivindicar per a l’escola una funció que sabia polèmica. Amb una claredat i una valentia que sorprenen fins i tot avui, escrivia:
«La missió social de l’escola ofereix també un caràcter polític d’interès evident. El nen serà demà un ciutadà, és a dir, una porció de sobirania, i unit als altres nens decidirà de la sort de les nacions». «Preparar-ho per viure en un país de sufragi universal, en educar-ho en la tolerància i el respecte a les opinions i creences dels altres, en disposar-ho per a la vida civil, l’escola realitza una funció política de transcendència positiva en l’existència de l’Estat».
«Però això és fer política, sembla que m’estan cridant en aquests moments. Doncs bé, sí: això és fer política, per què no? Això és fer política, però una política noble i elevada, una política educadora, aquella política que recomanava Juan Macé als francesos quan els deia que fessin a l’escola electors, però que no fessin eleccions».
L’escola ha de ser pública
L’escola no ha de ser un negoci, cosa que ja es reivindicava a principis del segle XX:
«En crear una escola, l’Estat persegueix una finalitat generosa, una finalitat desinteressada; però si no la crea o la crea en males condicions, aleshores passa una d’aquestes dues coses: o deixa els nens en la ignorància i la barbàrie, o abandona el camp a entitats que la majoria de vegades només persegueixen un fi mercantil o no són més que pobres instruments de la intransició».
Les pràctiques en magisteri
No menys lúcid era el seu pensament sobre les pràctiques docents, un tema que continua generant debat a la formació del professorat:
«S’ha dit que les pràctiques no han de ser una assignatura. És veritat. Les pràctiques no han de ser una assignatura. De vegades l’assignatura, passat algun temps, no deixa res ni a la ment ni a la conducta, i les pràctiques han de ser la pedagogia en acció, el pensament educatiu fet realitat, la teoria didàctica convertida en hàbits docents […]. Més, perquè això sigui així, les.
Llegir Martí Alpera produeix una estranya i emocionant sensació. Malgrat la distància temporal i les diferències clares del sistema educatiu de llavors i d’ara, en els seus textos es reconeixen els mateixos debats que avui es lliuren en xarxes socials i claustres: l’escola com a magatzem de nens i nenes, les reformes que arrasen amb això sense avaluar-ho, les pràctiques que no acaben de ser ni una cosa ni l’altra, la funció política de l’educació, la funció política de l’educació, ensenya. Tot això fa més de cent anys que és sobre la taula.
La història de l’educació no és un catàleg de lleis. És una història de persones que van creure que l’escola podia ser una mica millor del que era, i que van fer alguna cosa. Martí Alpera va ser depurat després de la Guerra Civil. És a dir, l’home que va dedicar la seva vida a construir una escola més lliure en va ser apartat. Poques coses il·lustren millor per què l’educació importa, i per què també importa recordar els qui la van defensar.
