Entrevista

Sara Barquinero: “Les estructures de sexualització patriarcals igual que afecten fora, afecten la universitat”

Sara Barquinero és filòsofa i escriptora. La seva última novel·la, La chica más lista que conozco, és un retrat molt poc amable del món universitari a través de les vivències d’Alicia, la seva jove protagonista, que arriba a Madrid des de Valladolid per estudiar Filosofia.

La facultat s’obre com a lloc de coneixement, però també de conflictes, d’amistats i de relacions amoroses intervingudes per diferències d’edat, de vegades per la misèria humana, per les relacions de poder i la precarietat laboral.

Parlem amb ella d’algunes d’aquestes qüestions i de com pesen avui dia en les relacions universitàries, siguin de treball o no, sexe-afectives o amistoses.

Volia començar preguntant-te pel personatge de Juan Comala, professor, intel·lectual, atractiu, mig jove, que destaca en un departament de Filosofia, com podria ser en qualsevol altre. Que sembla encantador, però que alhora el retrates com algú força patètic. No sé si això és una percepció meva o era una intenció teva, d’una banda, i de l’altra, si aquest personatge és un arquetip que es troba habitualment a la universitat.

És totalment un arquetip, no només universitari, sinó també de sectors de la cultura. Deies, no sé si en filosofia tant com en altres disciplines o més o menys. Jo sento que al món de les Humanitats hi ha una facilitat més àmplia que en altres per a aquests perfils, cosa que no significa que no existeixin en altres llocs.

Certs homes escullen dones joves pel constructe social que hi ha al voltant

Sobre el desig de retratar-lo com una cosa patètica, era deliberat perquè, òbviament; aquests homes trien dones joves pel constructe social que hi ha al voltant de la noia jove entre homes grans. I això potser és el més important.

Però també em fa la impressió que hi ha un element en aquesta desigualtat de poder o en el fet que siguin persones joves i inexpertes que també beneficia aquests homes perquè, si els mira una persona de la seva edat, són bàsicament patètics. Aleshores, sí que volia que, encara que la protagonista fos una noia jove, la veu narrativa mostra de vegades com és de patètic. Em resulta molt curiós.

És difícil parlar d’abús a la universitat en general perquè n’hi ha de diferents. No és el mateix que un professor, que també n’hi ha hagut casos, intenti ficar-te mà sense el teu permís que un professor et sedueixi, que de vegades tendim a confondre les dues coses. Però tots dos casos, en realitat, des de la perspectiva de persones adultes, són ridículs.

Com se t’acut ficar mà a una nena de 19 anys? Què és el que penses? Que és ridícul, tenint mil estratègies. I també veure homes adults fent cas i dient-li ximpleries a xavales que podrien ser les seves filles, fingint que els interessen coses que no els interessen, és tan ridícul, no?

Sembla complicadíssim determinar si hi ha consentiment o què entenem per consentiment quan s’ajunten tantes relacions de poder. Tan estranyes o tan pernicioses com això: una xavala de 18, 19 anys, un senyor de trenta i molts, 40, aquest atractiu intel·lectual i el poder que pot exercir. Hi ha consentiment en una relació així, en una institució com la universitat?

Crec que hi ha un punt que té a veure amb el consens social. Si una noia de segon batxillerat que ha nascut al gener i té ja els 18 anys s’embolica amb el seu professor de filosofia, és un escàndol, i tothom estaria d’acord que ho és. No obstant, si passen tres mesos i ho fa a la vorera del davant, ja a la universitat, de sobte hi ha gent que vol defensar aquest professor. O acusar l’alumna de ser una mica cotxina o allò que vulguin dir.

Crec que hi ha un pacte tàcit que a la universitat ja estem parlant d’una altra cosa. Que no és un lloc per a l’educació moral de la gent, sinó ja purament intel·lectual i que, per tant, en un ambient intel·lectual tots els gats són terrosos.

Hi ha un nivell de consentiment a seduir una estudiant, però és òbviament un consentiment viciat

No vull dir que no hi hagi consentiment, en absolut, perquè si no estaríem obrint la veda per a situacions en què alguns es preguntés ‘i, que més dona seduir una alumna que drogar-la?’ És clar que hi ha un nivell de consentiment a l’hora de seduir-la, però és òbviament un consentiment viciat.

Em venia de gust que es pogués diferenciar entre el que és penal, en el sentit de penable, i el que està malament. Sento que de vegades tendim a voler judicialitzar-ho tot. Ho penso de vegades amb gent que és a la meva trinxera, des d’un punt de vista feminista. Potser a un tio de 40 anys que es fica al llit amb una de 20 no cal ficar-lo a la presó, però això no significa que estigui bé. I podem arribar a un punt mitjà.

També crec que importa molt la trajectòria, que és el que de vegades fa difícil jutjar les coses tan ràpid.

No és el mateix que un professor una vegada s’enamori d’una alumna força madura i tingui una història amb ella, sent conscient que sigui problemàtic un fet aïllat en la seva carrera, etcètera, que convertir la universitat en el picador d’uns quants senyors. Vull dir que el consentiment aïllat és un element a tenir en compte, però no és l’únic possible per parlar d’una estructura de sexualització.

No és el mateix que un professor universitari t’intenti ficar mà que que et sedueixi, però en tots dos casos resulta ridícul

Aquesta estructura de sexualització És el que sembla? S’han conegut molts casos en els darrers anys. Alguns els nomenes al llibre i fa la sensació que la universitat és un lloc perillós per a les dones, no només les alumnes joves, estic pensant també en doctorandes, professores més o menys joves.

La universitat és una versió més petita del que és la societat en si mateixa. De vegades s’han fet discursos, intel·lectualment, sobre com és aliena a la societat, i aquesta és la seva virtut. I de fet, això ens serveix per a algunes coses positives, com perquè la policia no hi pugui entrar si no dóna permís el rector i aquest tipus de coses. Però en realitat, la universitat només és una expressió del que també passa fora.

Les estructures de sexualització patriarcals, sostre de vidre, etcètera, igual que afecten fora, afecten la universitat. El que no podem fer és fingir que no, que és el que de vegades he intentat dir, com aquí.

En una carrera d’humanitats, per dir-ho ràpid, tots som divertits i tots som d’esquerres. “Aquí no coneixem totes aquestes coses”. Doncs sí, les coneixeu igual, ni més ni menys, igual.

Però, a banda, jo crec que si denunciar una situació injusta és complicat a qualsevol lloc, la universitat té unes conductes de nepotisme que diria jo que ho fan més difícil perquè, a més, és un nepotisme que es barreja amb la percepció de la pròpia vàlua que té tant l’estudiant que el pateix com la gent que calla. A la novel·la cito el llibre de Remedios Zafra, El entusiasmo. Molta gent està disposada a comprometre la seva integritat perquè el que s’està jugant no és només un sou. Per un sou, potser no ho farien, però pensen en una carrera, en una posició social, en una imatge de l’intel·lectual que volen assolir, etc.

Crec que les mateixes persones que, si treballessin en una empresa privada podrien denunciar certes situacions sense por de ser acomiadades (ja trobaré una altra feina), no fan el mateix a la universitat perquè creuen que estan treballant amb materials molt més subtils. Per exemple, podries dir que no vols secundar una denúncia que fa algú a qui creus, perquè vols presentar-te a una plaça de la universitat.

I també afecta molt la precarietat del sector acadèmic. A l’última plaça que va sortir a la Universitat Complutense, es va presentar una amiga meva i em va dir: “Sé que no me la donaran perquè es presenta un senyor que ha estat professor meu tota la vida”. Hi ha tan poques places que no te la vols jugar amb no res.

Abans de parlar de la precarietat, que és un altre dels temes que travessen la teva novel·la, m’agradaria preguntar-te per aquest silenci a la universitat. Aquesta por de treure una mica el cap que retrates al llarg del llibre de moltes maneres: el conflicte que es dóna dins del mateix grup de dones feministes, amb la catedràtica que sembla que recolzarà, però… Com de complicat és manejar aquests silencis? Sembla que tothom coneix casos molt concrets, persones molt concretes i actuacions molt concretes, però ningú vol parlar.

Suposo que en part és una qüestió de mitjans i fins, no? Per això també parlava que, potser, pots renunciar al teu sou quan treballes en una cadena de supermercats per una companya, però a la universitat et sembla que no et jugues només el teu sou o el sou d’una altra persona.

Crec que, com que la universitat pública ha estat tan atacada, a molta gent li costa criticar-la o només ho fan perquè hi hagi una cafeteria del Banco Santander. Això sí que els resulta molt còmode de criticar perquè torna a una universitat més comprensible per a ells. Però criticar coses dins de la pròpia estructura els fa por per si empitjora encara més el que ja està força malament, tant a nivell de finançament com de credibilitat pública. Això diria que és molt important.

I en qüestions de feminisme també, per exemple. Vaig posar la història de la catedràtica a la novel·la perquè, a banda que ella pogués tenir pors, inquines o qüestions personals, pensava: “És que si no guanya el meu departament, les coses seran pitjor”. Amb aquesta lògica, pots sacrificar una víctima, que és el que va passar en política, en certa manera, amb el cas Errejón, que calia salvar els mobles.

És la història també dels moviments socials, que moltes vegades has de callar coses lletges que saps que succeeixen perquè si no… La típica qüestió que també veiem en política, que cal tapar alguna cosa perquè, si no, ve la ultradreta… Com que la causa és tan important, la resta és igual.

M’agradaria parlar de la precarietat laboral, que retrates cap al final. Quan intentes ficar el cap en una escola de doctorats, has de signar articles, has de fer la teva tesi, de treballar per a un departament que d’alguna manera t’està explotant. I cal callar moltes coses. Això entenc que és la tònica general a la universitat.

Totalment, i té moltes capes. D’una banda, la que acabes de retratar, que té a veure amb la gestió del temps, amb què el salari d’una persona amb una beca de recerca no és per llençar coets. També crec que passa amb totes les coses immaterials o que ens costa veure’n la materialitat directa.

Crec que la classe mitjana que no té una gran tradició universitària és la més fàcil d’explotar

Si jo treballés pels mateixos diners, en una empresa gens intel·lectual, posarem una cadena de supermercats, i li digués a la meva mare que el meu cap m’obliga a fer hores extres, em diria que malament; i si em veiés molt malament, em diria “deixa-ho”. Però si sóc a la universitat, seria diferent: «Sara, t’estan pagant per fer el que t’agrada. En realitat, què és anar a un seminari més». Aquesta immaterialitat fa que, sobretot a la gent de classe treballadora, sigui més difícil detectar una injustícia, diria jo. De fet, crec que la classe mitjana que no té una gran tradició universitària és la més fàcil d’explotar per part dels seus superiors a la universitat.

Per què ho creus?

Perquè les nostres famílies, els nostres cercles d’amics primers de la vida, no estan acostumats a certes qüestions. A la meva mare li pot, -a la meva mare n’és un exemple, no estic parlant de la meva mare concretament-, que jo digui que m’està molestant haver d’anar a posar la càmera en un seminari perquè no està al meu contracte o he d’anar cada tarda a la universitat i que n’estic farta, li pot semblar una frusleria, perquè ella pot pensar «si jo em llevo cada dia a les 6 del matí per anar a l’empresa”.

Se segueix pensant que tenir una feina intel·lectual és un privilegi per si mateix i que podries arribar a fer-ho de franc

No hi ha una valoració de la feina. Es continua pensant que tenir una feina intel·lectual és un privilegi per si mateix i que podries arribar a fer-ho de franc. De fet, hi ha moltíssima gent que treballa de franc per a institucions culturals i que no vol sortir d’aquesta situació.

I sento que persones que tenen més tradició familiar de professions intel·lectuals són més capaces de detectar que això és un abús.

Et volia preguntar pel paper de les dones a la novel·la i per una mena de zona grisa on tot passa. Moltes de les que retrates es mouen en aquesta zona de complicitat amb la companya, però també d’enemistat amb la competidora. La universitat s’acarona especialment amb les dones, amb la seva sororitat?

Jo crec que en realitat la maldat es distribueix igualment per gèneres. No crec que les dones per si mateixes pateixin més a la universitat, en tots els sentits; en alguns sí, però en altres potser no tant. Em sembla complicat fer una asseveració general.

Però em venia de gust que es veiés a la novel·la que espais en teoria pensats per a la solidaritat entre les dones són tot el contrari. Em semblava interessant, a banda de perquè crec que cal denunciar aquestes coses, perquè no volia fer una construcció falsa i fàcilment desmuntable per qualsevol que hagi passat uns anys a la universitat, que totes les dones són un recés de pau i amor, sempre disposades a ajudar-se i que mai no han trepitjat ningú.

De vegades la persona més perillosa que pots tenir al teu voltant en una d’aquestes situacions és una dona que està fent una tesi sobre Butler, i és que és així, o algú que està fent un estudi sobre la precarietat laboral i t’obliga a treballar quan no ho hauries de fer. Em venia de gust que això es veiés per realisme i perquè no em sentia còmoda amb aquesta imatge de la dona bondadosa, que torna a infantilitzar la dona, la fa com a víctima més que dona.

Pensant en el qüestionari em preguntava que, amb allò intricat de les relacions a la universitat, com es podria solucionar alguna cosa del que comptes al llibre?

Jo la primera solució que posaria, que de fet hi ha un cert precedent amb com va canviar la legislació de les FPU (Formació de Professorat Universitari), és que l’accés a un lloc públic a la universitat fos com qualsevol altre lloc públic. Això és: un examen signat amb el teu DNI i sense noms. A la FPU, quan jo la vaig fer, encara era gairebé igual d’important o més que el teu perfil, qui n’era el director i el grup de recerca.

Això t’obligava a establir una xarxa de relacions abans fins i tot dedicar-te professionalment a la vida acadèmica. Podies tenir sort. En el meu cas, en certa manera, va ser així: que un professor em va dir, vinga, traurem la teva candidatura, que tens bones notes, perquè li vaig caure en gràcia i perquè va veure una oportunitat per a mi i per a ell.

Però hi ha grans drames de gent que es baralla per la signatura d’un catedràtic per a la seva beca FPU dos anys abans ni tan sols de presentar-se. Això és una cosa que passava. En canviar aquesta manera d’accedir a la FPU, diria que ha millorat.

Quan en parlo, ningú no és capaç de dir-me per què seria tan dolent que per ser professor de Metafísica II jo fes un examen i no un concurs de mèrits absurds. Això ens permetria sortir del sistema acadèmic en el vessant més neoliberal. O sigui, per què estaré publicant milions d’anys articles amb un Q1 pensant a la meva plaça? No, dedico aquest temps a la meva tesi perquè el que després faré serà presentar-me a un examen. Aleshores deixarien de tenir valor aquestes coses.

El sistema de publicació d’articles em sembla una de les trampes més perfectes per sotmetre tot el professorat i, sobretot, les persones que volen fer carrera.

I a més és absurd. Hi va haver una època quan jo vaig acabar la meva tesi i estava en aquell moment, abans de publicar la novel·la, que treballava de correctora del que podia. En aquest temps he sabut d’una persona que ha pagat per publicar un Q1 i l’article l’he escrit jo.

Em sembla ridícul que per ser professor, sense treure-li valor a ser professor de l’ESO, hagis d’estar dos anys mínim estudiant i que a la universitat puguis dependre d’aquest tipus de trapelleries.

Al teu tribunal de tesi la gent no sent que t’estigui avaluant a tu, sinó al teu director

Parlant això, penso en els tribunals de tesi. En un dels casos que esmentes al llibre i que portem temps investigant, es pot veure com els tribunals de tesi estan dominats, de vegades fins al 100%, per membres d’una mateixa xarxa de recerca, de manera que sembla difícil que una avaluació pugui ser objectiva en aquest context.

Sí, és absolutament vergonyós. Al teu tribunal de tesi la gent no sent que t’estigui avaluant a tu, sinó al teu director. Aleshores, el teu director és el primer interessat que el tribunal no faci el ridícul. Si la persona que signa la tesi fa el ridícul, sembla que ho faci ell, com a molt mal tutor.

Ni tan sols no és per l’alumne; encara que ens espanten un munt, es tracta del prestigi del professor, ningú no vol estar en una tesi que no ha aprovat o que n’ha tret un 6.

En una època vaig treballar fent tesis doctorals de negra ; no en vaig fer gaires, però sí alguna. I sempre els ho intentava transmetre als que feien la tesi. És igual com estigui, el director posarà els seus amics i aprovaràs.

També pot ser al revés. Un director de tesi pot amenaçar-te de no donar l’aprovació a la teva tesi o posar-te en un tribunal molt agressiu. De fet, si tu has rebut una beca de recerca i vols renunciar-hi perquè sents que no estàs còmoda amb el teu director, ha de signar ell, i t’hi estàs jugant el sou de quatre anys.

Es generen unes relacions d’interdependència molt complexes que, amb els anys, poden suposar que hi hagi persones que vegin els seus mèrits posats en dubte per haver-hi participat d’una manera o altra…

A mi hi ha una part que em fa pensar que òbviament aquestes persones també tenen una mica de culpa perquè han entrat en un sistema en què jo vull pensar que no hi participaria. De fet, no ho vaig fer.

Però no es pot confiar que la gent sigui santa, és a dir, la gent té moments més i menys brillants a nivell moral; el problema és l’estructura de fons.

Si em pregunten, depèn de la persona i de què ha fet exactament, però sí que hi ha una mica de responsabilitat. No és el mateix que tu estiguis seduïda per una persona, siguis molt jove, no sàpigues per on et dóna l’aire i vulguis pensar que el teu cas és diferent a dir: “Mira, fa 30 anys que estic amb aquest senyor al despatx, l’he vist 200 milions de vegades fent el porc i no dic res per un Q1”. Això és el que val la teva moral. Tenir un ítem més en un currículum. A mi em faria molta vergonya, i de fet, crec que algunes d’aquestes persones, si reflexionen sobre això d’aquí a uns anys, sentiran vergonya del que van fer.

És un terreny ben pantanós. Una cosa semblant passa a la novel·la, en què tothom té les seves misèries i ningú està lliure de fer alguna cosa malament en algun moment.

També et dic que quan algú s’oposa més durament al món universitari, a mi em fa molt de mal. No vull dir que tots els que es queden són dolents, però de totes les persones al meu voltant a la universitat que tenien dues coses: una, moral, i dues, ganes d’investigar de debò, cap no és a la universitat.

D’això no n’hem parlat, però mereix una petita nota. La universitat, en els estudis d’Humanitats, almenys hauria de ser un focus de coneixement, un lloc on de debò la gent més brillant estigués treballant i impartint-ne el coneixement. Però si tu mires els assajos que es publiquen avui en editorials interessants, no hi ha tants professors universitaris.

La gent que no segueix el camí oficial dins del que és universitari o que el qüestiona amb la seva mera presència tendeix a ser expulsada

Això és perquè la universitat expulsa, com dius?

Crec que això és una part, i crec que, de vegades, la gent que no segueix el camí oficial dins del que és universitari o que ho qüestiona amb la seva mera presència tendeix a ser expulsada. Al final, cada universitat és un lloc de feina. Si estàs súper incòmoda, te’n vas a un altre lloc.

També cal diferenciar entre universitats grans i petites. Tot i que soni paradoxal, de vegades les petites són uns espais millors per pensar perquè la competitivitat és menys ferotge.