Opinió

Interès per millorar l’ensenyament

El mes d’octubre de 1930, 57 mares dels pobles de Sant Pau d’Ordal i el Pago (Municipi de Subirats, Alt Penedès) van enviar un document signat per totes elles queixant-se del funcionament de les escoles dels dos pobles. Les del Pago expliquen que el mestre que tenia la plaça en propietat no es va presentar en tot el curs anterior. Durant un temps, el va substituir un altre mestre que no tenia feina i va pactar cobrar la meitat del que cobrava el titular de la plaça. El sou era tan minso que ho va deixar. El resultat d’aquesta situació és que els aprenentatges eren tan minsos com el sou.

Les mares de Sant Pau es queixen que les classes començaven tard i que el mestre abandonava l’escola i la deixava en mans de la seva esposa o de la filla. Afegeixen que no es practicava la lectura manuscrita i no s’ensenyava la doctrina cristina i que després de tres anys d’anar a escola més d’un no sabia escriure el seu nom. Una mare diu que va estripar una carta escrita pel seu fill perquè no s’entenia res, ho va anar a explicar al mestre i aquest li va contestar que escriure cartes era una cosa exclusiva de mestres i metges. Afirmen que les famílies han de fer un sobreesforç per portar les criatures a escoles d’altres pobles.

Un dels motius d’aquest desgavell és que el mestre era secretari del jutjat i auxiliar administratiu de l’ajuntament: càrrecs incompatibles amb el de fer classes i per això tancava l’escola dues hores abans de l’horari estipulat. Un exponent del desinterès municipal per les escoles; alcalde i jutge accepten que el mestre deixi de complir les seves obligacions. “No cal que sàpiguen escriure una carta, això només ho necessiten els mestres i els metges”. Per això la República va haver d’afrontar els greus i enormes dèficits d’ensenyament i d’escolarització. 

Abans de la proclamació de la segona República espanyola ja hi havia indicis d’organització i d’esforços per millorar la situació del país. A partir de material trobat a l’Arxiu Municipal de Subirats hem pogut conèixer els esforços de la cinquantena llarga de dones per millorar els aprenentatges dels seus fills i filles. Només dones: com encara passa bastant avui dia, eren i són les responsables de portar les seves criatures a escola. La instància la signen 57 dones casades, cinc d’elles analfabetes, que posen el seu nom complet afegint el de amb el cognom del marit, un costum que avui gairebé ha desaparegut.

El document és un exponent de la preocupació legítima pels aprenentatges i de la capacitat organitzativa un any abans de la proclamació de la República, una capacitat de lluita que prefigura l’arribada del nou règim polític. Es constata el desinterès municipal. I, alhora, ens explica una de les males praxis d’alguns mestres, pràctiques que van continuar fins als darrers anys del franquisme a pobles petits. Significatiu que les persones membres de la Junta d’Ensenyament són el metge, el rector, el farmacèutic… amb representants de l’ajuntament. Recorda quan a l’època franquista les escoles per a alumnat gitano a Barcelona, les controlaven el bisbe i el governador civil. Un símptoma de què era el que importava a l’ensenyament, primer control de les criatures, després els aprenentatges.

Hi ha altres comportaments. Francesc Compte Pàmies va fer de mestre a Lavern. Estava compromès amb els ideals de la República i es va implicar en les organitzacions socials i culturals dels pagesos. Va promoure la creació d’una mutualitat; va col·laborar amb els rabassaires en les eleccions municipals; va participar a la col·lectivitat creada a partir de 1936. Va estar afiliat al PSUC. En acabar la guerra va patir, com la majoria dels seus companys i companyes, la repressió de la dictadura franquista. Es va exiliar a França on va morir.

A començaments del segle XX a Subirats hi havia 4 escoles: Sant Pau d’Ordal, Lavern, Ordal i el Pago. Unes 380 criatures, de les quals només anaven a escola regularment la meitat aproximadament. Faltaven a classe més els nens que les nenes. Les feines del camp i de la llar eren més importants que l’aprenentatge escolar, (als anys setanta del segle passat encara passava). Ho recull un informe de l’inspector Federico López, que el dia 19 de juny de 1908 exposa la trista realitat. Constata l’assistència irregular i afegeix que els edificis estan en mal estat i són perillosos per a les criatures, i que tant el mobiliari com el material didàctic són escassos i de mala qualitat.

Però també, enmig de la difícil situació, una mestra, Antònia Vila, es fa càrrec de l’escola de nenes de sant Pau d’Ordal. Vol fer la seva feina de manera digna i s’adreça sovint a l’ajuntament per reclamar millores. Denuncia la poca assistència a classe. De 114 matriculades hi van cada dia unes 60, de manera intermitent, la qual cosa provoca endarreriments a les que més falten. Per ensenyar a tantes criatures alhora es feia servir el monitoratge: nenes grans ajuden les més petites. Però Antònia Vila va aconseguir (perdent part dels seus ingressos) una auxiliar per millorar el funcionament de les classes. Segons documents de l’arxiu municipal va demanar que les autoritats intervinguessin per tal que les famílies portessin les seves filles cada dia a l’escola. Demanava que arreglessin els forats que hi havia a l’edifici i emblanquinessin les parets; mínimes necessitats higièniques. Conscient de la seva tasca hi dedicava més hores de les obligatòries per intentar que totes aprenguessin el que calia. Cada curs convidava la corporació municipal a visitar l’exposició dels treballs fets per les alumnes. És interessant saber què s’ensenyava aquells anys. La mestra ens exposa les assignatures que donava: doctrina, història sagrada, lectura, escriptura, gramàtica, aritmètica, geografia, geometria i dibuixos senzills aplicats a les tasques “pròpies” de les dones. Antònia Vila es jubilà el 31 d’octubre de 1918 per raons d’edat i aportant l’inventari de tot el que hi havia a l’escola.

Els governs de la República van intentar un canvi de tota la societat: l’ensenyament va ser unes de les joies, un dels projectes més emblemàtics; la transformació social que impulsava abastava molts d’altres aspectes, laborals, agraris, religiosos… Tot per millorar la situació i la vida de les persones amb més dificultats i sotmeses al caprici dels poderosos. Aquí van participar activament dones com les signants del document esmentat, que també  van ajudar els aprenentatges. Els seus esforços, la tasca dels ateneus, presents també en moltes zones rurals, van fer baixar la taxa d’analfabetisme. Dones mestres i no mestres van treballar braç a braç.

Per tot això, davant l’aixecament militar promogut pels poders econòmics que veien perillar els seus privilegis, gran part de la població va sortir a defensar la República, tot i posar en perill la seva seguretat, la seva vida i la de la seva família… També per això la repressió va ser tan terrible i sagnant.

Si volem fer una educació integral, si volem fomentar el pensament crític de l’alumnat és necessari recordar els nostres avantpassats: les seves lluites, els seus esforços per canviar la societat, la terrible repressió que van patir, les vivències dels vençuts que no saben on estan els cossos dels seus familiars morts o assassinats, i enterrats en fosses comunes o deixats a la intempèrie a mercè dels animals. Com ha escrit Salomó Marquès: “L’escola Republicana d’haver tingut continuïtat hauria comportat un nou model de ciutadà i a la vegada de país”. La institució escolar, de fet, es nodrirà d’alguns dels mètodes d’ensenyament (com el de Freinet) que implícitament fomentaven els valors de la mateixa República. L’exili de mestres republicans el 1939 va representar la marxa d’un estil d’educació que es resumeix en l’expressió “Nosaltres els ensenyàvem a pensar, no pas a emmagatzemar”. 

Acabo amb una cita referent al poc temps que va durar la II República. Esperem que el mai més, no sigui profecia.

Encara em recordo d’aquell aire fresc, un aire, cada vegada que me’n recordo, que no l’he pogut sentir mai més. Mai més.

Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant