Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Lluís Filella Carballo va néixer el 1953 al barri de Gràcia de Barcelona, on vivia amb els pares i els avis materns. La vocació de servei públic la va heretar de la família, ja que l’avi matern havia estat guàrdia civil (i defensor de la República amb el general Escobar el 1936), i tant el seu pare com l’avi patern eren bombers de l’Ajuntament de Barcelona.
El pare va morir quan ell tenia dos anys en accident laboral per unes emanacions de gasos en una vaqueria del barri, i la mare treballava com a modista, cosint a totes hores, ja que la pensió de viudetat era minsa. Sí que li van oferir, com a vídua, que el seu fill tingués els estudis bàsics obligatoris pagats, i la mare va elegir la Salle Josepets, a la plaça Lesseps.
En Lluís va decidir ser mestre als 14 anys. Els dissabtes a la tarda anava amb els germans de la Salle a fer de monitor de catequesi, tot realitzant diferents activitats de lleure, al barri de Sant Roc de Badalona. “Era un barri gitano molt estigmatitzat i amb moltes mancances. Vaig prendre consciència de classe, de moment de manera individual, de la importància del fet educatiu com a forma d’emancipació de les persones, d’ajudar-les a créixer. Jo era de classe treballadora, però vaig veure gent d’una classe, el que dèiem lumpenproletariat, amb una situació econòmica i unes condicions d’habitatge, amb les barraques, que eren pitjors que les que jo tenia”. Els dos anys següents va fer de monitor a les barraques de Francisco Alegre, prop dels búnquers del Carmel. Representaven obres de teatre, feien gimcanes i també anaven de colònies, i en aquest període es va acabar de convèncer que volia dedicar-se a l’ensenyament.
Va acabar el Batxillerat als 16 anys i va estudiar Magisteri. Treballava de dia i anava a classe en horari nocturn i, mentre feia la carrera, va entrar a l’escola Patufet Sant Jordi de l’Hospitalet de Llobregat, una cooperativa de pares i mestres molt avançada pedagògicament. El 1972 va obtenir el títol de Magisteri a l’escola Normal de Sants i el 1974 es va treure les oposicions.
Quan li van oferir anar a l’escola Font dels Eucaliptus de Torre Baró, va veure l’oportunitat de posar en pràctica el que ja havia debatut amb els companys de classe a les comissions de mestres. Es tractava d’un barri de gent treballadora on moltes cases i barraques no tenien llibres perquè quasi no tenien per menjar, i al veïnat hi havia problemes de drogues. L’absentisme escolar estava a l’ordre del dia, i el repte com a mestre era evident. “A mi se’m va obrir el cel perquè entrar a l’escola pública amb les oposicions ja fetes i amb la possibilitat de poder traslladar tot el que havia après a la Patufet Sant Jordi va ser un regal”.
Les permanències
Les seves primeres reivindicacions laborals corresponen a aquesta època. La frase “passes més gana que un mestre d’escola”, que ell sentia des que era petit, tenien a veure amb els baixos salaris del sector, i la manera de compensar-ho era a través del que s’anomenaven les permanències. “El professorat es quedava una hora més, de 12 a 1, o de 5 a 6, amb els seus alumnes a l’aula, una hora que cobrava directament de les famílies en negre. Si tu tenies 40 alumnes, a 100 pessetes per alumne, eren 4.000 pessetes (24 euros), i si tenies 50, eren 5.000 (30 euros), en una època en què el sou del mestre estava entorn de les 13.000 pessetes (78 euros) en net al mes”.
Mestres com en Lluís Filella Carballo demanaven suprimir les permanències i augmentar el salari legal, així com evitar que hi haguessin 50 alumnes per mestre (en l’actualitat són 25) i crear més escoles i més places docents. El 1977 es van produir les primeres eleccions sindicals després de la mort de Franco i, tot i que els professors de l’escola pública van haver d’esperar 10 anys més per fer comicis, sí que es van anar organitzant per zones i províncies per tal de coordinar-se a nivell estatal.
“Aquesta representació paral·legal ens va permetre plantar-nos davant el Ministeri d’Educació i Ciència, que al principi no ens escoltava, però després d’algunes mobilitzacions puntuals, va accedir a parlar amb aquests representants del professorat. Durant setmanes, vam acampar cinc persones davant del Ministeri, a Alcalà 34, i cada tres dies venien cinc persones més per substituir els anteriors. En aquells moments, el que reclamàvem era de supervivència bàsica: millores salarials i de condicions laborals”.
“El maig del 78 es va signar un acord amb el Ministeri que, entre altres coses, incloïa una petita concessió retributiva, que és el que es va anomenar dedicació exclusiva del professorat, i la prohibició absoluta de les permanències. El professorat va començar a prendre consciència que no era a través de les propines, sinó a través de l’Administració, com a funcionaris, que s’havien de millorar les condicions laborals. Ens va costar quatre anys, però al final va quedar aprovada per llei la prohibició de les permanències”. En paral·lel, des de mitjans dels anys 70 s’anaven construint més escoles, s’abaixava la ràtio d’alumnes per docent i s’incorporava molt professorat jove.
El 1977, amb 24 anys, es va afiliar al PSUC, en part com a resposta a la matança dels advocats d’Atocha a Madrid en mans d’un comando d’ultradreta, i al sindicat CCOO, al qual pertanyien gran part dels pares i mares dels seus alumnes. Dos anys després va entrar a formar part del Consell de la Federació d’Ensenyament de CCOO, i va ser secretari d’Organització fins al 1982. “El nostre objectiu era anar fent extensió territorial perquè en aquell moment estàvem a Barcelona, l’Hospitalet i el Vallès. L’objectiu era sempre el de celebrar eleccions sindicals”.
El trencament del PSUC entre eurocomunistes i prosoviètics, que van crear el Partit Comunista de Catalunya (PCC), el va “descol·locar”. “A nivell d’amistats tenia molta gent al PCC, però a nivell més mental em sentia més proper a la gent euro. Què va passar? Que no me’n vaig anar ni amb els uns ni amb els altres. Continuava a CCOO, però em vaig retirar una mica de la primera línia”. En aquella època va passar a ser mestre a l’escola Tomàs Moro del polígon Canyelles, es va llicenciar en Pedagogia i va estudiar quatre anys de Filologia Catalana.
Eleccions a l’ensenyament el 1987
Després de cinc anys fora de la primera línia del sindicat, el 1987 es van anunciar les eleccions sindicals a l’ensenyament públic, que era el que el sector demanava des de feia una dècada. Això, i la creació d’un nou partit, Iniciativa per Catalunya, en què es va retrobar amb companys del PSUC i del PCC, a més de cares noves, li va fer implicar-se de nou.
“Els companys em van demanar que anés a les candidatures de CCOO. Anava de número 10. Es van fer les eleccions i CCOO va guanyar a la província de Barcelona. A la Junta de Personal de Barcelona hi havia 75 membres. Estem parlant de quasi 40.000 treballadors repartits en 2.000 col·legis i instituts, i això dificulta molt l’acció sindical. Has de fer molts kilòmetres per anar recorrent tots els espais”. Cada província tenia la seva Junta de Personal, com la resta de funcionaris, i la interlocució directa amb l’Administració corresponia a la Mesa Sectorial de Negociació.
Malgrat anar de número 10, els nou noms anteriors tenien diferents tasques al sindicat i en Lluís Filella va ser elegit president de la Junta de Personal. Les juntes es van començar a coordinar fins a arribar a crear una plataforma a nivell estatal que va recollir les reclamacions del professorat i, el febrer del 1988, les van fer arribar al ministre d’Educació i Ciència, Josep Maria Maravall.
Què demanaven? Hi havia cinc grans peticions. La primera tenia a veure amb l’homologació salarial amb la resta de funcionaris amb tasques i titulació equivalents a les seves. La resta de punts estaven més lligats a la qualitat de l’ensenyament, com la racionalització de la jornada, per tal de reduir el nombre d’hores lectives per docent. Exigien l’estabilitat de les persones interines i substitutes, que cobraven un 20% menys, així com evitar la supressió d’aules, és a dir, que si baixava la natalitat, no es traguessin aules. En aquell moment, la ràtio era de 30 alumnes per professor.
El més complicat, i que de fet no es va aconseguir fins al 1991, va ser la regulació de la responsabilitat civil. En cas que un estudiant prengués mal a una excursió o al centre, la responsabilitat era del mestre i, si hi havia judici, els possibles costos els abonava el mestre. Anys més tard, l’Administració es va fer responsable civil subsidiari dels seus treballadors, de manera que es feia càrrec de les despeses o possibles sancions que se’n poguessin derivar.
Com s’organitzaven
Les accions a prendre s’anaven planificant dia a dia. Primer es reunia el claustre de professors, després un representant del centre anava a l’assemblea de zona, posteriorment un o dos delegats de zona posaven en comú les decisions a nivell de província, i cadascuna comunicava el resultat per coordinar-se en el conjunt de l’estat.
“Va ser una vaga participativa, perquè es feia de baix a dalt, unitària i controlada pel professorat dia a dia. Va començar el febrer, primer amb un dia per setmana, després dos dies per setmana, després tres, una altra vegada un per setmana… I mai coincidien amb dilluns o divendres. A l’abril, les coses continuaven igual, i des de la plataforma i el comitè de vaga estatal, que estava format per diferents sindicats i era qui dialogava amb el Ministeri, es va decidir fer una gran manifestació a Madrid el 27 d’abril”. Des de diferents ciutats es van llogar autocars per anar a la capital. Des de la plaça Sant Jaume de Barcelona a mitjanit en van sortir prop de trenta, i també van marxar desenes des de Tarragona, Sabadell, Terrassa o Girona.
“La manifestació de Madrid va ser un revulsiu. Va ser una manifestació impressionant que va començar a la Cuesta Moyano, al costat de l’estació d’Atocha, perquè molta gent arribava en tren. Volíem arribar fins al Ministeri, però ens ho van prohibir i vam pujar per un altre carrer. Al final, hi havia una tarima i, a part dels parlaments que van fer els diferents sindicats, un professor d’institut ens va cantar, era José Antonio Labordeta”. Anys després, aquest cantautor, escriptor i polític seria diputat al Congrés, entre el 2000 i el 2008.
La manifestació en defensa de la qualitat de l’ensenyament va comptar amb uns 100.000 assistents, segons l’organització, i va suposar un punt d’inflexió. Poc després es van reprendre les negociacions amb el Ministeri i, el 4 de maig, quatre dels cinc sindicats convocants, van signar un preacord. Les organitzacions signants eren CSIF, ANPE, UGT i FESPE, mentre que CCOO s’hi va oposar. “Era un preacord de mínims que no donava resposta a les nostres peticions. Es va passar a la consideració del professorat, per claustres, zones, províncies i a nivell estatal”. La consulta va tenir lloc el 16 de maig i l’endemà es va conèixer el resultat: va participar més del 90% i el rebuig va ser del 80%, de manera que els sindicats van respectar la votació i la vaga va continuar.
Entre febrer i juny del 1988 es van fer 22 dies de vaga. La fi de curs ser “traumàtica” i “decebedora”. “Sí que va haver-hi una voluntat unànime al comitè de vaga de no negociar res durant l’estiu, perquè llavors s’estaria donant l’esquena al professorat, ja que no tindríem la capacitat del claustre, la zona i la província”.
Cessament del ministre Maravall
El ministre Maravall va ser destituït al juliol, va ser substituït per Javier Solana i les negociacions es van reprendre amb l’inici del curs. Es va arribar a un nou preacord que incorporava gran part de les reivindicacions del sector de forma progressiva. El document va ser subscrit per les diferents assemblees i al novembre es va posar fi al conflicte en l’àmbit estatal. Segons nòmines de l’època, l’increment salarial per a un mestre de Primària va suposar passar d’unes 119.000 pessetes (715 euros) netes mensuals el 1988 amb 14 pagues a 128.000 pessetes (769 euros) el 1989. Pel que fa a la jornada laboral de 37,5 hores, es va decidir que 30 havien de donar-se al centre, de les quals 25 serien hores lectives.
A Catalunya, però, les mobilitzacions van continuar perquè el nivell de vida era més alt, tal com indicaven marcadors com l’IPC, i els docents demanaven equiparar el sou al de la resta de funcionaris de la Generalitat, així com l’escolarització de nens als 3 anys (llavors estava en els 4 anys), formació per al professorat i una dotació de dietes per sortides i colònies. “Entre setembre i abril, a Catalunya no vam fer cap dia de vaga, però sí que vam fer manifestacions amb pares i mares, i vam anar davant la Conselleria d’Educació a tornar el carnet de funcionari, perquè no ens reconeixien com a funcionaris propis. L’excusa que deien era que podríem parlar-hi quan la Generalitat tingués cossos docents propis. Això ho deien el 89, i el 2021 encara no n’hi han, són cossos estatals transferits”.
En el marc d’aquest procés, es va nomenar conseller a Josep Laporte, en substitució de Joan Guitart, i, finalment, els mestres de Catalunya van aconseguir gran part de les seves peticions i van veure dignificat el seu sou, passant de prop de 137.000 pessetes (823 euros) el 1990, a 157.000 el 91 i 184.000 (1.106 euros) el 92, quan feia 20 anys la quantitat era d’unes 13.000 pessetes. No s’han repetit al sector mobilitzacions com les del 1988.
Després de 20 anys com a mestre, sempre al districte de Nou Barris, Lluís Filella Carballo es va dedicar 20 anys més al sindicat, ocupant diversos càrrecs de responsabilitat i exercint tot aquest temps de delegat a la Junta de Personal de Barcelona. Es va jubilar el 2013 i en l’actualitat és Síndic de l’Afiliat de CCOO.
El Diari de l’Educació, 2025