Opinió

PISA, una mirada des de la desigualtat

Fa unes setmanes es feien públiques les dades de l’informe PISA (Programme for International Student Assessment o Programa Internacional per a l’Avaluació d’Estudiants), basat en l’informe que cada tres anys elabora l’OCDE (Organització per la Cooperació i Desenvolupament Econòmic), i es coneixia que els resultats de Catalunya queien en picat, situant a l’alumnat del nostre país per sota de la mitjana d’Espanya i del conjunt dels països estudiats.

Molt s’ha escrit i debatut des de llavors, amb aproximacions i visions divergents que auguren un procés complicat a l’hora de trobar solucions i respostes de consens, sigui en forma de pactes nacionals o altres variants. Per això no és objecte d’aquest article aportar més anàlisis de les dades i dels seus motius, sinó més aviat generar enfocaments diferents per aportar noves reflexions.

Començo amb una primera consideració que pot semblar menor davant la gravetat dels resultats, però que és un indicador més de la feblesa del nostre govern. Si es coneixien les dades, com es va preparar tan malament la comunicació del dia 5 de setembre? Com no es va preveure l’impacte que tindrien sobre l’opinió pública unes dades desastroses i es van cometre errors tan grans en els primers missatges? Durant l’etapa de Josep González Cambray com a conseller d’Educació, analitzant diversos esdeveniments, vaig comentar en un parell d’articles que el Departament tenia un seriós problema amb la gestió de la seva comunicació. Sembla que la situació es manté i seria important posar-hi solució. I em sap greu constatar-ho sent ara consellera una de les polítiques del nostre país que més respecto i valoro.

Els resultats d’aquest informe han disparat totes les alarmes i, més enllà d’interessos partidistes, els agents implicats miren de coordinar-se per trobar solucions. Però penseu que tothom està igual de preocupat? Jo crec que no. Les dades són un símptoma més d’un problema de fons que de manera insistent i persistent es fa evident un cop darrere l’altra des de fa anys: les enormes desigualtats socials que es viuen a Catalunya. Per això, si les anàlisis se centren exclusivament en els resultats educatius, us puc assegurar que bona part de les titularitats de l’escola concertada i privada i de les famílies que atenen no estan parlant gaire de PISA.

Afirmar que tota l’escola concertada catalana és elitista i que no atén la desigualtat seria tan estúpid i injust com dir que tota l’escola pública del nostre país és de màxima qualitat i acull de manera equitativa als col·lectius més vulnerables. Ara bé, un mínim coneixement de la realitat educativa permet afirmar que amb unes quantes excepcions, que trobem entre les escoles cooperatives, escoles religioses ubicades a determinats barris i territoris desafavorits i alguns projectes d’iniciativa social amb projectes integradors, la gran majoria de l’escola concertada és una escola que respon, amb diferents graus d’elitisme, a les necessitats de les seves famílies clients per allunyar-se d’una educació pública cohesionadora i igualitària. De l’escola privada no val la pena parlar-ne gaire: senzillament és l’elit de l’elit que mesura l’educació de la mateixa manera que ho mesura tot, amb diners. Només cal que mireu qui són, que fan i com ho fan.

Dimarts era PISA, però és que dimecres sabíem que, segons un informe d’UNICEF, Espanya és el país de la Unió Europea amb la taxa de pobresa infantil més alta, amb un 27,8%. I encara no fa un mes, ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social) apuntava en el seu darrer informe Insocat sobre “Les fractures internes del sistema de garantia d’ingressos”, entre d’altres dades, que el 42% de les llars amb infants que a Catalunya pateixen pobresa severa, no aconsegueixen sortir-ne. Pobresa extrema, severa i en creixement. La correlació amb l’educació és evident. La incidència de les desigualtats socials sobre l’escola i els resultats educatius està acreditada i no es poden analitzar com dues realitats diferents i paral·leles.

Des de la gestió de les polítiques públiques es cau sovint en l’error de treballar com si educació, salut, acció social i altres àmbits vinculats fossin compartiments estancs. Res més lluny de la realitat; per això cal atacar de rel els factors causals de les desigualtats socials. Només amb propostes de redistribució de la riquesa, igualtat d’oportunitats i inclusió social real aconseguirem una societat equitativa i més cohesionada. Seguir pel camí que ara recorrem agreujarà any rere any els indicadors i resultats, amb el risc de fractura i esclat social que això pot implicar.

Finalment, una reflexió que molts i des de fa molt de temps posem sobre la taula. Certament, per resoldre els problemes dels pilars de l’estat de benestar cal escoltar a tots als agents implicats. Però comencem pels qui estan a la trinxera. Escoltem a les docents i educadores; escoltem a les  sanitàries; escoltem a les professionals de la intervenció social. Elles seran sempre les que millor ens podran fer un primer diagnòstic de la situació.

Aquests darrers dies, analitzant els resultats PISA, la consellera Anna Simó parlava de conjurar-se i fer pinya. Jo hi afegiria mirada global i transversal. Poden ser els primers passos per començar a revertir la situació.