Opinió

Pepe Mujica i l’educació: “No es tracta d’oblidar sinó de superar”

La separació per llei de l’ensenyament tècnic del sistema formal va ser el fracàs del que Mujica més es lamenta durant la seva etapa presidencial a l’Uruguai, que va acabar l’any passat. Més en concret, del fet de no haver pogut promoure l’ensenyament d’oficis amb la creació d’una universitat tecnològica pública a l’interior del país: per descentralitzar el sistema educatiu, per oferir sortides ràpides al mercat de treball i per evitar la fugida massiva de joves cap a la capital. Mujica reivindica el valor i la dignificació de la formació profesional: “Perquè amb les mans també es pensa”. Les resistències les va trobar dins la classe política, incloent-hi el seu grup parlamentari, i dins  les autoritats acadèmiques que, en nom de l’autonomia, no fan altra cosa –diu– que reforçar la centralització i posar trabes a tota proposta de canvi innovador.

Així ho explica amb pèls i senyals al llibre Una oveja negra al poder, que va presentar a Medellín (Colòmbia) el 10 de novembre. Aquest expresident sense palau –seguia vivint i treballant de manera senzilla a la seva casa de camp de sempre– i antic gueriller tupamaro empresonat durant tretze anys, s’esplaia i s’entusisma quan parla d’educació. Explica que va haver d’enfrontar-se sovint a la burocràcia d’Estat, fins i tot per arreglar els edificis escolars. Es declara anarquista crònic i sosté que la millor reforma de l’Estat és abolir-lo: “El problema està en la humanitat que em va tocar viure, que no em deixa viure sense estat. És l’expressió de les nostres mancances, tot i que el 90% de la història de la humanitat va ser sense Estat. L’Estat és la demostració de l’existència de classes en la societat”.

Seguim a Medellín. El mateix dia de la presentació, des de les vuit del matí ja hi havia qui feia cua –va arribar ser quilomètrica– per escoltar-lo a les set del vespre. Sens dubte avui és un dels personarges polítics més estimats i valorats, sobretot –però no només– a l’Amèrica Llatina. Perquè és un polític atípic i heterodox, que parla de manera planera i sense embuts, mescla els grans conceptes filosòfics i els relats polítics amb els afectes i sentiments, i admet els seus errors i contradiccions. Sovint utilitza metàfores i exemples trets de la seva vida quotidiana: l’amor per la seva gosseta, la cura de les plantes i arbres, amb els quals demostra un gran coneixement, les circumstàncies que li van impedir tenir fills, etc. La seva intervenció, lluny del discurs fred i merament racional del míting polític, s’endinsa en la conversa filosòfica.

Així, assenyala que la humanitat sempre ha mostrat alhora la doble cara de la consciència i del conservadurisme, i que les persones som una una barreja de solidaritat i egoïsme. Proposa la necessitat d’un canvi de mentalitat i d’una nova cultura, que permeti discriminar allò principal d’allò accesori. “Per a això cal una educació que se centri més en una lectura correcta del futur i que prepari les noves generacions per a un món superpoblat, canviant i amb escassos recursos”.

Assenyala, també, que estem perdent la batalla contra el consum i la banalització de la vida: “Si pugués destinar alguna cosa per deixar a les noves generacions seria això: destinar més temps a la verdadera vida. La llibertat necessita temps per a la vida. La vida no només és treballar: s’ha de tenir un tros de temps per se lliure”. Sosté que la democràcia no és només una forma de govern institucional sinó, sobretot, una filosofia de vida i una cosa més profunda que enriqueix la relació humana perquè pugui aflorar la llibertat i la convivència.

Parla de somnis, però amb les potes ben clavades a terra, i fonamentats en la formació, el compromís polític col·lectiu i organitzat, i parant sempre l’orella: “S’ha de tenir el cap obert i escoltar: de qualsevol racó del que escoltem es pot aprendre”. Mujica es posiciona a favor del procés de pau encetat a Colombia, introduïnt els arguments beneficiosos de la pau davant de la lògica de la guerra, mirant d’entendre els dolors de l’altre i mirant esperançadament el futur: “El passat existeix però el que és determinant és el futur. Això és el que et dóna capacitat d’oblidar. Oblidar no, perquè no oblides un rave. Com coi oblidaré per tot el que vaig passar?! La qüestió és superar-ho”.