Actualitat

Escoles de Segona Oportunitat: un model consolidat per recuperar els joves del fracàs escolar

Que un de cada cinc joves catalans (18%) hagin abandonat els estudis –percentatge sense comparació a Europa (11%)– no és casual. Molts d’ells acumulen anys de suspensos i frustració en escoles i instituts. I entre els que aconsegueixen el títol de l’ESO, alguns acaben perdent-se en itineraris de formació on no compten amb ningú que els orienti i els acompanyi. Que els pregunti què necessiten. Així s’expressen els qui tenen la sort d’anar a parar en alguna Escola de Segona Oportunitat (E2O), centres d’accés gratuït pensats per fer recuperar les ganes d’aprendre als joves i oferir-los, de manera gairebé personalitzada, propostes de formació professional.

Aquests centres, que en la seva majoria són fundacions, es van agrupar ara fa un any dins la Xarxa Espanyola d’Escoles de Segona Oportunitat, impulsada per sis escoles i que compta ja amb 22. “Treballem amb els joves un a un, intentant respondre al que necessiten, amb l’objectiu que reprenguin les ganes de formar-se i tornin a entrar al sistema”, exposa José María Usón, director de l’associació i del centre de la Fundació Federico Ozanam de Saragossa. “Molts d’aquests nois i noies estan en situacions de vulnerabilitat a casa, i el que els cal és solucionar coses de l’habitatge, o aprendre a gestionar el temps i les emocions, abans de posar-se a fer lampisteria o perruqueria”, detalla Usón.

Crescudes als marges del sistema educatiu reglat, aquestes escoles estan atraient ara l’atenció de les administracions catalanes. L’anunci de Barcelona de posar en marxa centres d’aquest perfil, converses avançades amb les conselleries d’Ensenyament i de Treball, Afers Socials i Famílies, i el suport de la diputació de Barcelona són formes cada cop més clares de reconeixement a l’èxit d’un model que ha sabut lidiar amb el sempre temut fracàs escolar. “Ells han de reaprendre a ser alumnes, tornar a tolerar l’aprenentatge, i després nosaltres fem el que calgui per facilitar-los els itineraris formatius”, explica Begonya Gasch, directora d’El Llindar (Cornellà). Amb 400 nois i noies i tretze anys d’experiència, ha estat un dels centres que més ha fet per projectar la tasca de les escoles de segona oportunitat a Catalunya, on s’hi han de comptar també les de Salesians Sant Jordi. 

“No aguantava les sis hores a l’institut, m’agobiava tota la teoria”, reconeix en Bilal, un adolescent de 15 anys que es rebotava davant els professors i l’expulsaven tot sovint. “Aquí estic millor, faig menys hores i m’escolten més”, valora. A El Llindar en Bilal intenta aprovar l’ESO en unes condicions més flexibles, amb menys hores, alternança de tallers pràctics amb les assignatures habituals, i un tutor que comparteix amb només deu companys. “L’any que ve intentaré fer una formació professional de mecanització”, explica davant una comitiva de professionals d’altres escoles de segona oportunitat que han vingut a conèixer El Llindar i a participar en un seminari sobre aquest tema aquest dimecres al Palau Macaya de l’Obra Social “La Caixa”.

Un model que neix a França

Entre els visitants s’hi compten quatre centres de França, el país on es va idear aquest model d’escoles per recuperar estudiants que havien desistit i que no trobaven feina. Els qui ara s’anomenarien ni-nis. Va ser l’any 1995. Marc Martin, director de l’École de la Deuxièmme Chance de Tolouse i de l’associació que agrupa els 110 centres que hi ha a tot el país. “Aquests joves són els expulsats del sistema; per ells, aprendre és sinònim de fracàs i humiliació”, exposa Martin, que subratlla que per reconduir-los cap a la formació cal alguna cosa més que una bona oferta de Formació Professional o de cursos de coneixements tècnics.

“El primer que fem nosaltres és intentar definir quin és el projecte personal de cada jove, i per a això cal avaluar les seves competències, els seus obstacles socials, i evidentment preguntar-los què volen fer”, exposa Martin. És una feina educativa que s’apropa a l’artesania, descriu Gasch. A El Llindar, els educadors destinen de mitjana 2,5 hores a la setmana a trobar-se per reflexionar sobre els seus mètodes i els seus alumnes (coordinacions i claustres apart).

Itineraris personalitzats

La personalització dels itineraris és la principal fita de les escoles de segona oportunitat, que s’han convertit algunes d’elles en autèntiques enginyeres de la formació post-obligatòria. En el cas d’El Llindar, ja sigui amb acords amb empreses o mitjançant ajudes públiques, ha aconseguit una oferta que abraça fins a set àmbits laborals –comerç, jardineria, restauració, multimèdia…– i cobreix des del final de l’ESO, adaptada per als qui ho necessiten, fins a la formació professional especialitzada, passant per cursos de Formació Professional Inicial (FPI).

El més important és que tots aquests itineraris es poden fer sota un mateix sostre, el d’El Llindar, amb els mateixos tutors i cares conegudes, a diferència de l’univers disgregat de cursos i centres que sol ser el món dels estudis post-obligatoris. És per això que aquest centre de Cornellà ha tancat acords amb empreses com Cebado per a la formació de perruqueria o amb Tragaluz per a la restauració. “Les aliances amb empreses són fonamentals per a nosaltres”, exposa Gasch, que defensa un model de formació dual on els joves poden aprendre mentres treballen.

A França, les escoles de segona oportunitat són de titularitat municipal o regional, però estan gestionades en la seva majoria per entitats socials. A Espanya, les iniciatives que hi ha, privades totes, aconsegueixen el finançament ja sigui per subvencions públiques o per ajudes d’empreses privades. I és que la gratuïtat és una condició indispensable per treballar amb joves en situacions tan complicades. Però aquest és un camí que els desgasta. De fet, un dels motius de la constitució de l’associació Escuelas Españolas de Segunda Oportunidad és demanar que les ajudes s’adaptin més a les seves necessitats. “Sovint es dóna el cas de que les subvencions van de setembre a juny, o que tenen com a finalitat cursos concrets, quan nosaltres ens movem per altres paràmetres”, diu Usón.

Fins ara, totes aquestes escoles s’havien buscat la vida per la seva banda. Algunes, com la d’Usón, durant dècades. Amb la constitució de l’associació, el que volen també és fer aflorar totes les escoles de segona oportunitat que hi ha i certificar-les. És per això que han desenvolupat tota una sèrie de criteris i principis que comparteixen. Entre ells, promoure la formació “integral” de la persona, la col·laboració amb empreses de l’entorn o la provisió d’acompanyament i orientació.

El pas per aquests centres pot ser crucial per a molts dels joves que posen rostre al 18% de l’abandonament escolar. Un d’ells podria ser l’Ari, que amb tota serenitat explica que uns “problemes psicològics” que va patir l’any passat la van abocar al xoc amb els professors del seu institut. “No feia res a classe, de vegades em rebotava i em renyaven sovint”, recorda. Des que la van traslladar, assegura estar “molt millor”. En la difícil cruïlla que sol ser l’adolescència per a alguns, l’Ari va tenir la sort de trobar-se amb El Llindar.