Dues dones van ser també les responsables de glossar la figura d’ambdues pedagogues. La historiadora Susanna Tavera va parlar sobre Teresa Mañé (1865-1939), mentre que l’actriu Carme Sansa ho va fer sobre Carme Serrallonga (1909-1997). En el primer cas, va ser la mirada d’una historiadora experta en moviment obrer; en el segon, el d’una antiga alumna i també antiga professora de l’escola Isabel de Villena, fundada per Serrallonga després de la Guerra Civil.
“El meu pare tenia el geni, la meva mare la cultura”
La història de Mañé ha quedat eclipsada per la del seu marit, el dirigent anarquista i també mestre Joan Montseny, i en especial la seva filla, la dirigent anarquista i ministra de la Segona República Frederica Montseny i Mañé. Però, segons va explicar Tavera, la tasca revolucionària de Mañé va estar a la mateixa alçada que la de marit i filla. “El meu pare podia tenir el geni, però la meva mare tenia més cultura, i era qui elaborava les pàgines senceres de la nostra revista”. Així ho va deixar escrit qui va ser la primera ministra d’Espanya, de Sanitat i Serveis Socials, entre els anys 1936 i 1937.
Nascuda a Bellver del Penedés i filla d’una família del camperolat no propietari que obre una taverna a Vilanova i la Geltrú, Teresa Mañé va ser una mestra autodidacta (va fer magisteri a la Normal de Barcelona més tard) que des de l’escola, i des de l’activisme, va treballar per una educació laica i per l’emancipació de les dones (a banda, és clar, per l’alliberament de les classes populars i l’aniquilació de l’Estat). Va exercir a Vilanova i a Reus (el matrimoni va haver de marxar del Garraf arran d’uns aldarulls al carnaval), i més endavant a Madrid, arran de l’atemptat del carrer Canvis Nous, durant la processó del Corpus de 1896, que causà nombrosos morts i ferits i que va encetar una dura repressió contra el moviment anarquista. Joan Montseny seria un dels detinguts i un cop alliberat tots dos haurien d’exiliar-se un temps a Londres abans d’instal·lar-se a Madrid.
“A Madrid va començar una segona etapa en la qual Soledad Gustavo [el pseudònim que usava Mañé en tots els seus articles a la premsa] es dedica més a escriure sobre ensenyament i sobre el paper de la dona”, va explicar Tavera. A Madrid és on el matrimoni funda la Revista Blanca, que tindrà dues etapes ben diferenciades (1898-1905 feta des de Madrid i 1923-1936 des de Barcelona) on hi col·laborarien tots o pràcticament tots els intel·lectuals i líders anarcosindicalistes del moment.
“La persona més interessant que he conegut”
“Carme Serrallonga és la persona més interessant que he conegut mai”. Així la va definir l’actriu Carme Sansa, exalumna i exprofessora de l’Isabel de Villena, l’escola fundada per Serrallonga el 1939 amb professors procedents de l’Institut-Escola de la Generalitat, on ella havia començat la seva carrera docent el 1932. Sansa va evocar l’escola que ella va conèixer, seguidora de la pedagogia de Maria Montessori, amb molta llibertat i estímuls creatius per l’infant, on la religió no era una matèria obligatòria, i que formalment era de noies i en castellà, però on a la pràctica es barrejaven els grups amb els nens dels Estudis Eiximenis (creats per Serrallonga i Ricard Albert el 1958). L’Isabel de Villena va ser la primera escola mixta i en català durant el franquisme… a excepció dels dies que anunciava la seva visita l’inspector d’ensenyament, en què per unes hores tornava a ser diferenciada i en castellà. “Va ser un privilegi haver pogut anar a una escola que t’ensenyava a pensar per tu mateixa”, va dir Sansa.
Serrallonga va ser una dona amb un gran caràcter, va dir Sansa, a més d’una amant i impulsora de les arts escèniques. Va ser traductora de diversos dramaturgs (dominava un munt d’idiomes), i molt especialment de Bertolt Brecht, així com impulsora de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, juntament amb dos professors que van sortir del Villena: Ricard Salvat i Maria Aurèlia Campany, i que es va convertir “en una mena de filial del Villena”. Sansa va recordar també que el 1984 ella i uns amics van fundar Edicions del 1984 i que el primer que van publicar va ser un llibre amb tres obres de teatre de Bretch, amb traducció de Carme Serrallonga.
El cicle “Doblement invisibles”, que es desenvoluparà fins al mes de novembre a l’Espai Francesca Bonnemaison (seu de l’Institut Català de les Dones) encara tindrà sis sessions, en les quals es donarà visibilitat a dotze dones més: les esportistes Anna Maria Martínez Sagi i Maria Pepa Colomer; les polítiques Carme Karr i Ángeles López de Ayala; les solidàries Pepita Casanellas i Maria Llorença Llong; les “influents” Carme Ballester i Antonieta Macià (el director de la càtedra Josep Termes, Agustí Colomines, va admetre que van tenir dificultats a l’hora d’etiquetar les mullers de Lluís Companys i Josep Tarradellas); les científiques Maria Oliveras i Aurèlia Pijoan, i les artistes Irene Polo i Maria Canals.
