Marc Amorós és periodista de formació i un dels majors experts en el fenòmen de les fake news. Acaba de publicar, precisament, Por qué las fake news nos joden la vida?, un relat sobre el funcionament de la desinformació a les xarxes socials, principalment, a través d’alguns dels seus protagonistes i d’exemples llunyans i pròxims a la realitat espanyola. Parlem amb ell sobre els problemes que poden suposar aquestes notícies falses i d’algunes de les claus que podrien ajudar a frenar el seu creixement accelerat. Més ara, amb el xup-xup que ha causat la pandèmia pel que fa a la generalització de teories d’allò més variat que, en alguns casos, han dut la mort a desenes de persones.
Com tenim la situació en relació a la desinformació i les ‘fake news’?
No sóc optimista, més que res perquè veus que ens envaeixen pertot arreu i van a més. Vaig tenir una mica d’esperança amb el coronavirus perquè tota l’atenció se centrava en un sol tema i ens feia prendre consciència de l’existència del fenomen. I les plataformes tecnològiques rebien molta pressió per fer quelcom que contribuís al control de la invasió de notícies falses i d’aquesta infodemia. Però, passats els mesos, estem pitjor. La desinformació continua campant a plaer i ens condemna a viure en una confusió informativa brutal. Quan s’adultera el nostre consum d’informació, el següent pas és adulterar la nostra presa de decisions. I el risc ara és que hi ha gent que pensa que està molt ben informada però ho està a través d’informacions falses.
I mentrestant, les plataformes tecnològiques donen suport a tota aquesta desinformació. Hi hauria d’haver alguna legislació que delimités aquesta capacitat de transmetre informació no veraç?
El tema de la legislació és molt espinós, perquè remet a drets com el de la informació i la llibertat d’expressió, drets que a la humanitat li ha costat molt aconseguir, i tots tenim casos actuals i passats en els quals la llibertat d’expressió era perseguida, penalitzada fins i tot amb la mort. Legislar això és complicat perquè, al final, ens hauríem de posar d’acord en una cosa que ara mateix les fake news han posat en dubte: què entenem com a veritat informativa. Ni tan sols podem posar-nos d’acord entre el que és veritat i el que és mentida.
Quan se’ns tanca en aquesta mena de paradoxa, en la qual tenim més accés a la informació que mai però això no significa que estiguem més o millor informats, doncs, evidentment, estem en una situació molt feble. És molt difícil determinar què és veritat i mentida, i les institucions, com el periodisme, que tenien aquest poder, tenen la seva confiança erosionada. Estem en un territori en el qual cadascú decideix què és veritat i què és mentida. Estem en una era en la qual en comptes de buscar informació, busquem confirmació d’opinions pròpies. Com que pots trobar notícies que confirmin el que tu penses, només busques aquesta informació.
Tornant al tema de la legislació. Hi ha un altre element que hi juga en contra. Estem descobrint com governs i partits polítics, que són els que han de promulgar aquestes legislacions, estan utilitzant les notícies falses en benefici propi. Tant en processos electorals com durant l’exercici de la legislatura. Les notícies falses s’estan convertint en una arma d’aquesta batalla política i ideològica.
El tercer estadi seria: Podem confiar en una UE transversal allunyada d’interessos polítics, partidistes d’una o dues legislatures, per ser capaces d’armar una legislació que permeti controlar això? Aquest seria el gran desig, però també és complicat. Perquè al final ens tancarem per fer una legislació que intenti regular el nou entorn comunicatiu digital, que és on ara mateix es lliura la batalla de la informació i la desinformació. Des d’Europa podràs intentar posar algun tipus de regles, però les plataformes tecnològiques funcionen en l’àmbit mundial. Si no som capaços de posar-nos d’acord en coses bàsiques com l’escalfament global, ens posarem d’acord en això? Ho veig difícil.
Creus que els mitjans convencionals tenen capacitat de revertir alguna cosa de tot això?
Crec que el periodisme és la millor eina que tenim com a societat per a superar aquest fenomen. Però quin tipus de periodisme? L’actual? L’heretat d’una comunicació de masses del segle XX? Segurament no. Estaríem aplicant receptes velles a un problema nou. Les notícies falses no són una cosa nova, però l’entorn digital que afavoreix la seva expansió, la seva viralització, sí. Si el periodisme aplica receptes velles a aquest problema nou, no tenim futur. Crec que el periodisme ha d’apostar per recuperar uns valors i buscar noves fórmules per seduir als públics i recuperar la confiança social i el paper que s’espera d’ell. Però aplicant noves receptes, perquè les que ja sabem no funcionen.
Aquí xoquem amb una altra de les pedres angulars de la crisi del periodisme: la independència, no sols ideològica, sinó sobretot econòmica del periodisme. El periodisme s’ha cregut uns cants de sirena de l’entorn digital i està atrapat en una dictadura de l’atenció, la dictadura del clic, de captar l’atenció en una mar que s’inunda de notícies diàriament i que tanca al periodisme en unes pràctiques molt lleugeres, molt vàcues… Si hi ajuntem el periodisme de nínxol, seguidista d’una ideologia o d’un partit polític per fidelitzar un seguit de lectors consumidors, això fa que sigui més un periodisme de trinxera i no un que busca construir diàleg, un relat sobre el que passa d’acord amb els fets i no a les voluntats d’una ideologia o un partit.
És un problema complex, però és que el periodisme porta atrapat gairebé 30 anys en aquesta disjuntiva i no troba sortida. Això passa, crec, perquè neixin noves maneres de fer periodisme i nous canals.
Un dels problemes té a veure amb la creença que Facebook és un lloc en el qual la informació és veraç.
Ara mateix Facebook no és un garant de la veritat informativa. En les seves polítiques diu d’una forma molt evident i clara que no s’exigeix que el que es publiqui hagi de ser cert. Ningú garanteix que la informació que hi consumim sigui veritat o mentida. A més, té una altra política en la qual permet la contractació d’anuncis, siguin polítics o no, que no es verifiquen de cap manera. Hi vas amb diners i li preguntes a Facebook: “Quant costa posar un anunci aquí? Costa tant, digues el que vulguis”.
Antigament la publicitat va viure amb l’estigma que manipulava la realitat, mentia, presentava realitats alternatives… Això, ara, ha arribat a la informació, la qual aplica tècniques de la publicitat per manipular els relats i imposar-ne altres adulterats. No sols això, de fet. Aconsegueixen donar-li la volta a la presumpció d’innocència. Ara t’acusen de qualsevol cosa, ho armen amb una bona campanya de notícies falses i tu ets un delinqüent. I el treball és teu per demostrar que totes aquestes notícies són falses. Han imposat la falsedat com a veritat de cop. Estem en una situació una mica complicada.
Com funcionen tan bé les notícies falses?
Hi ha diversos estudis que demostren que a les persones els costa admetre o entendre que una notícia pot contenir un engany. Per això les fake news funcionen tan bé, perquè adopten la disfressa de la veritat per explicar la seva realitat. I, per això, van començar adoptant la clàssica estructura de notícia amb un titular, un desenvolupament, una fotografia… Això ja està superat perquè les noves generacions no consumeixen aquest tipus d’informació. Ara una fake new pot ser un vídeo manipulat, una foto retocada, un titular, un simple tuit. Estem en una altra era.
Les xifres de consum d’informació a xarxes socials que esmentes al llibre resulten aclaparadores. Fins al punt que resulta impossible verificar el que es publica.
És impossible. La verificació de dades és un exercici que hauria de ser intrínsec al bon periodisme. Ara ho estem utilitzant perquè la societat vegi que el periodista pot fer aquest treball i és una primera bona eina. Però clar, mai serà eficaç al 100% perquè és impossible verificar la quantitat d’informacions que es difonen a les xarxes socials. Les verificacions, quan arriben, ho fan més tard que la difusió de la informació falsa. El cervell, a més, mai premia els matisos informatius sinó que el que busca sempre són les novetats, i en la sobreproducció de notícies constant en la qual vivim, sempre hi ha novetats per consumir.
I després tenim l’altre escenari: mai les verificacions aconsegueixen la mateixa difusió i viralització que la informació falsa. Perquè no succeeix en el mateix entorn i perquè la gent no la viralitza. Aquí, cadascú també juga un paper. Ens hem convertit en soldats del nostre pensament, i ho fem molt bé. Quan una notícia confirma la nostra opinió, immediatament li donem la facultat de veritat, perquè tenim la raó sempre. El que aconsegueixen les notícies falses, i aquest és un dels majors perills que tenen, és que anul·len la nostra capacitat crítica i d’admetre que, davant una evidència, estem equivocats. Si les evidències deixen de tenir validesa, imagina’t la verificació d’una notícia.
I quan no pots atacar la verificació de la notícia en si, l’estratègia que mantenen, per exemple, molts partits polítics, és atacar al missatger. Posar en dubte la independència del verificador, en aquest cas, del periodista.
La capacitat crítica és el centre de tota la qüestió. A més del periodisme, pensava en el paper de l’escola. Quin creus que ha de ser?
L’última gran esperança davant aquest fenomen ha de passar per l’educació. El sistema ha de comprendre que està treballant amb una generació que creix en un nou entorn de consum d’informació que l’impulsa a pensar ràpid; per tant, la racionalitat, la paciència, la capacitat de veure diferents punts de vista desapareix. Perquè tot va per impuls, estem en un entorn digital que ens fa pensar i creure que tot passa molt ràpid i que cal estar a l’última i reaccionar ràpid perquè, si no, se t’escapa el tren. El pensament impulsiu ens porta constantment a respondre d’una forma molt immediata als nostres impulsos més bàsics: por, inseguretat, indignació, etc. Després, estem en un entorn digital en el qual compartim les notícies i ens definim davant els altres en funció del que compartim i difonem a les xarxes socials. I això és un nou escenari una mica xocant, perquè al final un és el que mostra a Instagram, a Twitter o a Facebook.
L’educació ha de fer una reflexió important sobre l’ús que es fa de les xarxes socials i el consum d’informació que generem. Perquè estem decidint si creure o no creure una notícia o si llegir o no una notícia en 8 o 10 segons.
A més, el consum d’informació ha deixat de ser actiu, ara és passiu. La informació t’assalta a les xarxes socials, al teu mur de Facebook, i al teu mòbil. I la vas consumint, com a oci. No hi ha un exercici de concentrar-te, dedicar-li un temps a recavar informació, a llegir o intentar entendre el que està succeint a propòsit d’un tema. L’educació pot contribuir a recuperar una certa pausa per intentar informar-se millor. I a llegir, que aquesta és l’altra. A les noves generacions se’ls cansa el dit amb un article d’un periòdic de 300 paraules. Només llegeixen els titulars, el que hi hagi en lletra negreta i grossa.
I hi ha un altre element que em sembla molt xocant. Ho comento al llibre: ens estem adonant que les noves generacions premien les informacions que es plantegen de manera polaritzadora, divisiva, que generen confrontació entre postures divergents enfront de la informació, diguem, neutra o més contextualitzada. Jo crec que l’educació ha de fer un pas al capdavant per dir: “Compte, no ens convertim en defensors a ultrança d’un sol pensament perquè, al final, estarem educant i formant generacions que en comptes de confrontar idees confrontaran postures”. Anem a un xoc de trens inevitable i la història ens ha demostrat com acaben les societats que ho fan.
Hi ha una idea en el llibre que culmina en el capítol en el qual parles de Goebbles. La confusió entre llibertat d’expressió i poder dir qualsevol cosa…
L’emblanquiment del pensament feixista, o populista, ens acaba condemnant a normalitzar aquest tipus de pràctiques. I això és perillós. Jo dic al llibre que si Goebbles visqués avui seria un mestre de les fake news. Seria un geni. Ell ho va fer en una societat que estava sotmesa a un pensament únic, però és que ara no fa falta sotmetre la societat a això, perquè la difusió de tota mena de pensament és tan fàcil que, al final, simplement genera comunitats; aquestes comunitats les evangelitzes i les converteixes en fervents defensores. El que comentava: ser soldats del nostre pensament. El que deia McLuhan sobre que la tercera guerra mundial es lliurarà sense exèrcits ni soldats, sinó en nosaltres. La guerra ideològica, ara mateix, es lliura a través de notícies falses, en els nostres cors, les nostres voluntats, sentiments i emocions.
Enllaça amb una cosa que comptes sobre la política de Facebook i les fake news… Que responsabilitzen al consumidor de creure en el que llegeixen: “Si t’ho creus és culpa teva”.
És una política de les xarxes socials: rentar-se les mans i descarregar la responsabilitat en el consumidor. Perquè elles no són un mitjà de comunicació i, per tant, no han de vetllar pel contingut. I en els casos que ho han fet, ha estat arran d’algun escàndol, a contracor i d’una forma, diguem-ne, prou representativa perquè no els diguin que no fan res. Però en el seu gran oceà és una gota d’aigua. I descarreguen la responsabilitat en nosaltres com a consumidors.
Ho fan, fins i tot, defensant la llibertat d’expressió i la democràcia. Perquè diuen que en una democràcia amb llibertat d’expressió, nosaltres, com a votants o ciutadans, tenim el dret d’escoltar tot el que ens vulguin explicar els nostres polítics… Pensem-hi. Jo vull escoltar el que diuen els nostres polítics, però si resulta que ens estan mentint sistemàticament i estan facilitant la difusió d’aquestes mentides, avia’m què fem. Les plataformes tecnològiques sempre fugiran de ser catalogades com a mitjans de comunicació i d’haver de ser les que controlen el terreny de joc. Facebook ho diu: “Nosaltres posem la pista de tennis, pintem les línies, posem les raquetes i les xarxes. Com juguin els jugadors, no depèn de nosaltres”. És molt coach: descarregar en nosaltres la capacitat d’aconseguir la felicitat i de vetllar per nosaltres mateixos; és molt de la filosofia d’autoajuda i de coach emotiva que s’està imposant últimament: tu ets amo del teu destí, dels teus actes, de la teva felicitat, tu ets amo de la teva veritat. I aquí és on ens engabien les fake news. Però estem en un escenari, com deia Rajoy, en el qual tot és fals excepte alguna cosa. Estem permetent que el fake llueixi en el mateix aparador que la veritat. Si cadascú ha de verificar el que és veritat del que és mentida, al final provocarem quelcom que ja comença a passar: una certa desídia informativa, gent que voluntàriament deixa d’informar-se. En situacions com la que vivim, una epidèmia on la veu oficial ha de donar instruccions molt clares i que han de ser seguides per la població, estem en un terreny perillós. Que hi hagi manifestacions de negacionistes, antimascaretes i que si es decreta l’estat d’alarma hi hagi gent que digui que no li importa… estem en una situació perillosa.
Llegint el llibre i escoltant-lo ara me’n recordava de Miguel Bosé… Conspiranoia al més al nivell.
Això ara ens fa gràcia, però hi ha gent que ho creu i es converteixen en fervents defensors d’aquestes idees i això ens hipoteca el futur. Perquè si la solució al coronavirus passa per trobar una vacuna i vacunar la major part de la població, què passarà si un 20 o un 30% de la població es nega a ser vacunada? Ens sembla curiós el que està passant, però potser ens està hipotecant el futur a tres o quatre anys. I el moviment antivacunes està agafant força i visibilitat gràcies a la desinformació des de fa anys. I veiem com els índexs de vacunació en el món estan baixant. Això és perillós. Què passa si Novan Djokovic no vol vacunar-se? Potser no li deixen jugar al tennis, però amb els seguidors que té i la seva visibilitat pot convertir-se en un influent líder d’opinió. La informació ara mateix és més rellevant en mans d’influencers que de periodistes. Un sol influencer pot tenir més audiència que el telenotícies líder. Que Miguel Bosé tingui la capacitat d’arribar a la gent que arriba amb un vídeo gravat a casa seva ens hauria de fer pensar. Difon el que vol, la meitat són mentides, però és influent. De cop i volta està tenint més èxit en la seva comunicació que Fernando Simón compareixent cada dia en roda de premsa. Després ens sorprenem de com ens divideixen com a societat les notícies falses. Però amb el coronavirus veiem exemples molt clars.
Parles sobre els temes que tracten les fake news: grans qüestions socials que fins fa poc no estaven en dubte: drets humans, llibertats civils.
El gran risc de les notícies falses és que deshumanitzen al contrari, a l’altre, perquè tu et creguis superior. Com són inferiors, tenim dret a tractar-los com ho fem. Està en joc com ens relacionarem entre nosaltres i quin tipus de societats tindrem a 20, 30, 40 o 50 anys vista. I està passant avui. Veiem com es posa en dubte la igualtat de gènere, les orientacions sexuals que no siguin l’heterosexual, apostòlica i romana; es posa en dubte com ens enfrontem a amenaces com l’escalfament global, el canvi climàtic… com ens hem de relacionar entre humans. Si per ser d’aquí tinc més drets que el que ve de fora… Compte, potser estem en un terreny pantanós. I estan les lluites de creences religioses. Veiem com s’usen les notícies falses per anar contra col·lectius per ser d’un altre credo religiós al qual considerem millor o l’únic vàlid. Al final està llastrant la nostra educació cívica, posant en risc com ens relacionarem en el futur. Les generacions que se sotmetin a aquesta mena de narracions falses constantment, les creguin o no, quan tinguin 40 anys no sabem com seran. Potser no ens agradin.
