És necessària l’escola de segona oportunitat?

El que sí és necessària és una política d’igualtat d’oportunitats seriosa i generosa per a un col·lectiu molt vulnerable i de gran fragilitat social  -un 24% de joves, segons l’Anuari 2013 sobre l’estat de l’educació, amb dades del 2012 – que formaran part del nostre futur com a país.

El que sí és necessari és experimentar  un model d’ensenyament i aprenentatge diferent a Catalunya que afronti tres reptes en clau de construcció del nostre país:

1. Ser conscients que no tenim un sistema educatiu inclusiu i integrador; l’actual genera fracàs i abandó escolar. Potser és perquè no té en compte les particularitats d’alguns joves?
2. La generació – real – d’igualtat d’oportunitats.
3. L’impuls d’una dinàmica de treball conjunta, transversal dels diferents departaments de la Generalitat abordant la realitat d’aquests joves: Ensenyament – Empresa i Ocupació – Benestar Social i Família – Salut.

Com a país afrontem una realitat molt complexa i, a continuació, assenyalo dues qüestions rellevants en aquest debat a que ens aboquen per a buscar lògiques de treball col·lectiu per afrontar-les.

D’una banda, tenim centenars, milers de joves que no es poden formar, que tenen una molt baixa qualificació acadèmica, que no estan preparats per incorporar-se al món del treball i, el més important: tenen recorreguts vitals molt complicats i difícils. Joves no només despenjats del sistema educatiu o laboral, sinó de la vida. D’altra banda, tenim un sistema educatiu estàndard que any rere any deixa a fora a un gruix d’adolescents i joves prou representatiu; aquest sistema els expulsa i centrifuga generant circuits de segregació i dinàmiques d’exclusió vital.

La solució a aquest problema, que es categoritza com a fracàs i abandó escolar, s’ha afrontat històricament des de la lògica de les convocatòries i subvencions; la lògica de la concurrència pública on prima l’oferta econòmica més baixa i sovint quan els cursos acadèmics ja s’han iniciat.

Aquesta lògica perversa i infernal ha instal·lat en la més absoluta precarietat les ofertes formatives: poca estabilitat, estacionalitat, generació de dinàmiques d’incertesa que provoquen molt desgast institucional i debilitant -àdhuc anul·lant- la funció pedagògica i educativa. Formacions de poca durada, amb caràcter finalista i que no responen a les necessitats reals dels joves.

Davant d’aquesta realitat que ja fa anys que patim als nostres municipis, és urgent i prioritari buscar fórmules que articulin propostes educatives de qualitat, amb acreditacions que encaixin administrativament en l’arquitectura del nostre sistema educatiu, generant una política educativa integradora.

I si parlem d’un únic sistema educatiu amb escoles diferents? Actualment existeixen experiències similars a altres països europeus com França.

Per tant, el que sí és necessari i molt urgent són propostes educatives de qualitat que responguin als interessos i necessitats d’aquest 24% de joves i adolescents. Considero imprescindible inventar maneres diferents d’abordar aquesta realitat, i considerar la proposta de valor d’aquest model que:

1. Permet construir a cada jove el seu recorregut formatiu ajustat a les seves necessitats i interessos.
2. Possibilita processos personalitzats amb acompanyament subjectiu que els ajudi a afrontar el seu malestar que fa d’obstacle a l’aprenentatge amb èxit.
3. Possibilita itineraris formatius flexibles, disposant del temps necessari per fer un bon aprenentatge amb un sistema d’acreditacions que faciliti el trànsit pels diferents nivells educatius.
4. S’estructura de forma flexible i integra espais equipats adequadament i els temps necessaris per possibilitar aprenentatges d’alternança entre formació i treball, amb:
   1. Professionals especialistes per impartir docència i personalitzar l’aprenentatge.
   2. Organitzacions flexibles per generar aliances d’aprenentatge amb d’altres institucions educatives, empreses privades de diferents sectors.
   3. Dissenys curriculars en els que la formació professionalitzada i el seguiment de cada jove estigui integrat i articulat amb el territori.
   4. Adults especialistes per acompanyar aquests joves tan ferits per la vida.

Si la lògica de la convocatòria i la subvenció aboca a la precarietat i la mala praxis, busquem una lògica que ens permeti construir instruments d’equitat educativa i social.

Si això vol dir ser escola de segona oportunitat, no només són necessàries sinó urgents!