Opinió

SOS Educació

Fa dies que el silenci és estrany. On són els resultats de les proves de competències bàsiques de primària i secundària? Doncs encara no han arribat, però la consellera d’Educació ja ens ha preparat l’ànim: no seran bons. Vaja, sorpresa!

Tampoc és que calgui ser vident. Fa anys que el sistema educatiu va de corcoll, o en caiguda lliure, i això no s’arregla amb dos retocs i una roda de premsa optimista. La pròpia consellera ho diu: “no és un objectiu de govern, és una necessitat de país”. I sí, el panorama fa pinta de necessitat urgent.

Una de les grans assignatures pendents és la famosa escola inclusiva. Bonic terme, eh? Però quan baixem a la realitat, la cosa grinyola. Només cal escoltar els estudiants de màster que acaben de fer pràctiques a escoles del país. Cal dir, no surten gaire eufòrics.

Vet aquí algun dels seus comentaris:

• “El discurs inclusiu i el que passa a l’aula són dues pel·lícules diferents.”
• “Ens demanen massa per anar tan sols. No estem preparats per tanta diversitat.”
• “La inclusió és possible… si hi ha recursos, lideratge pedagògic i ganes reals de fer-ho.”
• “Necessitem més formació”.
• “Caldrien equips d’orientació estables, no només visites puntuals.”

Aquestes reflexions, que poden semblar dures, no són excepcionals. Són el reflex d’una realitat que es viu cada dia a les escoles i instituts del nostre país. Però enmig d’aquesta ombra, la Conselleria ha anunciat la incorporació de més professionals per al proper curs. Una bona notícia… o potser no tant, S’anuncien nous professionals per al curs vinent: docents i personal d’atenció educativa. Però… qui són exactament aquests nous salvadors? I aquí comença la confusió.

Potser estem parlant de pedagogs/es, que segons el Llibre Blanc de Pedagogia (CODE), són experts en processos educatius, innovació, orientació i, atenció, inclusió real. El pedagog/a destaca com un expert/a en direcció d’institucions formatives i processos d’orientació i assessoria pedagògica/formativa i en l’aplicació de metodologies inclusives que promoguin l’equitat i el respecte a la gestió de la diversitat en grups i organitzacions.

El pedagog/a té, tanmateix, una sòlida formació epistemològica, teòrica i metodològica que el/la capacita per a promoure innovacions pedagògiques orientades a millorar la qualitat i eficàcia dels processos de canvi educatius i formatius des d’una consideració tècnica i ètica al mateix temps. Sona bé, oi? Doncs ara caldria que se’ls donés el lloc i les eines per fer el que saben fer.

Educar avui és més dur que mai, tant per docents com per famílies

Però siguem clars: afegir més professionals no és la vareta màgica. Necessitem docents i professionals d’atenció educativa formats, però també cuidats, respectats i no cremats com torrades un dijous al matí. I potser ens hauria de preocupar més una dada que ningú sembla mirar: les baixes laborals dels mestres i d’aquests professionals. Quants no poden més? Quants es plantegen no tornar?

Apostar per perfils ben formats és imprescindible, però no suficient. Cal també una transformació profunda en la cultura educativa. En una societat líquida i accelerada, ens calen professionals tècnicament preparats, sí, però sobretot madurs, resilients i compromesos. I això implica, també, revisar periòdicament la seva pràctica, avaluar-la i cuidar-la, com ja es fa en altres països.

Educar avui és més dur que mai, tant per docents com per famílies. Xarxes socials, manca de límits, la cultura de l’esforç sota mínims i, sovint, la poca implicació familiar. Tot això mentre es demana al professorat que sigui psicòleg, animador, gestor de conflictes i expert en diversitat. Amb sort, també podrà fer classes.

És hora d’afrontar la veritat: la situació és greu! Però encara hi som a temps. Es necessita una mirada valenta per dignificar l’educació i els seus protagonistes: Formació, guiatge i acompanyament, recursos i cura del capital més important que té l’educació: els seus professionals.