Autor: Jaume Cela

Una pel·lícula italiana sobre la bondat humana i una altra nord-americana sobre la maldat són les dues recomanacions cinematogràfiques de Jaume Cela per aquests dies.

Hi ha temes que no admeten cap mena de relativització. El govern no pot vendre armes a l’Aràbia Saudita perquè no respecta els drets humans i les utilitza contra la població civil indefensa. No hi ha més cera que la que crema.

El cine de Jaime Rosales sempre val el preu que pagues i encara una mica més. Recordo la impressió que em va fer veure “Las horas del día” o “La soledat”. I ara aquesta “Petra” –el nom no és gratuït–, una tragèdia a la grega que té una pila d’ingredients que la fan molt recomanable.

Són les 4 de la tarda. Vaig a veure “Aprendiendo a vivir”, del director d’Israel Matan Yair. Som dues persones a la sala i només la fan en aquest cine. M’apresso a redactar una ressenya d’urgència perquè és una gran pel·lícula que passarà desapercebuda i no us la podeu perdre.

Tres pel·lícules diferents però molt recomanables. Dues d’elles unides per un mateix detall, ja que expliquen la relació entre un pare i un fill, mentre la tercera, basada en un clàssic de Txèkhov, explora les relacions sentimentals d’un petit grup humà. Des d’Homer sabem que els veritables viatges són interiors. Ulisses arriba a Ítaca transformat i els personatges d’aquestes tres pel·lícules també.

Comencem el curs amb l’alegria de rebre els nens i les nenes, els nois i les noies. Però parem atenció als carronyaires que ens envolten. Intentaran debilitar el nostre model d’escola, l’alegria que experimentem quan ens posem al costat d’una criatura i l’ajudem a créixer. No ho aconseguiran.

M’arriba la notícia, Àngels, de la teva mort i em sento inundat de tendresa. Em dol, em dol molt perquè et dec molt, però només puc evocar-te amb un somriure a la cara.

De tant en tant cal anestesiar el sentit crític, submergir-lo en bany maria i gaudir d’alguna cosa sense fer-te preguntes.

Acabo d’arribar a casa després d‘assistir a l’acte de jubilació d’en Joan Domènech. Passarà una nit tova, el bon amic Joan, perquè ha estat un acte bell, sensible, emotiu, ple de records organitzat per la colla del Fructuós Gelabert i a on tots els que hi hem assistit hem volgut deixar constància de l’estima que sentim per en Joan.

‘El repostero de Berlín’, dirigida per Ofir Raul Graizer, és una bella història d’amor on el tacte té una gran importància, perquè bona part de la història passa a la cuina, entre fogons i mentre els protagonistes preparen els ingredients per fer pastissos.