Autor: Jaume Cela

Jaume Cela parla de persones o institucions que tenen com objectiu tenir cura dels altres, que es donen amb generositat, que en temps líquids assumeixen la responsabilitat d’ajudar als col·lectius que ho necessiten.

Acabo de saber que s’ha mort Olga Espinàs, filla de l’escriptor Josep Maria Espinàs. I m’ha vingut al cap l’impacte que em va causar fa molt de temps ‘El teu nom és Olga’, el llibre on recollia les cartes que l’escriptor adreçava a la seva filla amb síndrome de Down.

Dues pel·lícules basades en fets reals, la primera ambientada en l’Anglaterra del segle XVIII i amb la mirada posada als Oscar, i la segona en els EUA dels seixanta i sense tantes pretensions, són les recomanacions de Jaume Cela per aquells qui busquen una opció de gran pantalla pel cap de setmana.

En aquesta ocasió Jaume Cela ens porta dues pel·lícules ‘dures’: una austríaca, sobre el judici a un nazi que va matar milers de jueus durant la segona guerra mundial, i una altra sueca, sobre la vida de dues persones poc convencionals.

Dues propostes de Jaume Cela per si volem anar al cine aquests dies: un film que aborda la retrobada entre dos germans després de molts anys i la necessitat de reconciliar-se amb el seu passat, i un altre que retrata la dura infància del ballarí cubà Carlos Acosta. Cinema d’autor d’Isaki Lacuesta i Icíar Bollaín.

Dues recent estrenes han captat la mirada cinèfila d’en Jaume Cela. Les recomanacions d’aquesta setmana són drames que aborden amb precisió la complexitat de la vida i de les relacions humanes.

Avui conec una mica més Oriol Junqueras. He llegit els contes que ha escrit per a en Lluc i per a la Joana, els seus fills, des de presó. Són bons de veritat.

Una pel·lícula italiana sobre la bondat humana i una altra nord-americana sobre la maldat són les dues recomanacions cinematogràfiques de Jaume Cela per aquests dies.

Hi ha temes que no admeten cap mena de relativització. El govern no pot vendre armes a l’Aràbia Saudita perquè no respecta els drets humans i les utilitza contra la població civil indefensa. No hi ha més cera que la que crema.

El cine de Jaime Rosales sempre val el preu que pagues i encara una mica més. Recordo la impressió que em va fer veure “Las horas del día” o “La soledat”. I ara aquesta “Petra” –el nom no és gratuït–, una tragèdia a la grega que té una pila d’ingredients que la fan molt recomanable.