Anàlisi

El MIR, a examen: una llosa insuportable per als graduats

L’últim examen MIR ha estat objecte de nombroses crítiques tant per la dificultat i baixa pertinència de diverses preguntes, especialment en el cas d’una d’elles (de la convocatòria 2024) per la infortunada construcció d’un enunciat i distractors que podrien ser interpretats, com en efecte així ha estat, com un atac als soferts professionals de l’atenció primària i comunitària.

El Ministerio de Sanidad lamenta la pregunta del examen MIR, sobre el diagnóstico de un profesional que desempeña su actividad clínica trabajando un exceso de horas, y considera que debería valorarse su retirada.

— Ministerio de Sanidad (@sanidadgob) January 22, 2024

Però els problemes de l’examen MIR i, més globalment, de l’accés a la formació sanitària especialitzada a Espanya, no poden ser valorats únicament ni principalment des de la perspectiva de l’anècdota. Són més profunds i necessiten una reflexió detinguda i global sobre els elements bàsics que ho defineixen, com els referits als seus objectius, paper en el contínuum formatiu, continguts i calendari de realització.

Quant al seu objectiu primordial, des de fa ja molts anys ha estat objecte de controvèrsia la necessitat de definir l’accés a la formació especialitzada com un instrument que hauria de limitar-se a classificar als graduats espanyols concurrents per a l’elecció d’especialitat i plaça formativa, sense suspensos ni aprovats, una vegada que s’admet que TOTS els graduats que vulguin treballar a Espanya han d’acreditar haver realitzat i superat un període de formació especialitzada per a poder exercir en el sistema sanitari públic encara que no en la part privada.

La distinció actual entre un àmbit i l’altre del sistema em sembla conceptualment absurda a més d’un atemptat potencial a la qualitat i seguretat de l’assistència que es presta a la ciutadania en tots els centres del sistema, siguin públics o privats. En el cas dels graduats procedents d’altres països sembla adequat que, a més de la suficiència idiomàtica i d’acord amb els convenis establerts entre els estats i els de la mateixa Unió Europea, hagin d’acreditar documentalment que han superat un grau acadèmic de nivell equivalent o superior al del nostre país i, si és el cas, superar la prova o proves que així ho demostrin, dissenyades i implementades en un nivell estatal centralitzat amb caràcter anual.

El que sí que em sembla evident és que si, tal com deia abans, els graduats sanitaris han de ser especialistes per a poder exercir, un dels objectius de l’examen MIR no pot continuar sent el de SELECCIONAR als graduats espanyols que volen accedir al sistema. La prova o proves han de servir únicament per a ORDENAR-LOS per a l’elecció d’especialitat i plaça formativa. És necessari acabar amb la conceptualització de l’examen MIR com una de les oposicions més difícils de l’estat i eliminar la influència negativa que aquest fet té sobre els estudis de grau.

I, la qual cosa és també molt greu, sobre el benestar psicofísic dels graduats sanitaris espanyols, condemnats al calvari de la seva preparació intensiva durant un o més anys i al sacrifici personal i econòmic que suposa la matrícula en les acadèmies que els preparen per a superar-ho. És imprescindible que els estudiants espanyols de ciències de la salut es desfacin de l’obsessió, de la llosa, que suposa avui l’examen MIR i que puguin dedicar-se plenament a completar el seu perfil competencial graduat sabent que una vegada superat aquest període podran accedir en tots els casos a la formació especialitzada.

Sembla sens dubte desraonat que, amb l’excusa de la variabilitat de les qualificacions de les diferents facultats de medicina espanyoles, s’estableixi en un miserable 10% el valor de les qualificacions del grau per a determinar la nota final de l’accés dels aspirants a la formació sanitària especialitzada. Ara resulta que, en contra de la lògica més elemental, el valor de l’esforç d’aprenentatge realitzat durant molts anys és gairebé insignificant en relació amb el de la nota obtinguda en un examen puntual de coneixements.

Per a superar aquesta situació absurda han d’establir-se mecanismes legislatius i tècnics objectius que garanteixin la qualitat, pertinència, rigor metodològic i homogeneïtat de les avaluacions del procés formatiu del grau en totes les facultats de ciències de la salut espanyoles. Una estratègia d’aquest tipus no ha de xocar amb l’autonomia universitària i garantiria la paritat entre els graduats espanyols. Avançant en aquesta línia podrien establir-se abans de l’obtenció del títol de graduat en totes les facultats del camp de les ciències de la salut unes proves, de disseny i avaluació estatals, que, a diferència de l’actual examen MIR, fossin capaços d’analitzar no solament el component de coneixements de la competència sinó també els d’habilitats, actituds i valors i amb uns continguts i nivell de dificultat coherents amb el de les matèries impartides durant el grau, evitant de pas els problemes ocasionats en l’examen MIR per la inclusió de preguntes més apropiades per a un especialista que per a un estudiant o acabat de graduar.

La consideració conjunta i equilibrada de les qualificacions obtingudes al llarg del grau al costat de la final permetria ordenar als graduats de ciències de la salut espanyols amb vista a l’elecció d’especialitat i plaça formativa. Una estratègia d’aquest tipus faria possible que els graduats s’incorporessin a la formació especialitzada després d’1-3 mesos d’acabar els seus estudis i eliminaria l’actual examen MIR i el període actual que transcorre entre la finalització del grau i el començament de la formació especialitzada, període la durada del qual és sovint superior a 1-2 anys.

Per als graduats dels camps de la física, química i biologia seria necessari establir proves específiques d’àmbit estatal i amb periodicitat anual per a accedir a la formació sanitària especialitzada. En aquest cas, amb la doble missió de seleccionar i ordenar als candidats, ja que es convoca un nombre de places formatives molt de menor que el de candidats possibles i que, a diferència dels graduats en els àmbits de les ciències de la salut, les seves opcions laborals no passen únicament per la necessitat d’optar a les places convocades per a ells pels centres sanitaris acreditats, sinó que poden exercir la seva professió sense aquest requisit en altres terrenys laborals.

Els canvis proposats tenen un grau de dificultat política i tècnica important, però, al meu entendre, són perfectament viables si s’enfoquen en el marc de la consideració conjunta dels dos primers períodes del contínuum formatiu sanitari: grau i formació especialitzada. Les veus que reclamen acabar amb l’autocomplaença de l’administració en relació amb el sistema MIR espanyol i, per tant, al seu mecanisme d’accés, són cada vegada més nombroses.

Els beneficis dels canvis suggerits tindrien una traducció molt positiva tant per a la qualitat i pertinència de la formació graduada i la seva avaluació com per a la coherència d’aquesta fase amb la de formació especialitzada i, entre altres coses, eliminaria els efectes negatius, esmentats abans, de l’examen MIR sobre l’orientació dels estudis de grau i sobre la vida i hisenda d’uns graduats que es veuen abocats a perdre un any o més de la seva trajectòria personal i professional en la seva preparació.

Els Ministeris de Sanitat i Universitats han de treballar coordinadament per a abordar aquest problema, cosa que, malgrat el prescrit en les disposicions legals, no han fet fins ara.