Actualitat

Els seixanta anys de l’Ajuntament de Barcelona com a administració educativa catalana suplent

“Hem de defugir de la temptació del presentisme, certament el passat perviu en el present però hi ha coses que no es poden comparar i la situació d’avui no es pot comparar a la d’una ciutat que tenia un altíssim índex d’analfabetisme i 30.000 infants sense escola”. La historiadora de l’educació Cèlia Cañellas fa aquesta advertència als visitants de la mostra Educació i Modernitat, que ella ha comissariat i que es pot visitar fins el febrer de 2019. Ubicada al vestíbul de l’Arxiu Municipal Contemporani (carrer Bisbe Caçador 4), l’exposició repassa, a través de plafons informatius i material escolar de fa un segle, el model educatiu desenvolupat per l’Ajuntament de Barcelona entre 1901 i 1960.

Les dates no són casuals. El 1901 per primer cop els partits republicans i regionalistes entren al consistori barceloní, que des de la Restauració havia estat sota el control del bipartidisme monàrquic de liberals i conservadors. “Les iniciatives a favor de l’escola pública estan relacionades directament amb etapes de govern progressistes”, diu Cañellas. Amb tot, els alcaldes seguiran sent elegits per reial ordre fins el 1917, i a partir d’aleshores passen a ser-ho pels mateixos consistoris. Malgrat que les primeres escoles municipals ja existien des del Sexenni Revolucionari, al segle XIX, és a partir del tombant de segle quan l’Ajuntament de Barcelona actua d’administració educativa que promou un model educatiu diferent a l’estatal. “L’Ajuntament de Barcelona va fer un paper de suplència a falta d’institucions autonòmiques”, senyala Cañellas. La Mancomunitat de Catalunya no va tenir competències educatives en ensenyament primari i la Generalitat republicana en va tenir molt poques.

L’exposició es divideix en tres periodes: 1901-1931, és a dir, el primer terç de segle XX marcat encara pel sistema polític de la Restauració i la dictadura de Primo de Rivera, durant els quals l’Ajuntament va impulsant diversos grups escolars sostinguts amb fons públics, sempre per a l’etapa d’educació primària; el segon període va de 1931 a 1939, és a dir, agafa tota la Segona República, en temps de pau primer i de guerra a partir del 36, i la principal diferència amb l’anterior és que aquesta educació pública es vincula al català i s’impregna de l’ideari republicà de transformació social. Una escola, doncs, que promou la llibertat de l’individu i la igualtat d’oportunitats.

El tercer període és el que va de 1939 a 1960, i en què malgrat l’arribada del franquisme, amb el que això suposava de castellanització i clericalització d’aquests centres, i malgrat “l’odi que els vencedors sentien envers l’obra escolar de l’Ajuntament de Barcelona i del País Basc”, hi ha una certa resistència tant en l’esperit com en els mètodes pedagògics que s’hi apliquen, gràcies a que un gruix de mestres de les escoles municipals no van ser depurats o només ho van ser durant un període breu de temps. En aquest punt Cañellas subratlla l’important paper de Tomàs Carreras i Artau, que venia de la Lliga, i que va ser ponent de Cultura de l’Ajuntament després de la guerra. “Carreras va intentar salvaguardar moltes de les institucions municipals, entre les quals les escoles, però també l’Arxiu Històric, la Banda Municipal, les Juntes de Ciències i de Museus, els palaus de Belles Arts i de Pedralbes, el Zoo i l’aquari, la fundació Massana, etc”, apunta.

Porcioles i el final d’una època

Tot això acaba el 1960, amb l’alcalde Josep Maria Porcioles, el qual  “accepta la proposta de Josep Maluquer Cueto [regidor falangista de Cultura] d’aplicar la llei de 1945 i les escoles municipals queden transformades en escuelas nacionales del Consejo Escolar Primario del Patronato Escolar Municipal de Barcelona, creat unilateralment des del Ministeri el maig de 1961”, explica Cañellas. Aleshores “Artur Martorell expressa el seu desacord i és separat de la direcció de l’Institut Municipal d’Educació i traslladat al Negociat de Cementiris, on restarà fins a la seva jubilació”. Més o menys en aquella època es jubila la generació de mestres que encara venia de la República, i d’aquí que aquest sigui el punt final de l’exposició. Val a dir, però, que l’aprovació de la Ley General de Educación (1970) facilitaria que dos anys més tard l’Ajuntament de Barcelona recuperés la titularitat dels seus centres, ja que aquesta llei reconeixia a les institucions públiques el dret a promoure i sostenir centres docents.

En el punt més àlgid de les escoles municipals, aquestes representaven encara un percentatge relativament petit sobre el conjunt de l’oferta escolar a la ciutat. Segons dades publicades a La Veu de Catalunya i recollides per Cèlia Cañellas i Rosa Torán (per un llibre en procés de producció), l’any 1935 hi havia aproximadament 125.000 nens de 3 a 14 anys escolaritats i 28.000 no escolaritzats a Barcelona. Del primer grup, al voltant de 30.000 ho estaven en escoles públiques, i d’aquests 11.644 alumnes ho eren d’escoles nacionals, 16.529 de grups escolars (també de l’Ajuntament) i 2.109 d’escoles municipals. Els restants 95.000 ho estaven al sector privat: 35.354 a escoles confessionals i 59.806 a escoles particulars. Per tant, dels infants escolaritzats a Barcelona en plena Segona República, un 14% ho eren en escoles que depenien de l’Ajuntament.

L’exposició és sobretot un recorregut per les accions per l’educació pública dutes a terme per l’Ajuntament al llarg del segle XX, si bé Cañellas destaca també que alguns dels elements que s’han trobat a l’arxiu vindrien a demostrar la modernitat dels seus mètodes pedagògics, com l’aprenentatge per projectes, que ja s’aplicava aleshores. I subratlla també, i això es pot veure en diverses imatges i documentació recopilada, que al llarg de la història “qualsevol avenç important promogut per l’administració, fins i tot en governs d’esquerres, ha vingut precedit per una forta mobilització ciutadana”.

Mobilització popular i assistència a l’acte d’enderroc de la caserna de Sant Pau. Al solar s’hi va edificar un modern grup escolar, segons projecte de Josep Goday, que portà el nom de Josep Collaso i Gil, l’ex alcalde barceloní que havia fet una deixa testamentària per construir escoles | Foto: AMCB

Comunicat de la Secretaria d’Ajut Infantil a la Rereguarda, institució creada per la Generalitat per assistir els nens i les nenes refugiades, per informar de la situació d’una mestra refugiada. 19 de març de 1937 | AMCB