Entrevista

«Els joves hem de superar la por de fracassar, ja que també és tenir por de viure»

Parlem amb els integrants de Conkolmillo Company, un grup d’alumnes d’entre 17 i 19 anys, que estudia 2n de Batxillerat Escènic al Doctor Puigvert. Van crear la companyia amb l’objectiu de representar una obra de creació pròpia al SAT! Sant Andreu Teatre. Durant tot un any han treballat plegats el procés de creació d’un espectacle, des de la dramatúrgia fins a l’escenografia, la producció i el vestuari. El resultat ha estat Propera Parada: Fracàs. Es consideren un grup molt unit i de fet prèviament han participat en l’òpera d’El Monstre al Laberint al Liceu. Durant aquest any han comptat amb l’acompanyament de l’actriu, creadora i docent Paula Blanco, del professorat de l’Institut Doctor Puigvert i de tot l’equip gestor del SAT! Sant Andreu Teatre.

El vostre espectacle Propera parada: fracàs, de què parla? A qui va dirigit?

Creiem que aquest espectacle va dirigit a un públic molt extens, a les generacions passades, a les que venen, però sobretot a la nostra generació. És un missatge de força per als joves d’avui dia, i per ensenyar que fracassar no ha de ser sempre dolent. Encara que també és una queixa i reivindicació a les generacions passades, que el món canvia, i amb ell canviem totes nosaltres.

Què us ha aportat participar en el projecte educatiu Mètodes Teatrals de Creació Col·lectiva, en el qual intervenen el vostre institut, el SAT! Sant Andreu Teatre i la Fabra i Coats: Fàbrica de Creació? Ha complet amb les vostres expectatives?

Ens ha aportat un munt de coneixement en el món de les arts escèniques que no teníem abans, i ha estat una gran oportunitat poder representar-la en un teatre com al SAT! Sant Andreu Teatre. A part d’això també fer-la totes juntes com un grup, ja que som un grup molt unit i tenim un vincle molt fort, ens ha ajudat a reforçar-lo. A més, poder treballar amb una actriu com la Paula Blanco sempre és una gran oportunitat i ens ha ajudat en tot el procés. La veritat és que com mai havíem fet un projecte així, no teníem moltes expectatives, però si n’hi hagués hagut, les hauria superat amb mèrit perquè estem tots d’acord que ha estat una experiència inoblidable.

Com us heu repartit les diferents tasques de dramatúrgia, escenografia, producció i vestuari entre tot l’equip?

Sempre que fem un projecte grupal, ens repartim les tasques per comissions. Hi havia la comissió de dramatúrgia, que era l’encarregada de crear la narració, encara que tots hem estat dramaturgs, ja que hem aportat un granet de sorra a la muntanya, perquè la creació d’escenes era lliure, però aquesta comissió ajudava a donar-li un sentit a l’obra i a completar-la. Després, hi havia la comissió de vestuari, encarregada de crear un moodboard amb les idees de vestuari de cada personatge i de cada escena, i s’encarregaven que tinguéssim el material. La comissió de comunicació era la més activa a xarxes socials, i pujava contingut per poder ajudar a arribar més gent, a través de la creació d’un compte d’Instagram, això ens ajudava a arribar a gent. La comissió de coreografia ha estat la creadora de tots els balls i escenes de moviment de l’obra, cosa que no és fàcil, ja que eren moltes escenes, i la nostra obra, que comptava amb un ball final, no ha estat fàcil de coreografiar. I finalment, la comissió d’escenografia s’ha encarregat del material de l’escenari i dissenyar una mica per cada escena com veurien aquest decorat.

A l’espectacle toqueu temes com el fracàs, les inseguretats, trastorns de conducta alimentària, la incertesa o el sostre de vidre. Són temes que sentiu de ben a prop en la vostra generació?

Una cosa bona de la nostra obra és que cadascú parlava del que l’inquietava i el movia així que creiem que sí, que són temes propers a nosaltres, i també són temes tabú, o amagats per la societat, normalment per la por al que diran, però nosaltres li volem donar visibilitat a aquestes realitats, ja que quan més s’amaguen, més grans es fan com a problemes, i hem d’aprendre a tractar aquests temes amb naturalitat.

Volem donar visibilitat a aquestes realitats, ja que quan més s’amaguen, més grans es fan com a problemes, i hem d’aprendre a tractar aquests temes amb naturalitat

Diríeu que les polítiques actuals, l’administració, etc. donen resposta a tots aquests problemes? Què està fallant?

Tristament, com hem esmentat abans són una mica tema tabú, i aquestes polítiques haurien de ser les primeres a intentar ajudar als joves d’avui en dia a perdre la por de fracassar, ja que també és tenir por de viure. Perquè el fracàs és un procés natural del nostre dia a dia, i és el que ens ensenya i ens ajuda a construir un futur. Els errors ens fan més forts i no els hem d’amagar, els hem de vèncer.

Amb aquesta experiència, com veieu el món de la interpretació i l’escena a Catalunya? Hi tenen un lloc les companyies joves?

Una cosa molt rica del teatre català, és que és únic. I està obert a tota mena de creacions, on hi ha lloc per tota la gent que s’hi vulgui dedicar. Estem molt agraïts amb l’oportunitat que hem tingut i la repetiríem mil i una vegades, al teatre que fos, on sigui, ja que aquí el teatre és bastant destacat, i més tenint espais com el SAT! Sant Andreu Teatre o molts més teatres.

Us imagineu vivint de les arts escèniques? Com us agradaria que fos el vostre futur laboral?

A part d’un grup molt unit, també som un grup molt polifacètic, pel fet que tots i totes tenim diferents passions, però la de les arts escèniques és la que ens ajunta, però no totes volem dedicar-nos a aquest món, però si és una gran part de la nostra vida, i encara que no sigui en l’àmbit professional, sempre continuarem amb el teatre. La veritat, en ser un grup tan gran els nostres camins són diferents, no obstant això, sí que tots giren al voltant del món de les arts, i tant de bo poguéssim viure de les arts en un futur perquè és la nostra passió.