Opinió

La carta

Alguns centres educatius acomiaden els seus i les seves alumnes escrivint-los una carta. És una bella manera de fer un punt i seguit, no pas un punt final.

És una manera de deixar testimoni per escrit d’allò que viu dins nostre i en un moment emocionalment intens. En donar-se al final d’una etapa hi apareix una mena de nostàlgia abans de la nostàlgia més definitiva, perquè expressa sentiments que per les acceleracions  del curs de la vida no s’han acabat d’expressar, però segur que s’han viscut.

M’ha arribat una d’aquestes cartes d’una escola d’educació especial. De l’escola en direm S per mantenir el seu anonimat. La carta diu això:

Permeteu-nos un últim consell abans de marxar. Recordeu-vos! Recordeu-vos els uns als altres i penseu en el que heu viscut i en com ho ha viscut i enfrontat cadascú de vosaltres. Bona sort! s’acostuma a dir en aquests casos, però si seguiu el nostre consell, i us recordeu, la bona sort no us la desitjarem a vosaltres sinó als pobres afortunats que es creuin en el vostre camí.
Penseu en tot allò que desesperava profundament els vostres mestres i segur que trobareu les claus per anar superant tots els entrebancs i traves que us aniran apareixent.
Recordeu la calma desesperant d’en Marc cada vegada que la vida us empenyi i us posi presses. Sempre que el món us vulgui fer coses que realment no voleu fer, penseu en la claredat que la Silvia tenia quan estava farta d’alguna cosa. Per molt cansats que estigueu, inspireu-vos en la curiositat infinita d’en Kacper per poder gaudir de les Capelles Sixtines que us anireu trobant.
Utilitzeu l’amabilitat indestructible d’en Romeo sempre que conegueu gent nova o tingueu entrevistes de feina o…, ara que hi pensem, per tot en general.
Quan no sapigueu com actuar davant d’alguna situació, comporteu-vos com en Danzell, si ho feu així, és impossible que us equivoqueu. Davant la gent que us costi o no us caigui gaire bé, sigueu acollidors com en Sergio, tothom es mereix un lloc en aquest món i poder conèixer a gent com vosaltres. Quan l’univers tingui dubtes sobre el que heu de fer, recordeu la perseverança d’en Joel i penseu que més sovint del que admetem, és la majoria qui s’equivoca i no el que respira en solitari. Quan creieu que la pena i el desconsol us impediran tornar a aixecar-vos, recordeu l’alegria contagiosa de la Maria i penseu, que per molt fosc que ho veieu tot, sempre hi haurà un foradet per on passarà la llum. Utilitzeu-la per fer-lo créixer. Recordeu en Shawn quan us hagueu equivocat, rectificar amb el cor a la mà és la millor manera de viatjar lleuger i és un dels regals més bonics que podeu fer als que us estimen.
Sempre que creeu qualsevol cosa, poseu-hi una mica de la creativitat efervescent de la Valentina. Transformarà allò normal o mediocre en una cosa única i preciosa. Tingueu la presència d’en Gerard, mai a S ningú tan silenciós havia estat tan present, deixeu espai als altres sense perdre el vostre lloc. I per acabar, quan tot se us faci massa gran i feixuc, sigueu resolutius com la Nina, arremangueu-vos i comenceu a cavar fins que, com quan fèieu al community, aconseguiu que l’Everest sembli el Tibidabo.
I res més, només ens queda dir-vos que heu estat uns mestres increïbles que ens heu fet créixer cada dia i que passi el que passi seguirem aquí esperant notícies vostres.

De cada noi i de cada noia es mostra una de les seves qualitats, es personalitza a partir d’allò que esdevé un testimoni que tenim al costat i que ens il·lumina. I s’apel·la a la memòria, a aquesta facultat que ens permet retenir dins nostre el  més valuós de l’experiència del viure i del conviure.

L’equip de mestres no renuncia a donar algun consell, és difícil no fer-ho en la relació educativa, però es dóna amb un profundíssim respecte al receptor o receptora del missatge

L’equip de mestres no renuncia a donar algun consell, és difícil no fer-ho en la relació educativa, però es dóna amb un profundíssim respecte al receptor o receptora del missatge, un missatge que mostra una gran confiança en el futur, en la capacitat de transformació que tots tenim per anar construint un món on es faci evident que se’ns  necessita i que necessitem les altres persones justament perquè són éssers vulnerables. I tot plegat, a la carta, s’expressa a través de la ironia, d’aquest dir el que volem dir però sense dir-ho d’una manera directa. Estic convençut que aquesta carta serà llegida pels seus i les seves destinatàries amb un somriure -i potser unes quantes llàgrimes- i que es miraran i diran: aquests mestres han cregut en nosaltres. Ras i curt: hem après  moltes coses al seu costat i, segons diuen, els hem ensenyat nosaltres també, i han confiat, però encara confien en el fet que podem continuar avançant i si algun dia la vida ens fa massa mal podrem mirar enrere i dir que algú ens va estimar i en aquest record trobar noves forces per afrontar els reptes que aniran apareixent de manera inexorable.

Sortoses les noies i sortoses els  nois que han rebut aquest missatge perquè podran dir que han viscut en una escola que és també refugi de somnis i d’esperances, de certeses i d’inseguretats. Un espai i un temps on han sigut acollits i convidats a valorar la saviesa i la bondat, l’autonomia i la responsabilitat. I sortoses i sortosos els seus emissors, les seves emissores.

I si hi ha algú que trobi ridículs aquesta mena de missatges que recordi que Pessoa considerava que una carta d’amor sempre és ridícula i aquesta carta no és altra cosa que una carta d’amor.