Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Reflexionar sobre quin és el paper de l’adult envers l’infant és vital per tal d’acompanyar-lo en el seu desenvolupament i aprenentatge. Una bona observació, i posterior documentació, ens permet posar en valor la tasca educativa, deixant constància de manera visual i escrita de les propostes realitzades. Aquesta eina imprescindible, ens permet donar visibilitat als seus processos d’aprenentatge, i veure i observar què ha funcionat i allò que es pot millorar a través de l’anàlisi de les pràctiques educatives. Així, l’observació ens ajuda a disposar d’informació sobre els comportaments i les actuacions dels infants, i la documentació ens permet fer visibles els seus processos i la relació que tenen amb els altres i amb l’entorn.
Per fer un bon acompanyament i una acurada observació, la mirada i actitud de l’adult sempre ha de fer-se des d’un acompanyament respectuós. Cal entendre que l’infant és un ésser competent, amb curiositat i desitjos d’aprendre, amb drets i amb capacitats. És precís acompanyar-lo sense dirigir l’acció, implicant-nos amb ell emocionalment, reconeixent i posant paraules als seus sentiments i les seves emocions. L’observació ha de ser atenta i cuidada, intervenint en els moments precisos, aquells que l’infant ens busca amb la mirada, o en aquells en que cal resoldre alguna situació o necessitat.
L’infant és un ésser competent, amb curiositat i desitjos d’aprendre, amb drets i capacitats; cal acompanyar-lo sense dirigir-lo, reconeixent i posant paraules als seus sentiments i emocions
Hem d’oferir una atenció personalitzada, tenint en compte el seu ritme i les seves necessitats. Una personalització de la relació entre l’adult i l’infant li proporcionarà la seguretat necessària perquè aquest últim faci el seu progrés.
Sabem que els nens i les nenes construeixen els seus propis aprenentatges a partir de les interaccions que fa amb l’entorn, i és per això que li hem d’oferir els reptes i els ajuts que necessiti, per tal que aprengui i es desenvolupi de manera harmònica. D’aquesta manera facilitarem espais i materials per la indagació i la creativitat per tal que puguin donar resposta a la seva curiositat natural, promovent les seves competències emocionals, socials i cognitives.
Emoció i llibertat de moviments, claus en l’acompanyament respectuós
Per acompanyar a l’infant cal ser-hi presents emocionalment, ja que és fonamental que ens tinguin a prop per sentir el nostre afecte i respecte, des de la singularitat de cada infant, i des de la confiança plena en les seves possibilitats de desenvolupament i creixement.
En aquest clima, és imprescindible propiciar la llibertat de moviments i la conquesta de l’autonomia, basada en la seva mateixa iniciativa. Se’ls hi ha de proporcionar espais i materials com estructures de moviment, túnels, amagatalls, o canviadors Pikler, així com també oferir-los temps per guanyar confiança en les seves capacitats. En aquest sentit, la cura atenta de cada acció és vital.
També és clau entendre que els nens i les nenes construeixen els seus propis aprenentatges a partir de les interaccions que fan amb l’entorn. És important preparar la zona amb propostes i materials pensats per afavorir el desenvolupament de les seves capacitats i reconèixer-les, confiant en les seves possibilitats de descoberta espontània a través del joc, la manera natural que tenen de desenvolupar-se i conèixer el món on viuen.
Així doncs, gràcies a un acompanyament respectuós i a un entorn que vetlli pel benestar i les relacions de qualitat, s’afavorirà el desenvolupament harmònic dels nens i les nenes durant els seus primers anys de vida.
1 comentari
Potser la base teòrica i filosòfica que sustenta aquest article no sigui la més encertada… Realment “sabem” que els nens i nenes “construeixen” els seus aprenentatges o aquesta és una filosofia de l’educació que topa una i altra vegada amb la realitat? On queda la paraula i on queda la construcció de significats en aquest enfocament? Quan de temps haurem d’esperar perquè el nen i la nena construeixin de manera “autònoma” a partir de les “interaccions amb l’entorn” la teoria de la gravitació universal, els drets humans i tot allò que queda fora dels seus límits immediats i al qual només tenen accés necessàriament a través del llenguatge? Realment el coneixement i la cultura es desenvolupen de manera “espontània”? És la realitat quelcom que el nen o la nena “construeix” per sí mateix o quelcom que li hem de presentar i facilitar que aprehenga? Llegint Ana Borzone a Infobae (lectura recomanada per compensar aquesta dosi de bonisme buit) em ve al cap que en realitat estem deixant al nen/a a la intempèrie quan acaba la secundària havent deixat sota la seva única responsabilitat allò que potser era responsabilitat dels seus mestres i professors: formar-los i fer d’ells ciutadans cultes.