Anàlisi

Les dotze campanades educatives que ens deixa l’any 2021

1. Escoles obertes contra les onades de l’alfabet grec

El 2021, ens agradi o no, ha estat un nou any marcat pel coronavirus. Ha condicionat totes les nostres vides de principi a fi, i per tant ha condicionat tots els àmbits de l’educació. Va començar amb uns índexs d’incidència alts, fruit d’una onada, la tercera, que encara no necessitava identificar-se amb una lletra de l’alfabet grec, i ha acabat igualment alt, gràcies a l’anomenada variant òmicron. Alt sí, però no descontrolat, perquè el nombre de grups bombolla o de persones confinades en realitat mai ha arribat a superar el 5% del conjunt del sistema educatiu. I cap al juny va irrompre la variant delta, que no va entrar a les escoles pels pèls, però que va fer la guitza als casals i les colònies d’estiu. Un món del lleure que ja havia passat un curs duríssim, amb uns protocols que prohibien o dificultaven les activitats extraescolars, les sortides escolars, els esplais i l’esport federat.

Però, més enllà del dragon khan dels contagis, el que va aportar el curs 2020/21 va ser el convenciment, gairebé unànime, que davant de cada nova onada, i davant de la necessitat de reintroduir restriccions, les escoles serien l’últim que un govern s’hauria de plantejar tancar, per molts motius. Un d’aquests motius és que les desigualtats educatives entre infants amb més o menys renda augmenten de forma exponencial, per molts mitjans per equilibrar que s’hi intentin posar, com adverteix la Education Endowment Foundation. Un altre motiu és el segon punt d’aquest recull, perquè, com deia el manifest presentat al gener pel Col·lectiu Tornem a les Escoles, “els qui les exigeixen tancar n’ignoren els costos socials”.

2. La salut mental dels joves entra en l’agenda

Mai s’ha parlat tant de salut mental com en l’últim any, que s’ha tancat amb la Marató de TV3 dedicant la seva jornada de captació a aquesta qüestió. I això és sens dubte positiu. El problema és que s’ha hagut d’arribar a nivells molt alarmants de problemes de salut mental, especialment en adolescents, perquè això hagi succeït. Els trastorns mentals no els ha creat la pandèmia, però ha agreujat els que hi havia i n’ha creat on no hi eren, i com a mostra el fet que l’Ajuntament de Barcelona hagi reforçat els seus programes d’atenció emocional a la infància i l’adolescència o que el servei d’urgències d’un hospital pediàtric com Sant Joan de Déu hagi viscut un creixement del 50% de les visites per quadres d’angoixa, ansietat, depressió…  I el mateix fenomen es pot aplicar a la salut mental dels docents. Com a mostra, les reflexions sobre aquesta qüestió publicades recentment per aquest diari i firmades per Teresa Terrades, Àngels Longan i Dolors Queralt.

3. Aire net per aprendre millor

Un altre punt relacionat amb la salut infantil. L’any va començar amb la irrupció d’un moviment ciutadà, l’anomenada Revolta Escolar, contra la contaminació acústica i atmosfèrica. El moviment, de fet, ja feia dos anys anava quallant a l’Eixample, el districte barceloní que suporta més pressió del trànsit rodat, i el darrer trimestre de 2020 va començar a entrar a les escoles, a través de les associacions de famílies que van prenent consciència de l’impacte que aquesta situació té sobre la salut dels infants, però també sobre el seu rendiment cognitiu, ja que la ciència ha demostrat que conviure amb l’aire més brut no només comporta un augment de les patologies respiratòries sinó també de l’estrès i l’ansietat. El que era un moviment incipient va trigar poc a prendre força, amb talls de circulació quinzenals al voltant de cada cop més escoles, per exigir a les administracions que es posin les piles, i s’ha estès per altres ciutats de Catalunya i de l’Estat. A partir del setembre, la mobilització ha mutat en la creació de diverses línies de bicibús, gràcies a les quals actualment dos centenars d’infants barcelonins ja fan el trajecte a l’escola habitualment en bicicleta.

4. Segregació escolar: amb el decret d’admissió no n’hi ha prou

En l’àmbit legislatiu, la notícia de l’any ha estat, sens dubte, l’aprovació del decret d’admissió, l’eina que ha de facilitar una distribució més equilibrada de l’alumnat a fi de desestigmatitzar centres que pràcticament només reben alumnes vulnerables per origen, renda o situació familiar. Això va passar al febrer, just abans del període de preinscripcions per al curs 2021/22, i ja aleshores es va dir que les principals mesures no es podrien veure fins a la preinscripció del curs 22/23. Però aquesta no era l’única mesura contemplada al pacte firmat el 2019, i, segons un informe publicat per la Fundació Bofill al novembre, n’hi ha altres suposadament més senzilles que no s’estan duent a terme, com tot allò relatiu a la detecció d’alumnat vulnerable abans que entri al sistema, o el fet que els centres de màxima complexitat continuen rebent matrícula viva, la qual cosa es converteix en un cercle viciós. També el Síndic de Greuges, en el seu informe anual sobre els drets dels infants, ha advertit que les mesures contemplades al pacte contra la segregació avancen massa lentament.

5. Conseller nou, vida nova

Una altra de les notícies de l’any ha estat el canvi de conseller d’Educació. El nou president de la Generalitat, Pere Aragonès, va voler que Educació continués en mans del seu partit i va fer confiança a l’alt càrrec que més protagonisme havia tingut durant el primer any de pandèmia: el director general de centres educatius. Josep Gonzàlez-Cambray va ser escollit conseller al maig, confirmant així el que apuntaven totes o pràcticament totes les travesses. El que, en canvi, ningú s’esperava és que una de les seves primeres decisions fos remodelar tota la cúpula del Departament (només va deixar dues directores generals, que amb els mesos també han acabat marxant, per jubilació i per motius personals), així com pràcticament totes les direccions dels serveis territorials. Una curiosa combinació de gestió continuista i a la vegada rupturista.

6. Un nou impuls a la inclusió

Aquest any s’han complert els quatre anys que el decret 150/2017, d’escola inclusiva, s’autoimposava per al seu desplegament, amb uns resultats que es podrien qualificar de decebedors, per començar perquè els centres d’educació especial estan més plens que mai en els últims vint anys. Al sistema hi poden conviure casos d’èxit com el de l’Aleix (que possiblement no ho seria sense uns pares molt lluitadors) amb situacions difícils d’entendre com la de la Maria. Amb tot, algunes coses es mouen. En el marc del Pacte contra la Segregació, el Síndic de Greuges va crear un grup de treball sobre escola inclusiva, que va desembocar en un informe, presentat al setembre, en el qual s’apunten dues grans barreres que frenen els processos d’inclusió: una, la falta de recursos públics, i l’altra, la falta de cultura inclusiva en bona part de la comunitat. I es fan un seguit de recomanacions, com la de reduir en un 70% l’alumnat dels centres especials. També hem vist com el Parlament de Catalunya creava una comissió d’estudi específica sobre escola inclusiva, que encara no arrencat, i sembla que el mateix Departament d’Educació també vol crear un grup específic per abordar la qüestió. Ah! I la Lomloe desfà un nus que tenia el sistema, ja que especifica que una adaptació curricular no ha de ser motiu per impedir que un alumne amb discapacitat intel·lectual obtingui un títol o passi de curs, però això sembla que al sistema també li costa d’assimilar.

7. Formació professional, una crisi d’èxit inesperada?

L’estiu va arribar amb una crisi que poca gent s’esperava. O sí, perquè una de les discussions va ser si el fort increment en la demanda places als cicles formatius públics, especialment de grau mitjà, era o no previsible. En tot cas, va superar de molt l’oferta i va provocar que molts estudiants es quedessin sense plaça. Un contrasentit, si es té en compte que un dels grans reptes del sistema és la lluita contra l’abandonament escolar en l’etapa postobligatòria i que el nou conseller en el moment que va arribar al càrrec va situar l’FP com un dels pilars del seu mandat. La crisi es va resoldre (o mig resoldre, segons algunes veus crítiques) amb la creació de noves places i l’obertura d’una convocatòria extraordinària al setembre, i l’IOC com a comodí pels cicles més demandats.

La bona notícia és que cada cop es parla més d’FP, i cada cop més en positiu. A més, al febrer va entrar en funcionament l’Agència Catalana d’FP, que entre altres coses ja ha activat el nou servei de competències professionals, amb els quals s’espera que al voltant de 20.000 professionals sense titulació s’acreditin cada any. I a Madrid el nou projecte de llei d’FP ja ha rebut el vistiplau del Consell de Ministres, i l’any vinent s’espera que vegi la llum després de superar el tràmit parlamentari.

8. El batxillerat, a debat

També en l’àmbit de l’educació postobligatòria, un dels debats més interessants (i abrandats) de l’any ha tingut el batxillerat com a protagonista. A partir de la iniciativa de tres professores (dues directores d’institut i una cap d’estudis) es va obrir un meló al qual tard o d’hora li anava a arribar el torn: cal reformar el batxillerat per fer-lo més competencial? I aquesta eventual reforma, lògicament, aniria lligada a la de la prova d’accés a la universitat. A partir d’aquí, molta gent hi ha dit la seva, amb postures tan distants com les que es poden deduir entre aquest article de Xavier Díez i aquest altre de Jaume Funes. I a l’abril el Seminari Ítaca d’Educació Crítica va publicar un manifest, que va recollir no pocs suports, contrari a rebaixar continguts i exigències, intencionalitat atribuïda a l’agenda neoliberal.

Aquest debat enllaça també amb el de l’abandonament escolar prematur, ja que una part de l’explicació de les elevades xifres de Catalunya i Espanya seria aquesta oferta postobligatòria tan poc flexible, però també l’escàs acompanyament i el dèficit orientador del mateix sistema. En aquest apartat destaca el projecte presentat per la Diputació de Barcelona per implicar els seus municipis en aquest procés d’acompanyament del seu jovent.

9. Cap a un 0-3 gratuït… i universal?

L’altra gran pota sobre la qual el nou conseller ha volgut assentar el seu mandat ha estat l’escola bressol, un altre dels aneguets lletjos del sistema que avui tothom reivindica com a clau per reduir desigualtats i detectar vulnerabilitats. Però el 0-3 no és obligatori ni en molts casos està subvencionat, i malgrat que molts municipis treballen per incrementar l’oferta de places públiques, encara avui no cobreix ni de bon tros la demanda, i malgrat que també es busquen mecanismes per abaratir preus (com la tarifació social a Barcelona), segueix havent-hi un sector de la població que no s’ho pot permetre. Els fons covid europeus serviran perquè la gratuïtat arribi a la bressol, (començant per Infantil 2 el curs vinent, Infantil 1 l’altre i Infantil 0 el següent), segons va anunciar el mateix president català, Pere Aragonès, en el Debat de Política General celebrat al setembre (poc després es va anunciar el mateix al País Valencià). Amb tot, aquesta gratuïtat només serà absoluta en el cas de les places públiques, en el de les privades encara no se sap ben bé fins a on arribarà la rebaixa del preu, la qual cosa ha provocat que el sector acusi el Govern de discriminació i que el mateix Síndic alerti de la possibilitat que la mesura acabi afavorint les capes de la població que menys la necessiten.

10. Acadèmia Cultura i les escoles de l’Opus, dues cares oposades de la concertada

Aquest any s’ha fet palès que sota l’etiqueta “escola concertada” conviuen realitats absolutament dispars. Hem conegut el cas d’Acadèmia Cultura, un modest centre d’un dels barris més superpoblats de L’Hospitalet, que ha evitat el seu tancament in extremis gràcies a la mobilització del seu claustre i les seves famílies. Se suposa que el curs vinent passarà a la xarxa pública. I hem informat que en un altre barri de la mateixa ciutat, un altre centre de característiques similars, l’Escola Sanfeliu, també està tocada de mort, al mateix temps que a Badalona una concertada de barri (Col·legi Boix) tancava les portes gairebé sense acomiadar-se de ningú, i ni les famílies ni l’ajuntament ho podien impedir. Mentre a la Barceloneta ho feia l’Escola Sant Joan Baptista, un centre religiós amb 132 anys de presència al barri, si bé en aquest cas l’administració no va rescatar-lo perquè a la zona no hi ha dèficit de places d’escola pública.

Una altra cara d’aquest poliedre són les escoles d’elit que separen nois i noies, sempre en el punt de mira pel seu model educatiu i la seva vinculació a congregacions religioses conservadores com l’Opus Dei. A l’octubre el Govern català va anunciar que no renovaria el concert educatiu a aquests 11 centres perquè, segons va dir el conseller Cambray, “la segregació per gènere augmenta els estereotips i legitima el sexisme”. De moment és un anunci. La renovació dels concerts d’infantil i secundària serà el 2022 i podria passar com en el cas de la primària, ja que tampoc es va renovar el concert d’aquests centres l’any 2020 però el TSJC no va trigar a ordenar la renovació. En aquest cas, juga a favor del Govern la nova Lomloe, però les escoles de l’Opus estan convençudes que tornaran a guanyar la batalla als tribunals.

11. La immersió, a l’ull de l’huracà

L’any 2020 es va tancar amb una sentència del TSJC que obliga el Departament d’Educació a normativitzar l’ús del castellà en un 25% del temps lectiu, i també l’últim scoop educatiu del 2021 ha estat la decisió del Tribunal Suprem de no acceptar a tràmit el recurs interposat pel Govern català, per la qual cosa esdevé ferma. A partir d’aquí, de la reacció indignada del Govern i d’una part molt important de la comunitat educativa, a més d’un cas individual a Canet de Mar, s’ha desfermat una tempesta que ha desbordat l’àmbit pedagògic per entrar de ple en la picabaralla política, amb líders estatals dient barbaritats de l’alçada d’un campanar i socis de coalició llançant-se pulles i ganivets, tot amanit amb l’estrident batucada de les xarxes socials. I això al mateix temps que descobrim que la immersió lingüística en puritat mai ha existit (i ara menys que mai), i que com de costum, també en aquest capítol a l’escola se li posen més deures que a la societat. Vam intentar explicar l’estat de la qüestió en aquesta anàlisi desapassionada.

12. Efemèrides de l’any

Aquest 2021 s’ha complert el centenari del naixement de Paulo Freire, un dels grans referents educatius del segle XX, a la vegada que ens ha deixat Arcadi Oliveres. S’han celebrat els 175 anys de l’institut més antic de Barcelona, els 50 de la cooperativa Drac Màgic, els 20 de la Xarxa de Competències Bàsiques i els 10 del codi deontològic de la professió docent, que aquest any s’ha ampliat amb un nou capítol sobre tecnologia escolar. I destaquem també que a Barcelona s’han realitzat dues importants exposicions sobre escola pública i renovació pedagògica, una al Born i l’altra al Palau Robert, la primera amb una mirada històrica i la segona més de present i futur, totes dues visitables encara i molt recomanables. I no volem oblidar que a Castelló també es pot visitar una altra interessant exposició sobre les escoles de masos que durant tres decennis van funcionar en les seves contrades més muntanyeques.