Opinió

L’escola Baixeras, paradigma del patrimoni educatiu de Barcelona

El 18 de maig del 2009, en una consulta organitzada per l’Associació de mares i pares de l’Escola Baixeras, de Barcelona, la majoria de les famílies participants varen optar per defensar el vell edifici de la Via Laietana com l’espai adequat per a l’educació dels seus fills i filles, tot refusant els intents de l’administració de desplaçar el centre a una nova ubicació.

La votació s’enquadrava en la campanya encetada a partir de l’any 2008 pels mestres, pares i mares, i l’Associació d’amigues i amics del Baixeras, un cop es van assabentar de la decisió de les autoritats educatives de tirar endavant el projecte, en estudi des de 1995, de construir un nou edifici i abandonar l’antic.

La mobilització, duta a terme a partir d’assemblees de veïns i veïnes, famílies i professorat, i visibilitzada mitjançant les pancartes i samarretes amb el lema “Salvem el Baixeras”, va assolir més de 3.000 signatures de suport, i va viure els seus moments més significatius en una jornada de portes obertes pels exalumnes i un acte de reconeixement a en Felix Marti Alpera, primer director de l’escola, celebrat el 12 de novembre de 2009.

Encoratjats pels suports rebuts, els impulsors de la campanya varen presentar al·legacions al projecte de trasllat de l’escola a les autoritats educatives i municipals i finalment el 3 de març de 2010, en un Consell Escolar extraordinari, aquestes van donar satisfacció a les seves reivindicacions en aprovar la permanència de l’escola i del parvulari Montessori en les seves ubicacions.

La resolució, però, no va frenar el moviment, que ha continuat amb demandes de millores a l’edifici i el seu entorn, com l’empresa a començaments de l’any 2015 per demanar que el pla Barcino, de modificació de l’entorn immediat de l’antiga muralla romana, els permetés recuperar un pati escolar a peu de carrer, com el que l’escola havia gaudit des dels anys 30 fins la postguerra.

¿Quines eren les motivacions que van empènyer mestres i famílies a refusar el trasllat de les activitats escolars a un edifici més nou i modern, on finalment s’hi ha emplaçat una altra escola?

La campanya era prou explícita quant a la valoració de la significació històrica de les instal·lacions que hom pretenia abandonar. Les seves promotores incidien en el caràcter emblemàtic de l‘edifici, per ser la primera de les escoles monumentals construïdes a iniciativa de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona segons el projecte de l’arquitecte Josep Goday, a la Via Laietana, en el mateix cor de Ciutat Vella, i defensaven la memòria dels projectes educatius innovadors que s’hi desenvoluparen tan des del parvulari del carrer Ataülf, pioner en l’aplicació de mètode Montessori com en la graduada de nens, al càrrec de Fèlix Martí Alpera inicialment, i de Marià Reixac fins 1939.

El manifest es dolia del poc reconeixement de les administracions envers el Patrimoni arquitectònic i pedagògic de la ciutat i en reclamava la necessitat “com a barri, com a ciutat i com a país” de dignificar-lo.

Precisament, amb aquest objectiu, l’escola va emprendre el projecte Patrimonia’m, a partir del qual es vol que els alumnes prenguin consciència de la significació històrica i artística del seu edifici i del seu entorn de Ciutat Vella. Per dur-ho a terme van decidir fer servir els seus elements decoratius i aprofitar els vestigis del funcionament en el seu passat que s’hi conserven (material didàctic d’inicis dels anys 20, revistes pedagògiques, treballs escolars de diverses èpoques…) per incitar els alumnes a diferents recerques. A partir d’elles, no sols aprenen continguts del currículum, sinó que prenen consciència de la seva pertinença a un espai escolar singular, fruit de la voluntat de la ciutat d’oferir una millor educació pels seus futurs ciutadans.

L’experiència de l’escola Baixeras de donar valor educatiu al seu patrimoni no ha sigut aïllada, en compartir objectius semblants amb altres escoles barcelonines creades sota les directrius de la Comissió de Cultura (La Farigola, Baldiri Reixac, Jacint Verdaguer, Collaso i Gil, Pere Vila), que s’han anat incorporant gradualment des de l’any 2012 a la Xarxa d’escoles històriques de la ciutat, que incorpora també tres centres de secundària rics en història, l’IES Lluís Vives (ubicat en un altra de les escoles  del Patronat Escolar), l’institut Menéndez Pelayo i l’institut Balmes. La tasca d’aquest grup de treball va ser reconeguda l’any 2014 amb el premi Bartolomé Cossío atorgat per la Sociedad Española para el estudio del Patrimonio Histórico-Educativo .

¿Quina significació tenen les campanyes de l’escola Baixeras i els esforços dels mestres d’aquests centres històrics en el context de la Barcelona del segle XXI?

Ens sembla que caldria insistir en que aquestes actuacions depassen l’àmbit pedagògic de l’aplicació didàctica d’uns elements històrics per a l’aprenentatge, i que prenen una significació ideològica en convertir-se en mostres de la voluntat de que tot un passat de la història de l’educació pública barcelonina no desaparegui. Es tracta de mantenir  vius i dignes uns edificis, allunyats de la rigidesa dels museus i adaptats a les exigències de les generacions actuals. Aquestes escoles son autèntics símbols del que va ser una política municipal barcelonina de creació de centres amb tarannà propi, definit no sols a partir de l’originalitat del llenguatge constructiu i decoratiu dels edificis, sinó també per la tria d’uns mestres, ben preparats amb formació i experiències prèvies, seleccionats entre el magisteri estatal pel Patronat Escolar, que treballaren per desenvolupar una opció pedagògica amb matèries que complementessin la formació humana dels nens (dibuix, musica, educació física, manualitats) i amb mètodes afins a l’escola nova. Un model escolar al que la segona república dotà dels valors del laïcisme, la neutralitat escolar, el respecte a la llengua catalana i la igualtat.

Seria desitjable que el centenari de la creació de la Comissió de Cultura municipal fos un bon motiu per anar més enllà d’aquestes experiències voluntaristes de conservació i utilització d’elements patrimonials, a fi i efecte de que les institucions responsables de l’ensenyament públic a la ciutat, en recollissin la lliçó i fessin les passes necessàries per encetar un relat, en diàleg amb els edificis, que permetés al conjunt dels barcelonins conèixer i valorar aquest patrimoni educatiu.