Entrevista

Nieves Tapia: “Si seguim ensenyant com fins ara, continuaran baixant els rendiments”

Tapia, mestra de formació, ens rep al seu hotel, davant l’estació d’Atocha a Madrid. Ha vingut a Espanya convidada per la Universitat Francisco de Vitoria i aprofitarà per acudir al lliurament de premis de la Xarxa Espanyola d’Aprenentatge Servei i per reunir-se amb xavals que han realitzat projectes d’ApS per parlar sobre aquesta metodologia en temps d’intel·ligència artificial.

Tapia és defensora acèrrima de l’aprenentatge servei com a mètode per no només aprendre a ser un ciutadà responsable i solidari, sinó també per absorbir coneixements curriculars i augmentar la curiositat sobre la base d’intervenir en les necessitats de les poblacions.

Què és l’aprenentatge servei? Molta gent ho sabrà, però tot i així…

Anomenem aprenentatge servei a les activitats que tenen no només una finalitat solidària, sinó que s’aprèn a través d’aquesta activitat i s’hi aplica allò que s’ha après a l’aula. És aprendre fent el servei als altres, treballar a la comunitat però en relació al que un sap i pot fer. I això val des dels nens de l’escola bressol fins a la universitat.

Aquest treball solidari, que forma part consubstancial de l’aprenentatge servei, de vegades neix del centre educatiu i altres vegades d’entitats, associacions, fundacions o altres de l’entorn, no?

A la pràctica, de vegades s’inicia des del centre educatiu, de vegades ve d’una demanda de la comunitat, de vegades del propi interès dels estudiants. A la pedagogia de l’aprenentatge servei hom podria dir que hi ha diversos canvis de paradigma respecte a l’educació tradicional. El primer és que no només s’aprèn a l’aula, sinó que a la comunitat, al territori. No només anem cap a fora per donar, sinó que també participem per aprendre a participar, per aprendre de la comunitat i amb la comunitat.

En anglès es parla de service learning. Quan ho traduïm al castellà a l’Amèrica Llatina en diem aprenentatge servei solidari per emfatitzar que no és que treballem per a la comunitat només sinó que ho fem amb ella. S’aprèn a treballar amb les entitats del territori; amb les persones del territori i es genera allò que nosaltres anomenem el cercle virtuós: com més aprenem i més sabem a l’aula, més tenim per donar a la comunitat i com més treballem amb la comunitat també sorgeixen noves preguntes, nous desafiaments.

La teoria és desafiada per la pràctica i aleshores entren a l’aula preguntes noves, temes nous. És realment enriquidor no sols per a la comunitat sinó per a l’escola.

Suposo que a Argentina passa igual que passa a Espanya. Hi ha un cert corrent que defensa tornar a la instrucció a l’educació, a deixar les metodologies més actives apartades perquè sembla que no estem educant prou seriós els nostres fills.

Jo, abans que res, sóc docent i, a aquesta altura, una docent amb molts anys. He vist el pèndol anar i venir moltes vegades i crec que sempre a l’educació hi ha com aquestes polèmiques.

Des de mitjans del segle XX fins avui hi ha sempre aquesta tensió que semblés de vegades que genera el que jo crec que són falses antinòmies entre aprendre coneixements científics o aprendre a participar com a ciutadà. entre la tasca de l’aula, la tasca tradicional i quan fem aprenentatge basat en projectes.

L’aprenentatge servei forma part d’aquest moviment de les pedagogies actives que sorgeix a principis del segle XX, i a aquesta altura hi ha prou evidències que mostren que l’aprenentatge actiu, l’aprenentatge basat en problemes, l’aprenentatge per projectes, en aquest cas solidaris, és més eficaç que l’educació tradicional. I a mi em sembla que, de vegades, per part dels pares i alguns experts educatius hi ha una certa nostàlgia del passat que no es condueix amb la realitat del que estan vivint els nostres infants, adolescents i joves avui.

Jo recordo els bons vells temps on apreníem de memòria l’alçada de la muntanya Everest o els afluents de l’Elba i tota aquesta informació que teníem ens costava tanta feina memoritzar. Les noves generacions les tenen al cel·lular i diuen en quin idioma la volen. Seguir pensant que l’escola està per ensenyar continguts és haver-nos quedat en una generació enrere, per una banda. D’altra banda, justament perquè aquesta és la generació a la qual la intel·ligència artificial li ofereix la possibilitat de fer-li totes les feines sense que hagin de fer res més que escriure el prompt. Ens hauríem d’estar enfocant a desenvolupar el pensament crític, el sentit d’iniciativa, la capacitat d’esforçar-se.

És molt diferent estudiar per a la nota que estudiar perquè jo sé que el que estic fent serveix a algú

Hi ha molta evidència que aquest tipus de projectes ajuda justament que aquesta generació aprengui allò que de les maneres tradicionals és evident que no està aprenent. La comprensió lectora no apareixerà per art de màgia perquè posem més hores a l’assignatura de llengua. Perquè si seguim ensenyant com hem ensenyat fins ara, continuaran abaixant els rendiments. Hi ha una crisi del sentit. La pregunta històrica dels nostres fills és per a què serveix anar a escola? Actualment té un sentit molt més greu. Si jo des de ben petit he pogut manejar al cel·lular i a l’ordinador la recerca d’informació, el que necessito que l’escola em doni és el sentit d’aquesta informació, que m’ensenyi a llegir amb sentit i a entendre què llegeixo i a produir textos amb sentit. Però per això m’ha de motivar i, en aquest sentit, nosaltres, una de les coses que veiem amb els projectes d’aprenentatge servei és que és molt diferent estudiar per a la nota que estudiar perquè jo sé que el que estic fent serveix a algú o a la meva comunitat.

Jo recordo una experiència de fa uns anys, però que em va commoure molt. A Argentina, com penso que a gairebé tots els països, gran part dels joves que són a la presó no han acabat els estudis secundaris. En una de les presons de màxima seguretat de l’Argentina hi havia una escola per a terminar la secundària on als docents se’ls va acudir fer aprenentatge servei. Joves que venien de contextos culturals pobríssims.

Van convidar el director de la biblioteca de cecs d’aquesta província que els visités. El trobar-se amb algú que era cec i que els explicava com n’era d’important tenir textos en braille o tenir àudio llibres, va fer que volguessin aprendre a escriure en braille, van millorar la seva dicció i la seva forma de llegir per poder gravar audiollibres per a la biblioteca de cecs. Aquest procés no només va millorar la lectura, va canviar el projecte de vida. Recordo haver-me trobat amb un exalumne que acabaven d’alliberar i em deia que l’esposa li havia fet prometre que continuaria fent llibres per a la biblioteca perquè era la primera vegada a la seva vida que havia descobert que ell podia fer alguna cosa bona.

Aquestes divisòries que de vegades fem entre allò acadèmic i l’educació per a la ciutadania són artificials. Podem fer projectes que poden abastar totes dues coses.

A mi sempre em resulta complicat, Nieves, com encaixar en els projectes el currículum nacional que s’estigui donant.

L’aprenentatge servei s’anomena de maneres diferents a diferents parts del món. Però es digui com es digui, ho distingim perquè té tres característiques. Hi ha una activitat solidària, un protagonisme dels estudiants i una vinculació intencionada amb els continguts d’aprenentatge.

En l’aspecte solidari, el protagonista ha de ser la comunitat en vinculació amb la institució. Les accions concretes les han de fer els nois perquè ningú no aprèn de veure fer els altres. Però on hi ha el protagonisme dels educadors, i aquí és on em sembla que hi ha aquesta qüestió del curricular, és: saber acompanyar els meus estudiants en aquells projectes que no només siguin interessants per a la comunitat sinó que permetin posar en joc continguts específics. Aquí té molt a veure la intel·ligència i la creativitat dels docents per articular una cosa amb l’altra, cosa que es treballa a l’aula amb el que passa al territori.

Recordo sempre una experiència d’una escola que està al Parc Nacional Los Alerces, a la Patagònia argentina. Van començar a haver-hi aquests terribles incendis forestals per l’escalfament global, per la distracció dels adults. L’escola va decidir capacitar els seus nens, que eren nens d’escola bressol i primària en aquell moment; van venir els guardaparcs i els van ensenyar com cultivar plantes natives. A partir d’aquí l’escola va començar a col·laborar en la reforestació del bosc amb les plantes natives que cultivava.

La professora de Matemàtiques, que ensenyava també Informàtica, treballava amb els nens com tirar endavant un d’Excel en què anaven calculant quants plantins tenien de cada espècie, quants ja havien plantat, quants estaven llestos per plantar… Als nois els apassionava el tema de la reforestació, i de pas estaven aprenent de matemàtica, projectes STEM.

No hi ha contradicció entre una cosa i l’altra. El que hi ha de ser és la intel·ligència del docent per aprofitar aquest projecte. La diferència justament entre els voluntariats, que es fan en paral·lel a la vida acadèmica, i l’aprenentatge de servei és justament aquesta estreta vinculació.

Les universitats a Amèrica Llatina sempre han tingut activitats socials. En els meus temps pintaria parets al centre comunitari com els de medicina, els d’educació, els d’arquitectura. A l’aprenentatge servei els de medicina ofereixen control oftalmològic gratuït, els d’odontologia ofereixen prevenció de les càries i els d’arquitectura estan construint cases als barris perifèrics. Això és el que diferencia l’aprenentatge de servei, justament la connexió curricular.

Diria que a Espanya està molt poc desenvolupat a la universitat. Se’m fa complicat per la rigidesa del que és acadèmic, hi ha una carrera com a molt estreta des que entres fins que surts…

Tot i això ha anat creixent. A diferents països els processos són diferents. Hi ha hagut països com Mèxic o Costa Rica que tenen una llarguíssima tradició de compromís social a la universitat i que recentment els últims anys està entrant a l’escola. I països on ha estat al revés. A l’Uruguai, a Argentina, va començar pels centres educatius. A l’Uruguai, a la primària, a l’Argentina, a la secundària i d’aquí es va anar difonent.

A Espanya hi ha una Xarxa d’Aprenentatge Servei a l’Educació Superior i crec que estan començant a haver-hi, ja des de fa uns anys, experiències molt valuoses. Potser no és tan massiu com a altres països, però em sembla que justament el valor agregat de l’ApS per a les universitats és que hi ha una demanda molt forta perquè els estudiants surtin més preparats per a la vida real.

Les pràctiques d’aprenentatge de servei permeten oferir als estudiants espais de pràctica en contextos reals, vinculats al perfil professional

En general, la universitat al món, però sobretot a Europa, ha tingut una tradició molt academicista. I l’espai per a les pràctiques reals queda molt fitat, en general, cap al final de la cursa. Les pràctiques d’aprenentatge de servei permeten oferir als estudiants espais de pràctica en contextos reals, vinculats al perfil professional, fins i tot des del primer any.

Hi ha una universitat xilena, la facultat veterinària que ha fet una aliança amb el canil municipal de la ciutat. Tenien un problema de gossos solts molt greu, un tema de salut pública. A les facultats veterinàries tradicionals els nois entren perquè els encanten els animals, però no els deixen tocar-ne un fins que no arriben a quart any. Amb l’aprenentatge servei ells des del primer any podien anar a treballar al canil i fer la higiene dels gossos, treure’ls a passejar… Però anaven graduant a mesura que avançaven a la carrera, començaven a fer anàlisis, a fer diagnòstics, fins que l’últim any acaben fent cirurgies.

La plasticitat de l’aprenentatge servei permet això, generar pràctiques amb sentit a tots els nivells, a la universitat. És molt valorada pels estudiants, no només pel sentit solidari, filantròpic, social, sinó pel que afegeix de valor al seu perfil professional.

Des del teu punt de vista, en quin moment trobes l’aprenentatge servei? En un moment en què sembla que allò solidari no prima en allò que veiem al nostre voltant.

Jo crec que experiències d’aprenentatge servei des de principis del segle XX hi ha hagut a tot arreu, anomenades de maneres diferents. L’extensió universitària va néixer a Cambridge a finals del segle XIX. Va calar als Estats Units i a l’Amèrica Llatina com a compromís social o missió social de la universitat i, a partir d’aquí, jo crec que, no és per res que el terme aprenentatge de servei l’hagin encunyat als Estats Units als 60. A la segona meitat del segle XX, el lloc on hi ha hagut més investigació, més producció, fins i tot més suport estatal a l’aprenentatge servei va ser als Estats Units.

A partir dels 90, hi va haver un procés d’expansió mundial on va començar com a Amèrica Llatina moltíssim; d’allà va saltar a Espanya i, els darrers anys, també a Portugal.

Hem treballat a CLASSYS des de fa gairebé 10 anys l’aprenentatge servei a Europa Oriental i en aquest moment hi ha una xarxa d’Europa Central i Oriental. Hi ha una xarxa asiàtica d’ApS amb experiències fabuloses, sobretot universitàries. I a l’Àfrica creix.

Les institucions educatives han jugat un rol contracultural en molts moments de la història

Si un mira les notícies, el que preval no és precisament la solidaritat. D’altra banda, les institucions educatives han tingut un rol contracultural en molts moments de la història. Pot resultar de mal gust parlar ara de la independència llatinoamericana (riu), però els primers centres revolucionaris a l’Amèrica del Sud van ser les universitats que havien fundat els jesuïtes espanyols, els dominics… No seria la primera vegada a la història que hi ha moviments que o sorgeixen o creixen encara a contracorrent de l’ambient cultural general.

Dit això, a mi em sembla que estem vivint un moment de creixement de l’aprenentatge servei a nivell mundial, on ha saltat una sèrie de barreres lingüístiques, culturals, polítiques… Hi ha un espai de creixement. El document de la UNESCO sobre els futurs de l’educació que va sortir fa un parell d’anys és la primera vegada que esmenta explícitament l’aprenentatge servei i ho fa com una de les vies de l’educació del futur. Parteix de coses que un diria que són veritats de perogrullo, però que lamentablement cal explicitar-les. Els problemes que té la humanitat en aquest moment, des dels problemes ambientals, de la desigualtat i tants d’altres, no es poden resoldre individualment. I per tant, les noves generacions o aprenen a treballar junts, a generar projectes que superin les disciplines i les ideologies i aprenen a generar solucions comunes a problemes comuns, o no tindrem gaire futur com a espècie.

Quan la UNESCO diu que l’educació del futur és aprendre a cooperar, a treballar interdisciplinàriament, al servei de la resolució de problemes, a mi em fa gràcia. Quan vaig llegir el document vaig dir, “bé, l’educació del futur és el que nosaltres diem fa 30 anys”, però està molt bé que ho digui UNESCO.

El document diu coses molt importants sobre allò que permet l’aprenentatge servei en termes de desafiar els preconceptes dels estudiants, de treure’ls de la seva zona de comoditat, de plantejar-los arribar amb humilitat a poblacions en condicions diferents de les d’ells.

Voler tornar a una escola que no tingui internet perquè no es copiïn del XatGPT és voler lluitar contra els molins de vent

El papa Francesc ha estat un fanàtic de l’ApS, i Lleó XIV, al seu primer document d’educació, quan parla del desafiament de la intel·ligència artificial per a l’educació, una de les coses que diu és que cal no ser tecnofòbics, formar els docents en noves tecnologies, però també pedagogies actives i aprenentatge de servei. Ho diu amb noms de cognoms i em va semblar fantàstic.

Voler tornar a una escola que no tingui internet perquè no es copiïn del XatGPT és voler lluitar contra els molins de vent. El que hem de fer és ajudar-los a aprendre de maneres que la intel·ligència artificial no arriba.

L’Escola de Dret de Harvard, tenen un programa prou bo durant el Spring Break des de fa 20 anys, on els nois poden participar d’un projecte d’aprenentatge de servei. I des de (l’huracà) Katrina hi ha una tradició de suport legal a poblacions que han patit catàstrofes. Entre altres coses, perquè les asseguradores no els volen pagar. Harvard ha desenvolupat tot un saber fer de com assessorar legalment aquestes poblacions. Veia a les fotos que van publicar al lloc web un estudiant de Harvard aturat al mig d’una casa destrossada. I jo pensava, l’experiència que està fent aquell jove de veure en primera persona els efectes d’un desastre ambiental, de conversar amb les persones que ho van perdre tot en un minut, i saber que allò que ell va aprendre pot servir per millorar la qualitat de vida d’aquesta gent; això és una experiència, primer que no s’oblidarà en la seva vida, i segon que no hi ha cap xat d’intel·ligència artificial ni cap realitat augmentada que li pot fer viure. Si volem una educació que serveixi a les noves generacions, hem de pensar en allò que no es pot reemplaçar amb la tecnologia.

Obviant allò curricular, hi ha més coses que s’aprenen des de l’experiència personal, les soft skills, l’empatia o la participació. Hi ha manera d’avaluar el canvi en l’alumnat?

D’una banda, hi ha investigacions, algunes majúscules, amb moltíssima gent. El govern dels EUA quan feia 10 anys d’aprenentatge servei feia una investigació massiva a la Brandeis University. Van veure que els que havien fet aprenentatge servei tenien 10% més de rendiment que els que no. I que aquest rendiment era encara superior a les poblacions així anomenades vulnerables.

A escoles que treballen en ApS en forma consistent el que diuen els docents, tant a primària com a secundària, és que una de les primeres habilitats que clarament es desenvolupa és la comunicacional. En veure’s enfrontats a gent diferent, en diferents situacions, en haver de prendre iniciatives, millora.

A l’Amèrica Llatina, almenys nosaltres, hem vist que hi ha un impacte clar, sobretot als sectors més vulnerables, al presentisme i a la motivació a aprendre. I tots sabem que hi ha una relació directa entre el presentisme i el rendiment acadèmic. Hi ha impactes mesurables a les assignatures que estan més directament vinculades al projecte.

Em vas fer acordar, una de les primeres investigacions que es va fer sobre l’impacte dels estudiants universitaris, dos nord-americans, Janet Tyler i Dwight Hills, havien comparat què passava amb els estudiants que farien passanties a empreses i els que organitzaven projectes d’aprenentatge servei. I en totes les competències toves, i en competències que són molt importants per a les empreses, com la capacitat d’iniciativa, la resolució de problemes, de comunicació, etc., eren molt millors els qui van participar en projectes d’aprenentatge servei.

El que semblava ser la raó d’aquesta diferència és que quan un envia un jove de 20 anys a fer una passantia en una empresa, el posen en un lloc amb activitats preassignades que normalment són les més avorrides. La seva possibilitat de desenvolupar creativitat, iniciativa i resolució de problemes és molt baixa. En canvi, com que un projecte ApS l’han de planificar, liderar, posar en marxa, resoldre els problemes, els posa molt més en la realitat de l’exercici professional.

Bé, i entenc també que hi ha la relació entre el centre educatiu, és a dir, la universitat, o sigui, l’escola secundària, i l’organització a què envies hi ha una comunicació molt més estreta que si tu envies un xaval a fer una passantia.

Tal qual, tal qual. Hi ha dues coses per a mi molt clares. La primera és que impacta justament en el sentit de per què aprendre. Jo me’n recordo una vegada visitant una escola tècnica de l’interior de l’Argentina, d’electromecànica. Arran del contacte amb una organització no governamental, havien començat a produir cadires de rodes a mida per a persones que al mercat no trobaven cadires adequades. El professor em deia, “quan abans treballàvem fent maquetes, les maquetes aguantaven fins que jo les avaluava. I després es tiraven a les escombraries. I si se’n treien un quatre, treien un quatre. En canvi, ara tot ha de ser per a 10”. Perquè ells coneixen la persona que el rebrà i el farà servir. I deia que havia de fer notes de justificació als alumnes per als seus pares perquè es quedaven al taller més hores treballant. Trobar sentit a allò que estic fent té un impacte enorme.

I després, el que veig, i això potser és una mirada més llatinoamericana, però força universal, és que l’aprenentatge servei és valuós per a qualsevol, però que impacta d’una manera molt particular als extrems de la piràmide social. Els nens més pobres, els que pateixen alguna discapacitat, són immigrants o estan en posicions més vulnerables, en general el sistema educatiu els mira com a destinataris d’ajuda. I llavors fem totes les mesures remeials i sense voler volent els posem al lloc de les víctimes que necessiten ajuda.

En canvi, l’aprenentatge de servei també diu a aquests joves, “ets capaç de fer coses importants”. Me’n recordo d’un dels premis de la Xarxa Espanyola. Era un centre de formació laboral on hi havia diversos adolescents llatinoamericans immigrants i que havien estat al taller de fusteria i havien fet nius per a un parc. El seu orgull per oferir una solució concreta a un problema ambiental del principal parc de la seva ciutat, a mi em va semblar commovedor. Els treia del lloc de víctimes per passar al lloc de la dignitat d’un ciutadà que contribueix a la vida de la seva ciutat. I això nosaltres ho hem vist al llarg del món, com impacta en la possibilitat de pensar un projecte de vida, impacta en l’autoestima, impacta en qüestions que després repercuteixen directament en la millor acadèmica, en els resultats escolars. Nens que arriben a la universitat gràcies al fet que van trobar docents que els van oferir aquest tipus de projectes.

L’aprenentatge servei és una eina espectacular per posar-vos en contacte amb la realitat

Si hagués de pensar polítiques socials educatives, l’ApS és una eina d’inclusió fabulosa. Però també em sembla que és una eina molt important per als nens i els adolescents o joves que creixen en els ambients amb molt més del que necessiten i que moltes vegades tenen les mateixes problemàtiques de manca de sentit, de desafecció de l’escola, que la que tenen menys recursos econòmics.

Perquè, almenys a l’Amèrica Llatina, i crec que està passant cada cop més a tot el món, són aquests nens que han crescut en un barri tancat, a l’escola del barri tancat, que després passen a la universitat del barri tancat, després faran un MBA, i quan tornen seran la classe dirigent d’un país del qual no en tenen cap idea. I crec que això ens està començant a passar cada cop a més països, no només als menys desenvolupats. En aquest sentit, l’aprenentatge servei és una eina espectacular per posar-los en contacte amb la realitat. Jo me’n recordo d’un grup d’una escola molt d’elit, que al seu segon projecte d’aprenentatge servei li havien posat de títol “Sortint del tupper”. I em semblava tan gràfic. Perquè ells havien sentit que de cop els havien obert la tapa del món aïllat on ells vivien i que estaven coneixent un país que no coneixien.

Que també entenc que el coneixen de tu a tu, que no són les típiques tasques de caritat o de solidaritat.

És clar. Havien estat en un barri, treballant amb la gent del barri, amb un centre comunitari, i de cop s’havien adonat de tot allò que podien contribuir encara que tenien 16, 17 anys. Però, a més, que la gent que vivia en aquell barri no eren marcians…

Me’n recordo, una vegada, un universitari que estava estudiant ciències econòmiques a la universitat i la universitat tenia un projecte obligatori d’aprenentatge servei que els feien assessorament comptable a petites organitzacions comunitàries a la zona més pobra de la ciutat. Que té una avinguda que divideix la zona bona de la dolenta. I, aleshores, aquest estudiant em va dir: “Jo vaig descobrir que hi havia molta gent bona de l’altra banda de l’avinguda”. I jo, és clar, no sabia si riure o plorar (riu).

Una directora m’explicava de quan fan viatges solidaris i els adolescents de Buenos Aires van al mig del camp al nord d’Argentina, les famílies estan contentíssimes perquè tornen valorant el que tenen. Ara, quan aquesta mateixa escola i aquests mateixos adolescents volen treballar a la Vila Misèria que està a cinc illes de l’escola, aquí no perquè això és perillós. Una cosa són els pobres que són lluny i una altra els que són a prop.

M’agradaria que m’expliquessis quina és la feina de CLAYSS, no només a Argentina, sinó a nivell regional.

Comencem des d’Argentina per a Amèrica Llatina i en els darrers deu anys hem estat exportant el model llatinoamericà a la resta del món. Tenim una línia, des del principi, d’acompanyament a institucions que volen tenir servei a l’aprenentatge com a part de la seva política institucional, del seu projecte educatiu institucional.

En els darrers anys hem acompanyat escoles i universitats a Europa oriental, experiències interessantíssimes a Bòsnia, Hercegovina, Croàcia, Romania… Experiències precioses. Hem treballat amb universitats a diferents parts del món.

D’una banda, treballem en diàleg amb les xarxes de les diferents regions, com a Espanya o amb la xarxa asiàtica, la d’Europa oriental i d’altres. I de l’altra, desenvolupant alguns projectes propis. En aquest moment, el més gran que tenim es diu Unisarvitate, Universitats al Servei, i és un programa sostingut per un donant que volia focalitzar-se a les universitats catòliques. Acompanyem més de 100 universitats catòliques a tot el món, però alhora produint materials que serveixen per a altres de qualsevol tipus. Hi ha un acompanyament força directe a les polítiques institucionals de com articular l’aprenentatge servei al llarg de totes les carreres i no només amb projectes aïllats.

Després, seguim tenint una línia molt forta d’inspiració i de publicacions, de treball amb xarxes i una línia d’assessorament i acompanyament a governs i a institucions que volen promoure l’aprenentatge de servei. Per exemple, des d’acompanyar el moviment dels escoltes per fer aprenentatge servei en un context educatiu no formal, fins al Ministeri d’Educació de l’Uruguai a la instal·lació de polítiques d’aprenentatge servei.

Aquest acompanyament a l’administració l’heu pogut desenvolupar aquí a Espanya?

En realitat, la Xarxa Espanyola és molt forta i treballa amb el Ministeri d’Educació. Nosaltres no hi participem perquè, sempre, quan tenim aliats locals o socis locals preferim no intervenir.

Però, en canvi, treballem directament amb la xarxa per exemple a Mèxic, on hi ha una xarxa mexicana d’aprenentatge i servei solidari i Mèxic des de fa pocs anys està incloent l’aprenentatge servei com a política sobretot a la secundària. Em van convidar al març fan la reunió de la xarxa mexicana a Monterrey, però ja m’estan planejant algunes reunions per veure si podem col·laborar amb les autoritats federals. Depèn.

Per exemple, al Brasil ara hi ha una llei que demana que almenys el 10% de les activitats d‟extensió universitària tinguin vinculació curricular. En altres paraules, que almenys el 10% s’aprengui al servei.

Aquí més aviat estem treballant amb les xarxes d’universitats. Per exemple, ara fa poc una de les persones de l’equip va estar a la trobada de les universitats comunitàries que anomenen les universitats locals. Col·laborem a donar-los com a suport teòric, metodològic de com fer-ho.

Coincideixes amb els premis que organitza la Xarxa Espanyola d’Aprenentatge Servei al costat de l’ONG Educo, i hi tens una intervenció amb joves. Què és el que prepararàs, què és el que faràs amb ells?

L’última vegada que vaig estar va ser just abans de la pandèmia, a Pamplona, ​​i vam tenir un diàleg molt interessant amb estudiants sobre el seu paper en els projectes d’aprenentatge servei i es va donar un diàleg tan interessant que aquesta vegada em van proposar com repetir el format. I llavors jo faré una presentació, cosa que conversàvem abans. El títol és Aprenentatge Servei en Temps de trolls i Intel·ligència Artificial. I jo els parlaré una mica del que implica fer ApS davant aquest context en què ells viuen. I després, bé, ells em faran preguntes. La meva ànima docent sempre m’encanta.