Opinió

No tenen temps de jugar

“En Javier, de 6 anys, de Bogotà, al cap d’uns mesos d’anar a l’escola, li diu a la seva mare: ‘Mare, vull anar a l’escola un dia a la setmana, perquè en un sol dia aprenc el que m’ensenyen, i la resta dies els necessito per jugar’. Una anàlisi sense complaences i tristament cert del que sovint és l’escola. Períodes llarguíssims en què, sovint, s’aprèn poc i malament. Un lloc on, molts cops, s’aprèn a no estimar el que s’estudia. Un temps robat al joc en llibertat amb què, sens dubte, els nens i nenes aprenen molt i fixen les bases del que a casa, a l’escola i a la ciutat podran aprendre.”

Així encapçala Frato-Tonucci –el psicòleg-investigador-dibuixant que, amb tant humor com agudesa, dóna veu als pensaments infantils– un dels apartats del seu últim llibre de vinyetes Els nens i les nenes pensen d’una altra manera (Graó, 2017). Aquesta crítica a l’escola primària s’anticipa ja els primers anys d’institucionalització escolar, en la mal anomenada “guarderia”, que il·lustra, per exemple, amb una nena que, amb rostre esgotat i amb la llengua fora, deixa anar: “Més que jugar, aquí treballem de sol a sol”. I no cal dir que a secundària es considera una pèrdua de temps, un anatema. No hi ha temps per al joc; i menys encara per al que requereix certa dosi de llibertat i imaginació. El món adult, al costat de la creixent i poderosa indústria de l’oci infantil, ho regula i controla tot, fins al més mínim detall: els temps i espais, qualsevol festa o activitat. Com en totes les obres anteriors de Tonucci-Frato, flueix aquesta crítica a la negació de la infància, així com al dret que té al temps lliure i al joc, tal com estableix la Convenció dels Drets de l’Infant (article 31).

Aquest posicionament està molt present en les narratives pedagògiques del segle XX, i més recentment ha estat replicat pel moviment de la lentitud, que neix a les ciutats i s’estén a altres camps com el de l’alimentació i l’educació. Carl Honoré, a Bajo presión (RBA, 2008), mostra, a partir de nombrosos estudis científics, observacions i entrevistes personals, fins a quin punt s’ha destruït la màgia i la innocència de la infantesa –o el que és el mateix: la seva qualitat de vida i felicitat– per compensar imaginaris i expectatives frustrades del món adult. El resultat és conegut. Nens i nenes amb sobrecàrrega d’activitats extraescolars i agendes d’executius. Pares i mares helicòpters que caminen sempre amb pressa d’aquí cap allà. Infàncies que no tenen temps de reflexionar, de divertir-se i, fins i tot, d’avorrir-se. Famílies amb una hiperprogramació del temps lliure dels seus fills. Temps invertits on la rigidesa substitueix l’espontaneïtat; els llocs tancats, als llocs oberts, i l’asfalt, a la natura. Aquestes dissociacions les explica molt bé Heike Freire a Educar en verde. Ideas para acercar los niños y niñas a la naturaleza (Graó, 2011).

Carl Honoré il·lustra amb una anècdota molt eloqüent el rebuig que exerceix l’obligatorietat prematura d’assistir a activitats escolars: “L’altre dia observava com una mare arrossegava la seva filla de tres anys des d’un jardí proper a la nostra casa. La nena sanglotava i cridava: ‘No vull anar al ballet. Vull anar a casa a jugar'”. O mostra on condueix la solitud i individualisme tecnològic amb aquesta altra anècdota encara més sucosa: “Els joves d’avui tenen 400 amics a Facebook, però ni un de sol per baixar a jugar al parc”.

Hi ha enquestes recents que confirmen amb dades i xifres aquesta tendència. Una d’elles és la que s’ha passat a 4.000 nens i nenes de 10 a 12 anys a Barcelona que revela que la quantitat de temps lliure és un dels elements de la seva vida que valoren més negativament. En concret, el 53% no se sent prou satisfet amb el temps de què disposa per decidir ell mateix a què el dedica (Institut Infància i Adolescència de Barcelona, Parlen a els nens i nenes: el benestar de la infància a Barcelona). Probablement si l’enquesta es fes a Buenos Aires, París o Madrid s’obtindrien resultats similars. Això sí, la infància de la pobresa conforma un relat diferent, perquè només excepcionalment accedeix a l’oferta de les activitats extraescolars. ¿Què cal fer per alentir aquestes dinàmiques tan accelerades i perquè la infància, des del seu legítim dret de sobirania per prendre les seves pròpies decisions, recuperi el lloc i el protagonisme que li corresponen? Hi ha quantitat de propostes per obrir l’escola a l’entorn, per pal·liar els dèficits de naturalesa o per convertir els patis quadriculats en espais d’aventura. Encara que també serveixen els rituals simbòlics: ¿Què tal si s’organitza una setmana lliure de deures i activitats extraescolars? ¿O es declara el dia sense mòbils o altres tecnologies? ¿O es demana als Reis Mags aquestes tres coses: més temps per jugar, espais menys artificials i més naturals i més amics i amigues? ¿Què perdríem i guanyaríem amb això? ¡A jugar, que el temps apressa!