Opinió

‘Por las sendas de la fragilidad’

Vet aquí una mare. Una mare que es diu Puri. Puri Biniés Lanceta. Té tres fills: la Mar, en Noel i l’Óscar. A L’Óscar, explica la Puri, quan va néixer, un raig de llum li va marcar el front, un senyal que et fa pensar amb en Harry Potter. Però l’Óscar no és en Potter. No és un aprenent de mag. L’Óscar és un nen que neix amb la síndrome de Sturge-Weber.

Diu la Puri que l’Óscar va aconseguir caminar als cinc anys. Als deu va seure en un restaurant i sabia esperar que li portessin el dinar. Va seure al wàter als catorze. Als divuit ja pronunciava algunes paraules que tots celebraven com si fos un gran triomf.

Aturem la llista de conquestes perquè cada acció és una conquesta. Llarga, que avançava i retrocedia perquè l’aprenentatge poques vegades és lineal.

Tot això ho explica la Puri, aquesta mare de tres fills en el seu últim llibre, Por las sendas de la fragilidad, publicat per Editorial CCS. No és el seu primer llibre que parla de l’experiència de tenir un fill amb DisCapacitat i ho escriu així.

La Puri ens convida a conèixer l’Óscar. Un viatge on cada estació és una prosa breu que descriu una vivència, una experiència que sempre s’inicia amb el determinant “de” seguit d’un verb, d’un nom… Tot molt quotidià i cada estació és un aprenentatge que fem els lectors i lectores sobre el que descriu la mare. Cada capítol és una lliçó, ens situa davant d’una persona molt singular. Ja sé que tots en som, de singulars, però l’Óscar és una persona molt singular, però molt, i ho vas descobrint a cada capítol. I sense que te n’acabis d’adonar descobreixes també uns pares i uns germans que tenen cura de l’Óscar i a tu, com a lector, aquest relat et commou. I et descobreixes també. A l’estómac un nus i hi ha moments que et venen ganes de plorar. És el relat en primera persona d’una mare que entoma amb el pare i els germans, i amb la família més propera i amb uns quants amics, la responsabilitat de tenir cura d’aquesta persona tocada pel llamp. I et fan descobrir com aquesta criatura, que ara ja té més de vint anys, els ha fet millors persones, perquè al cap i a la fi el procés educatiu és un procés que relaciona persones i que va adreçat a construir allò que en diem la bondat. La Puri en parla i diferencia els professionals dels professionals-bones persones, que són aquelles que “a més a més de saber, escolten, comprenen, accepten i entenen el que l’altre és. Tot un repte, eh?”

La Puri parla de com l’Óscar els ha fet millors persones, i diferencia els professionals dels professionals-bones persones, que són aquelles que “a més a més de saber, escolten, comprenen, accepten i entenen el que l’altre és”

Per tant, el llibre, aquest viatge públic i íntim a la vegada, personal i general, és una invitació a endinsar-nos en el misteri de la singularitat humana, d’aproximar-nos amb les nostre pors i dubtes i preguntes, que no sabem com formular, a aquestes persones que trenquen estadístiques i esquemes, que et sorprenen i fan que el món es bellugui al teu costat. És un llibre que comenta com la societat se’ls mira, molt sovint, des d’una incomprensió gairebé absoluta, motivada per la por a allò que desconeixem. Una por que disminueix a mesura que vas entrant en el pinyol profund de cada capítol, de cada aturada d’aquest viatge.

Por las sendas de la fragilidad. Entre la luz de lo pequeño y vulnerable y diferente y menos capaz. Un títol ben eloqüent, perquè en un món de seguretats, de veritats proclamades des de tota mena de trones, ens convé recordar la nostra vulnerabilitat, la nostra fragilitat. Descobrir que poca cosa seríem sense ser amb els altres i al seu favor.

El llibre té un epíleg on es recull tot el que han fet per trobar escoles i institucions que sàpiguen acollir l’Óscar. Un relat sobre la inclusió, un relat sobre excuses d’una societat que malgrat les bones intencions encara tanca  moltes portes.

L’últim capítol és una invitació que la Puri adreça al seu fill perquè visqui amb els ulls ben oberts, que no faci cas als que li diguin que no podrà fer segons quines coses, malgrat arribi el moment que tinguin raó aquestes veus, perquè  no tots podem fer-ho tot.

I és una invitació de caire ètic a dir que no podem defugir la demanda que ens fan aquestes persones tan singulars.

Un llibre que hauríem de llegir totes les persones que pensem que el procés educatiu és, primer de tot, un procés per fer realitat una societat justa i solidària i inclusiva i… més decent, sí, més decent en el sentit que les formes de viure amb els altres tenen el seu pes, que no es pot humiliar ningú, que no tot és possible, i lamento desmentir el vers del poeta de Roda, ni que tot està per fer. Acceptar aquest principi és assumir amb plenitud el caràcter fràgil de la nostra condició humana.