Reportatge

Què poden fer les matemàtiques per millorar la convivència en un centre educatiu

Les matemàtiques tenen infinites utilitats. Una d’elles pot suposar un abans i un després en la vida dels centres educatius, almenys per als departaments d’orientació i per a tutores i tutors. Es tracta de mapejar les relacions socials que es teixeixen entre l’alumnat i que fan que unes persones tinguin molts o pocs amics. O molts o pocs “enemics”.

Un consorci format per investigadores i investigadors de la Universitat de Loyola, de la Carles III (Madrid), de la de Granada, el País Basc i Barcelona, de disciplines diferents, ha volgut estudiar com són les relacions dins dels centres educatius, qui són amics i qui no. Com actuen noies i nois, si són pacients o impulsives, si corren més o menys riscos. Quines habilitats cognitives tenen i si hi ha correlacions entre elles i les relacions personals. També, amb qui els agrada més compartir temps de treball i per què. Es tracta de l’estudi TeensLab.

Fa quatre anys que recullen informació de prop de 4.000 joves, explica Mónica Vasco, estudiant doctoral de la Universitat Loyola que treballa estretament amb Pablo Brañas (Loyola), Jaromir Kovarik (Pais Basc) i Antonio Cabrales (Carles III), coautors de l’estudi sobre bullying en les dades que s’han estat recaptant. Es tracta d’una informació molt sensible al mateix temps que valuosa.

Procés

Francisco Javier Lapuente, professor de matemàtiques de l’IES Blas de Otero, de Madrid, és el coordinador del projecte en el seu centre, d’uns 700 estudiants. Porten des de 2019 implementant les eines que han estat desenvolupant des de la universitat. Si és el cas, la relació l’ha tingut amb Anxo Sánchez, de la Carles III de Madrid, on és professor de Matemàtiques Aplicades, especialista en sistemes complexos amb aplicacions en sistemes socials.

Explica que el treball consisteix a passar una sèrie d’enquestes més o menys curtes en diferents moments del curs. Cada estudiant té un paper amb un usuari i una contrasenya amb els quals accedeix de manera anònima al programa on haurà de respondre. Pablo Brañas, de la Loyola i l’alma mater en bona part de tot el projecte, explica que ni les i els investigadors, ni el personal dels centres educatius (a excepció de l’equip d’orientació) tenen accés a la informació de cada estudiant. Es codifica i és en els instituts on tenen “un diccionari” per a traduir els codis a noms i cognoms, a aules concretes.

Lapuente comenta que aquesta imposició de l’anonimat, més enllà de qüestions legals, és important perquè noies i nois siguin sincers en les seves respostes. D’això deriva que la informació recollida serveixi per a alguna cosa veritablement. Segons indica, abans de passar les enquestes, se’ls explica que només el personal d’orientació tenen accés a les seves reposades. Una explicació que corrobora Silvia Ibañez, docent de serveis a la comunitat que treballa en el departament d’orientació del mateix centre.

Ibañez explica que noies i nois no saben exactament què estan fent, encara que els han comentat que és un estudi elaborat amb una universitat i que és important la seva sinceritat en les respostes, com ho és el mer fet de participar en un treball d’aquest tipus.

Segons Lapuente, encara que a l’alumnat de 1r d’ESO cal dedicar-li més temps per emplenar els qüestionaris, a partir de 2n ja les coses són més ràpides i tan sols és necessari comptar amb 20 minuts cada trimestre per fer un seguiment més o menys bo de les situacions que puguin donar-se.

Pablo Braña explica que l’estudi és pioner. No tant pel que té a veure amb la importància de les relacions d’amistat en els centres com per l’impacte que tenen les d’“enemistat”; és a dir, com t’impacta el fet que hi hagi persones a les quals no els caus bé o gens bé.

Amb la informació que es recull, l’endemà, l’equip d’orientació obté un mapa de les relacions personals dins del col·legi. Qui té més o menys amics, quants, com de sol està al pati, si li cau malament o molt malament a algunes persones i a quantes… Una informació que pot ser molt rellevant per evitar, en primer terme, que es produeixin casos d’assetjament escolar quan algú està molt sol i no té amics.

“Imagina’t que un xaval s’acosta a orientació i explica que està sol o que està trist per qualsevol motiu, que no té amics o no juga amb ningú. L’equip d’orientació pot consultar en els seus informes si alguna persona del centre ha nomenat aquest noi com algú a qui considera el seu amic”, explica Francisco Javier.

Ibáñez comenta que en aquesta mena de situacions poden parlar amb el tutor o tutora del nano i començar, d’aquesta manera, a fer un cert seguiment. “El docent et dona algunes explicacions i ja comences les observacions per a veure com es desenvolupa la situació”, diu. En les següents onades d’enquestes veuen si hi ha algun canvi i en quin sentit.

Els qui pateixen assetjament, segons les dades que han recaptat i que explica Mónica Vasco, diuen tenir pocs amics. De fet, en general, nomenen la meitat de persones que aquells que no són víctimes. A això se suma que li cauen pitjor (tenen enemics) a més persones que els qui no els tenen.

Una altra de les aplicacions d’aquest sistema és la possibilitat de detectar  persones que poden ajudar a mediar en conflictes. Francisco Javier ho explica amb un altre simil. Una aula que està dividida en dos subgrups que no s’emporten del tot bé i entre els quals es veu venir el conflicte. Tal vegada en aquesta classe hi ha dues o tres persones que cauen bé en els dos grups, fins i tot pertanyent obertament a algun d’ells. Aquesta situació pot ser aprofitada pel tutor per a intentar que la sang no arribi al riu i que el conflicte sigui atallat abans d’haver ocorregut.

L’eina s’ha dissenyat amb l’objectiu de ser molt pràctica i ajudar el màxim possible. Això ha fet que hagi anat canviant amb el caminar de la recerca i s’hagin anat veient noves necessitats i usos que poden aconseguir-se. Entre aquests, a més dels anteriors, es troba el de poder formar grups de cara al curs següent en els quals sigui possible que les relacions interpersonals siguin millors, separant enemics i ajuntant amics. Evitar, d’aquesta manera, que les persones es trobin de mala gana en el centre.

Ibáñez comenta que en el seu centre això no ho han arribat a fer, però sí ha facilitat que en les agrupacions d’alumnes es tinguin algunes coses en compte. “Podem fer activitats de grup i triar les agrupacions i afavorir que l’IES sigui segur, que estiguin a gust en ell”, comenta. Encara que no han conformat els grups utilitzant la informació, aquesta docent comenta que sí que és pràctic quan volen organitzar activitats i que els grups siguin heterogenis. Amb aquesta eina poden buscar (i enfortir) les relacions positives entre estudiants.

A això se suma el que diu Manuel Redondo, director del col·legi concertat Salesians María Auxiliadora d’Algesires, amb la congregació del qual han treballat estretament les i els investigadors. Ja en les primeres etapes de l’estudi, les i els investigadors els van passar avís d’alguns estudiants que es trobaven en situacions complexes, de manera que van poder fer alguna intervenció per millorar-les.

Amb aquesta eina, explica, poden “plantejar estratègies d’intervenció i valorar-les per veure si són eficaces, per veure si desapareixen les dificultats”.

Infraestructura

Una de les dificultats que es pot trobar aquest estudi i les seves aplicacions informàtiques és la falta de temps i de mans en els centres educatius per fer front al treball que suposa alimentar de dades i d’interpretació als informes. Però, segons afirmen les i els docents que ho han utilitzat en els seus centres educatius és un temor infundat.

Com explica Francisco Javier, cal poc temps perquè noies i nois passin els qüestionaris. Encara que en 1r d’ESO poden trigar gairebé una sessió de classe, amb el pas dels cursos (i la pràctica), aquest temps es redueix fins als 15 o 20 minuts. Si es fa amb una certa periodicitat, diguem, tres vegades en el curs, només caldria una hora per tenir tres fotos més o menys fixes de les relacions personals.

El que més temps li ocupa a aquests docents, segons explica, és fer els papers en els quals l’estudiant trobarà l’usuari i contrasenya amb els quals haurà de realitzar les proves.

Manuel Redondo, el centre del qual té més de 700 nanos des de primària a FP bàsica, ha començat més tard en l’estudi, només porten dos cursos, però ja li troben la utilitat a allò que han fet. “És molt útil, ens serveix, ens dona claus d’intervenció”, assegura. És una de les claus perquè les escasses molèsties que genera en el dia a dia passin inadvertides.

“És qüestió d’explicar-ho (el projecte) bé i que hi hagi feedback i li vegem utilitat”, comenta. “Guanyem tots: la ciència, l’escola i, sobretot, els alumnes”. A més, comenta, l’única cosa que necessiten és demanar-li al professorat mitja hora del seu temps perquè noies i nois contestin els tests, “el professorat no ha de fer res”.

Bullying

És un dels elements centrals de tota la recerca, investigar les circumstàncies de l’assetjament escolar i veure la manera de predir-lo o atallar-lo, segons el cas.

Vasco explica que en els tests els han demanat a noies i noies que diguin si sofreixen assetjament o si saben qui ho pateix. D’aquesta manera hi ha tres variables: em nomeno, em nomenen i, la tercera, la intersecció entre ambdues. La que més ha preocupat les i els investigadors és la segona. Quan altres persones et nomenen com a víctima però tu no. “Si saps que ets víctima, pots explicar-ho al docent”, comenta aquesta investigadora.

El problema està quan no saps que l’estàs patint, o no vols reconèixer-lo. Aquestes persones tenen pitjors notes, dos i tres punts menys de mitjana, i tenen molts menys amics. Encara que les víctimes nomenen d’igual manera que la resta al nombre de persones que consideren amigues, elles són nomenades en menys ocasions (vuit, en comptes de 12, que és la mitjana). A més, la meitat de les persones que sofreixen assetjament tenen un amic que també el sofreix.

A això se suma que, com a novetat, la recerca repassa qui són els “enemics”, en realitat, els qui cauen malament o molt malament. Les persones que sofreixen bullying són més nomenades en aquest apartat. Si no ets víctima, explica Mónica Vasco, et nomenen com a “enemic” unes quatre persones. Si sofreixes assetjament, ho faran 7,5. A més, en molts casos són conscients de la seva posició i assenyalen que els cauen malament més estudiants que els qui no són víctimes.

Han buscat quines són les causes per sofrir aquest assetjament i les que semblaven òbvies han estat descartades. Per exemple, l’obesitat. No hi ha relació significativa amb l’assetjament, com tampoc n’hi ha en funció de si ets una persona impulsiva o reflexiva; o pacient o arriscada. Sí han vist, per exemple, que existeixen “variables d’aversió a la desigualtat”.

Aquesta aversió té a veure amb l’empatia. Han preguntat als estudiants si es preocupen per les persones que tenen menys que ells. Han vist que hi ha una correlació, encara que no causalitat, de manera que els qui són víctimes també són més empàtiques. “No sabem dir si són víctimes per ser empàtiques”, explica Vasco, però comenta que en una escala del 0 al 10, la mitjana respon un 4 davant aquesta situació de desigualtat, mentre que les víctimes puntuen un 8 de mitjana.

Variables predictives

En la recollida de dades han intentat trobar diferents elements que poguessin fer de predictors a l’hora de sofrir assetjament a les aules. Entre ells, per exemple, tenir problemes de sobrepès. Segons les i els investigadors, no es tracta d’un predictor de situacions d’assetjament.

Ser l’“empollón” de la classe tampoc sembla ser un problema. Segons la informació recaptada per la recerca, els qui tenen millors notes, un major nombre d’excel·lents, són nomenats com a amics per més persones que la resta i com a enemics també per menys.

Mónica Vasco explica que el que han buscat amb l’estudi era saber “qui són els centrals, qui són intermediaris, com són els clústers… i aquestes mesures les relacionem amb altres variables: risc, paciència, habilitats cognitives, notes”.

Han pogut veure que les relacions canvien molt amb l’edat, es van afinant i quan, en la primària o els primers anys de secundària, es nomenen 12 o 14 amics, aquest número cau al final de l’ESO, pràcticament a la meitat. També han vist que ells nomenen més persones com a amigues que elles i ho atribueixen, entre altres motius, a la manera de relacionar-se, per exemple, al pati, jugant al futbol i tenint, elles, grups més tancats.

Amb les xarxes d’amistats han pogut detectar aquestes persones que poden estar al mig, no necessàriament perquè siguin populars, sinó perquè encaixen en diferents grups socials. Persones que, com s’explicava més amunt, poden mediar en els conflictes. Segons Vasco han vist que aquests resultats correlacionen (no poden dir que hi hagi causalitat, però sí una certa relació) que siguin “persones més reflexives, menys impulsives”.

En aquest sentit, també han vist correlació entre les persones que tenen més habilitats cognitives i les millors prediccions que fan en relació a qui són amics i els qui no tant. A això se suma que, per exemple, els qui sofreixen bullying “tenen menys encerts, tenen una percepció diferent” i “s’equivoquen al precedir qui amb amics i enemics”.