Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Cada cert temps, amb una regularitat gairebé mecànica, el Departament torna a posar damunt la taula el debat sobre el calendari i la jornada escolar. L’inici del curs, les jornades partides o contínues, les tardes lectives, la durada de les vacances d’estiu. El moviment és conegut: es presenta com un debat tècnic o pedagògic, però ràpidament deriva en un conflicte aparent entre professorat i famílies, com si es tractés d’interessos contraposats. Aquesta dinàmica no és accidental. Funciona com un mecanisme de divisió que desplaça el focus del problema real i dificulta la construcció de complicitats.
Canvien els governs, es renoven els equips, s’actualitza el vocabulari —“estabilitat”, “millora pedagògica”, “equitat”, “conciliació”— però el conflicte persisteix. I persisteix perquè no ens trobem davant d’un desacord puntual, sinó davant d’una contradicció estructural que el sistema evita abordar de front.
Des de fa anys, el professorat assenyala una evidència incòmoda: el calendari escolar es decideix amb poc marge per preparar cursos cada vegada més complexos, ignorant sovint l’experiència acumulada als centres i la creixent càrrega de funcions assignades a l’escola. Les famílies, per la seva banda, expressen una altra veritat igualment incontestable: quan l’escola no cobreix determinades franges o períodes, la conciliació esdevé un problema real i immediat. Ambdues posicions són legítimes. El que resulta problemàtic és presentar-les com a antagòniques i reduir el conflicte a una qüestió estrictament pedagògica.
Quan es discuteix si el curs ha de començar abans o després de l’Onze de Setembre, si cal recuperar jornades partides, afegir tardes lectives o repensar els mesos d’estiu, el que realment s’està reorganitzant no és només l’aprenentatge. El que està en joc és el temps social. L’escola s’ha convertit, de facto, en una de les principals infraestructures públiques de cobertura del temps de cures. Una funció central per al funcionament quotidià de la societat, però invisibilitzada i naturalitzada fins al punt de no ser mai formulada com a responsabilitat política explícita.
Aquí és on el concepte de conciliació mostra tots els seus límits. Parlar de conciliació suggereix un problema individual, domèstic, gairebé logístic: cada família s’ha d’organitzar com pot. Però el que tenim al davant no és un problema privat, sinó una qüestió de treball reproductiu: de qui assumeix, i en quines condicions, el cost de sostenir la vida quotidiana perquè l’activitat econòmica pugui funcionar amb normalitat. Que aquest cost es “cobreixi” parcialment a través de l’escola no és una solució neutral, sinó una decisió política.
La vaga no interromp la producció visible, però desestabilitza el sistema reproductiu que permet que tot funcioni. I això, políticament, és enormement rellevant
Aquest cost, a més, no es distribueix de manera neutra. Quan l’escola no cobreix horaris o períodes, no són “les famílies” en abstracte qui absorbeixen el buit. Històricament i empíricament, aquest buit recau sobretot sobre les dones: mares que redueixen jornada, trajectòries professionals interrompudes, àvies convertides en recurs estructural. El calendari escolar, així llegit, no és només una decisió educativa: és també una política de gènere no declarada.
Aquesta realitat esdevé encara més eloqüent si observem qui sosté l’escola des de dins. El professorat és majoritàriament femení i, tanmateix, se li exigeix assumir una funció de cures ampliada que va molt més enllà de l’ensenyament: atenció emocional, gestió de conflictes, inclusió creixent, disponibilitat constant. El resultat és una paradoxa inquietant: dones que cuiden perquè altres dones puguin treballar, en un sistema que no resol col·lectivament les cures, sinó que les redistribueix de manera desigual i silenciosa.
Aquesta invisibilització no és només simbòlica; té conseqüències materials molt concretes. Allò que no es reconeix com a treball tendeix a ser desvaloritzat. I allò que es desvalora simbòlicament acaba precaritzat. La pèrdua sostinguda de poder adquisitiu del professorat, l’acumulació de tasques no reconegudes ni retribuïdes, la sobrecàrrega burocràtica i la manca de recursos per atendre una inclusió cada vegada més complexa no són disfuncions puntuals, sinó efectes sistèmics d’un model que pressuposa aquest treball com a inesgotable, vocacional i resilient.
És en aquest context que cal revisar una idea molt estesa dins del mateix col·lectiu docent: que la vaga educativa no té impacte, que el seu cost per al Departament és nul. És cert si mirem només el balanç pressupostari immediat. Però és profundament fals si ampliem la mirada. La vaga educativa no colpeja tant el Departament com la normalitat social que aquest administra.
Lluny d’enfrontar professorat i famílies, vagues com la convocada el proper 11 de febrer apunten a la necessitat de teixir complicitats
Quan l’escola s’atura, encara que sigui parcialment, es revela una dependència estructural que habitualment queda oculta. Permisos laborals improvisats, absències, tensions familiars, desorganització del temps quotidià. La vaga no interromp la producció visible, però desestabilitza el sistema reproductiu que permet que tot funcioni. I això, políticament, és enormement rellevant.
Que els debats sobre calendari i horaris siguin recurrents, i que l’administració mostri una resistència persistent a negociar-los de fons, no és un símptoma de debilitat del professorat, sinó de la centralitat sistèmica de l’escola. Quan una institució és clau per al funcionament general, el poder tendeix a gestionar el conflicte dividint actors —docents contra famílies— en lloc d’assumir la seva responsabilitat en l’organització col·lectiva del temps i de les cures.
Llegida així, la vaga convocada pel professorat no és només una eina sindical clàssica. És una vaga reveladora. No es limita a reclamar millores laborals —que són legítimes i necessàries— sinó que posa en qüestió un model de temps, de treball i de cures que s’ha construït sobre la invisibilització i la feminització del sosteniment social.
Per això, lluny d’enfrontar professorat i famílies, vagues com la convocada el proper 11 de febrer apunten a la necessitat de teixir complicitats. Amb les famílies, perquè el problema no és l’escola que “no cobreix prou”, sinó un Estat que delega en el sistema educatiu la cobertura del treball reproductiu indispensable per al funcionament del capitalisme. I amb el feminisme, perquè fa dècades que assenyala aquesta mateixa lògica: sense reconeixement, sense límits i sense corresponsabilitat pública, el sosteniment de la vida esdevé explotació.
Potser és aquí, finalment, on la vaga mostra tota la seva potència política: no com un gest corporatiu, sinó com un acte de veritat social que obliga a repensar el paper de l’escola, de les cures i de la responsabilitat governamental dins del conjunt de la societat.
