Opinió

Tinc un superpoder, soc mestrA

Arriba el 8 de març i la societat, patriarcal, exercint el paternalisme propi de qui sap del seu poder, autoritza que es visibilitzi l’altre 50%, però sempre assegurant que la festa no s’allargui massa i que la ressaca d’empoderament, sororitat i èxit resti controlada l’endemà. Un control que s’exerceix des de múltiples espais socials dels quals el món laboral un dels més importants i transversal. La meva experiència personal, sent dona, mare i mestra m’ha permès viure-ho en primera persona. El món educatiu, tot i ser un sector altament feminitzat, no ha aconseguit superar desafiaments importants en termes d’estereotips vinculats al gènere i condicions laborals. A Catalunya, igual que a la major part del món, les dones representen una majoria amplia del col·lectiu docent. L’any 2023 les dones representaven el 77% de la població docent (dades extretes del Departament d’Educació, Generalitat de Catalunya) davant del 23% d’homes. Dades que encara es distancien més si posem el focus en les primeres etapes educatives, on la presència d’homes és pràcticament testimonial, convertint-se en éssers adorats i venerats a la majoria dels claustres. És sobradament conegut que els estereotips de gènere influeixen en l’elecció de la professió docent (Ingersoll, R. M., 2003) i l’estreta vinculació que històricament ha tingut la docència amb les tasques de cures, la vocació i l’altruisme, tal com ho analitzen Gaskell i Mullen (2006) al llibre Gender, Professionalism, and Teachers’ Work.

Condicions laborals d’una mestra

Davant d’aquesta realitat és inevitable que sorgeixin algunes reflexions al voltant de la pèrdua de prestigi social de la professió docent i la manca de reconeixement econòmic d’una professió majoritàriament feminitzada. És casual o l’emancipació laboral de les dones només pot arribar fins al punt on el patriarcat no se senti amenaçat? Són els centres educatius estructures reproductores d’un sistema que lluny de reconèixer i valorar les tasques d’acompanyament en el creixement de les persones vol perpetuar el lligam de les dones a les tasques de cures atorgant-les baix reconeixement i salari?

El món educatiu, tot i ser un sector altament feminitzat, no ha aconseguit superar desafiaments importants en termes d’estereotips vinculats al gènere i condicions laborals

Dones que si a més a més decideixen ser mares, passen a ocupar la consideració de superheroïnes, ja que el sistema, lluny d’oferir opcions per afavorir la conciliació laboral i familiar, castiga la decisió de treballar i voler tenir cura del seu infant. Així és com els permisos de reducció de jornada per cura d’un menor o d’un familiar no només penalitzen econòmicament en el moment que es gaudeixen, també ho fan a llarg termini, i això afecta en el còmput global de la cotització i la quantia de la pensió de jubilació. Reduccions de jornada que, tot i estar reconegudes legalment, no sempre són ben considerades als centres, on aconseguir un horari que afavoreixi el propi sentit del permís, la conciliació familiar, molts cops és una missió impossible. A tot això, se li ha d’afegir que el Decret de plantilles, implantat pel Departament d’Educació, atemoreix, curs rere curs, totes les interines que veuen perillar el seu futur laboral. Quan arriba el mes de maig no són poques les mestres que sota samarretes amples es veuen obligades a invisibilitzar un dels moments més feliços de la seva vida, la sospita d’un possible embaràs pot ser motiu decisiu perquè la direcció del centre decideixi prescindir-ne pel següent curs, o no ser seleccionada en l’entrevista. I tot i que les comparacions són odioses, és inevitable emmirallar-se amb altres països europeus on les polítiques d’igualtat i les llicències per maternitat han estat ben dissenyades i permeten una conciliació real. L’exemple més clar el trobem als països nòrdics amb permisos com el de Noruega, de 392 dies cobrant el 80% del sou o 322 dies cobrant el 100% del sou, o encara millor, el del govern suec, amb un permís de 480 dies (Eurostat, 2022). Malauradament, com molt bé ha representat la brillant Aina Clotet, “Això no és Suècia”.

És necessari que els centres educatius es converteixin en oasis d’igualtat

Hi ha llum al final del túnel, se’n diu coeducació

Però tot superpoder comporta una gran responsabilitat i els 8 de març que ens han precedit han servit perquè l’esforç de totes les dones que han actuat com agents de canvi no hagi caigut en sac buit. El lideratge de cadascuna de les accions i mobilitzacions dels últims anys reivindicant plans d’igualtat i espais per treballar pel bé comú i la transformació social van donant el seu fruit. El Decret 175/2022 és un primer pas per donar suport legal al treball amb perspectiva de gènere als centres educatius. Normativitza la inclusió de la coeducació i la perspectiva de gènere des del currículum amb Coeduca’t com a eina; des de l’organització del centre amb guies d’autodiagnòstic i d’estil lingüístic, delimitant el projecte de convivència, i amb el pla d’escoles lliures de violències o el de drets sexuals i reproductius. Ara bé, això només és un primer pas per iniciar camí, ara es necessiten recursos, reconeixement d’espais on els professionals puguin desenvolupar projectes que tinguin un impacte real, formar el professorat perquè se senti segur i tingui les eines necessàries i reconèixer econòmicament l’esforç que tot plegat comporta. És necessari que els centres educatius es converteixin en oasis d’igualtat. Hem de garantir veritables espais de transformació social on es trenquin els estereotips de gènere i on s’incloguin continguts que desafiïn els rols tradicionals i promoguin la igualtat des de les primeres etapes educatives.

Malgrat els desafiaments, hi ha raons per ser optimistes. Perquè tots els dies siguin 8 de març, apoderem-nos de tots els espais formals i no formals, perquè l’educació és la clau per dotar els nostres infants i adolescents d’eines que els permetin construir una societat més justa i equitativa.