Una reflexió envers l’espiritualitat i la natura en l’escoltisme

Campaments AEiG Montpalau

La natura no només és la nostra mare -la mare Terra- que ens acull i nodreix generosament, sinó també la nostra mestra. Estem realment oberts, però, al seu ensenyament? Tenim clars tots els beneficis físics, anímics i espirituals que reporta el restabliment d’un contacte profund amb la natura?

La natura ens fa tornar humils, ens mostra el lloc que tenim dins l’ordre universal, la nostra fragilitat i dependència total dels elements -començant per l’aire- i els innombrables éssers vivents, sense els quals no podríem subsistir ni un dia. La seva bellesa inesgotable, sempre renovada, ens entusiasma, així com admirem el seu llenguatge autèntic i verídic. Per més que la intentem enganyar, ella sempre ens diu la veritat, i té sempre la darrera paraula. La calma i la serenitat de viure els ritmes naturals, indiferents a l’agitació i els neguits, són el perfecte antídot contra la pressa i l’estrès. La natura ens ajuda a retrobar els nostres bioritmes, a gaudir d’harmonitzar-los amb els seus, si ens atrevim a endinsar-nos-hi amb temps per davant i sense màquines. Tant de dia com de nit, ens ofereix silencis exteriors -rics de sons, cants i remors- que ens ajuden a retrobar el nostre silenci interior, regenerador i vivificador, del qual flueix qualsevol creació autèntica.

Però encara hi ha més: la natura ens ofereix una coral polifònica de missatges positius, unificats, coherents, amb exemples sublims d’ordre, harmonia, equilibri i cooperació…; cosa que no exclou alguns càstigs fulminants, si resulta necessari. Ensenya saviesa als qui tenen ulls per veure i orelles per escoltar… i contemplar. I, amb gran paciència, ens ofereix estímuls per a desenvolupar l’atenció plena, la concentració serena, el goig íntim de redescobrir una felicitat més propera, senzilla i autèntica. Tan bon punt ens allunyem dels indrets pertorbats, la natura ens regala aire i aigua purs, olors, colors i fruits silvestres plens de vitalitat.

Ara bé, per reconnectar en profunditat amb la natura no n’hi ha prou amb afinar les facultats racionals, sinó que cal dirigir-se al que Francesc Torralba anomena intel·ligència espiritual. Calen propostes adreçades a les nostres facultats interiors: l’atenció i l’esguard net, la intuïció de cor, l’autodeterminació, la creativitat, el sentit dels límits, la transparència i la receptivitat, l’equilibri interior i exterior, la capacitat de sacrifici i la generositat, la vivència plena del present…

Totes les grans tradicions espirituals de la humanitat fomenten les mateixes virtuts essencials, que s’estenen més enllà de la comunitat humana, envers tots els éssers vivents: humilitat i respecte reverent envers la vida, la natura, que a més de mare i mestra és percebuda com una manifestació o revelació divina.

La crisi sistèmica que ens ha tocat viure és una gran oportunitat. Les seves causes pregones tenen molt a veure amb la dessacralització, tant de la natura com del nostre propi ésser. Per tant, ens pot estimular a recuperar el sentit d’allò sagrat. Perquè no podem a estar en pau amb la Terra sense estar-ho amb el cel, i viceversa.

L’escoltisme ofereix experiències vitals, sanes i joioses en la natura, però crec que hauria d’anar més enllà, i plantejar-se com oferir més i millors experiències espirituals, mitjançant una reconnexió més pura amb la natura. I això, a casa nostra, crec que demana un llenguatge inclusiu, que aculli totes les creences (o la seva absència). Perquè l’ensenyament espiritual de la natura és universal i irrefutable; s’adreça a tots i el reconeixem en la nostra pròpia essència.