Cinc pel·lícules que posen en valor l’escola

Hem seleccionat cinc títols de pel·lícules de ficció i documentals que tracten l'escola des de diferents perspectives i llenguatges. En totes elles, es posarà en valor l'educació com a eina transformadora.

Mònica Bergós
 
 

‘Camino a la escuela’

Mira el tràiler.

Aquest bonic documental es va convertir en tot un fenomen de taquilla a França el 2013 i va guanyar un Premi César en la seva categoria. El seu autor, Pascal Plisson, va viure un temps a Kenya, mentre treballava per a National Geographic, i va ser allà on va conèixer a dos dels protagonistes de la pel·lícula. “Vaig trobar a uns nens anant per la sabana. No havia vist ni la seva escola ni casa seva, l’únic que veia eren dos nois que corrien. Ells anaven al col·legi però no sabien si el temps que trigaven a arribar era d’una hora o dues”. En aquest èpic camí fins a l’escola, els nois havien de córrer entre elefants i enfrontar-se a nombrosos obstacles.

A través de la història d’aquests dos xavals, mostrada en el documental al costat de les d’altres nens que viuen situacions molt semblants, des del Marroc a l’Índia o la Patagònia argentina, el cineasta entona un bell cant al valor de l’educació. “L’educació és la clau de la societat, perquè ens fa resistents al control dels poderosos”, assegura Plisson, i afegeix: “l’educació és la clau per a un món millor”.

Que milers de nens del món occidental hagin vist la pel·lícula, és una bona notícia per al seu autor, que lamenta que als seus fills no els agradi anar a l’escola. “En la nostra societat moltes vegades es percep com una cosa avorrida o rutinària, però per als xavals del documental el col·legi és la felicitat perquè significa un passaport cap a una vida amb més perspectives”, explica. El documental ha estat utilitzat com a eina educativa en nombroses escoles. Entre elles, un col·legi de Normandia en què els mestres van organitzar un passi de la pel·lícula en un cinema situat a 12 quilòmetres. Van portar als alumnes caminant, sota la pluja i el fred, després de demanar permís als seus pares. Una experiència que els va fer reflexionar.

‘Katmandú, un mirall al cel’

Mira el tràiler.

Icíar Bollaín, una de les figures més potents de la nostra cinematografia, va estrenar aquesta pel·lícula en 2011. Inspirada lliurement en el llibre ‘Una mestra a Katmandú’, de la catalana Victòria Subirana, narra la història d’una mestra que decideix crear una escola al Nepal per als nens que viuen a les barraques. Els dàlits o intocables, que en el sistema de castes hindú neixen i creixen sense drets. Aquest bonic i sensible relat, emmarcat en escenaris de bellesa captivadora, conté una reflexió sobre el significat de l’educació, entesa com “una clau per sortir de la foscor i la ignorància”.

A ‘Katmandú, un mirall al cel’, Nepal és un personatge més de la pel·lícula. Bollaín deté la seva càmera davant dels seus llums i les seves ombres. Paisatges fascinants, ciutats plenes de vitalitat i alegria, però també extrema pobresa, crueltat, corrupció i violència. El viatge pel Nepal transcorre paral·lel al viatge interior de la protagonista. La mestra troba el seu lloc al món, el seu “mirall al cel”, a centenars de milers de quilòmetres de la seva terra natal. “Això em va cridar molt l’atenció. Una persona que arrossega una infància infeliç, i vivències traumàtiques, troba la seva oportunitat de reinventar-se lluny de casa. Enlloc de conformar-se amb un destí gris, com a empleada en una fàbrica, es converteix en una professora excepcional al Nepal”, narra la directora.

La protagonista ajudarà a canviar les vides dels nens més necessitats de Katmandú a través d’una pedagogia transformadora, enfocada en el desenvolupament i creixement personal. “Abans d’aprendre i escriure, l’important per a aquests nens és estimar-se a si mateixos, saber-se protagonistes de les seves vides”. Una de les històries més emotives de la pel·lícula és precisament la d’una nena que no recordava el seu nom. Després de néixer el seu germà petit, havia perdut la seva identitat. La recupera gràcies a la bona tasca de la mestra.

La lengua de las mariposas

Mira el tràiler.

Clàssic del nostre cinema recent. Magnífica adaptació d’un relat de Manuel Rivas que havia embadalit a José Luis Cuerda. Tal com ell mateix va explicar en un diari de rodatge, la lectura del conte homònim inclòs en el llibre de relats ‘Què em vols amor’, li havia provocat “una pessigada al fetge”, i li havia dipositat a les venes una “espècie d’oli tebi, com de febre infantil”.

Guanyadora del Goya al Millor Guió Adaptat el 1999, aquesta commovedora història destil·la poesia i veritat. Situada a la Galícia rural dels anys 30, homenatja la tasca dels mestres i les mestres de la 2a República a través de l’inoblidable personatge interpretat per Fernando Fernán Gómez, i els seus savis ensenyaments, carregats d’humanitat i amor per la vida. “Si aconseguim que una generació, una sola generació, creixi lliure a Espanya, ja ningú els podrà arrencar mai la llibertat. Ningú els podrà robar aquest tresor”, pronuncia en un dels moments més emotius del film.

La pel·lícula és també un cru relat de la traïció d’una població a uns ideals. Encara que José Luis Cuerda dirigeix ​​el seu dit acusador cap un dictador que sotmet a un poble sense armes: “ningú té dret a posar a ningú en el dilema d’haver de triar entre la seva pròpia vida i la vida dels seus familiars i amics o entre la seva vida, la dels seus familiars i amics, i la defensa de les conviccions d’un, dels seus sentiments o de la seva autoestima”. D’això, entre molts assumptes, vull creure que parla ‘La lengua de las mariposas’.

El retratista

Mira el tràiler.

Don Gregorio, el personatge del mestre a ‘La lengua de las mariposas’ interpretat per Fernando Fernán Gómez, va existir en els centenars de mestres republicans compromesos amb construir un món millor al costat dels nens dels anys 30.

Un d’ells va ser Antoni Benaiges, a qui està dedicat aquest documental. Mestre català nascut a Mont-roig del Camp, a Tarragona, entenia l’educació com una eina transformadora que tenia el poder de formar ciutadans lliures i responsables. Va aplicar la pedagogia Freinet a l’escola rural a què va ser destinat, en un petit poble de Burgos, i va despertar consciències.

Va crear una impremta escolar, que va servir com a plataforma d’expressió per als alumnes, els quals bolcaven la seva creativitat, inquietuds i coneixements en uns quaderns que van ser distribuïts en les ‘escoles Freinet’ d’Espanya i l’estranger. Va oferir l’oportunitat a aquests nens de dir que existien. Va ser assassinat pel Franquisme. Finançada mitjançant crowdfunding, la pel·lícula sorgeix d’un projecte del fotògraf Sergi Bernal i està dirigida per Alberto Bougleux.

Han bombardejat una escola

Mira el documental sencer.

L’Escola del Mar / Fotografia: Josep Dominguez. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

El documental recupera la història de l’Escola del Mar, a Barcelona, ​​que va ser bombardejada el 1938 durant la Guerra Civil. Construïda el 1922 per l’Ajuntament de la ciutat al costat de la platja de la Barceloneta, va dur a terme una pedagogia transformadora que va impactar profundament en els seus alumnes. A través del documental, diversos exalumnes expliquen com van ser les seves experiències en aquell col·legi tan especial. La Rosa assegura que aquells van ser els anys més feliços de la seva vida; l¡Isidre explica que aquells mestres els van ensenyar “a pensar, sentir i estimar”.

El projecte pedagògic de l’escola se sustentava en la idea que l’educació anava més enllà de la mera transmissió de coneixement i es proposava formar a persones i a bons ciutadans. Apostava per una educació pública de qualitat, i donava protagonisme als alumnes, que s’encarregaven de molts aspectes vinculats amb el funcionament de l’escola a través de diferents grups de treball. El documental està dirigit per les periodistes Mireia Corbera, Anna Morejón i Sandra Olsina.

 

Aquest article l’ha publicat originalment El Diario de la Educación.

4 Comentaris on Cinc pel·lícules que posen en valor l’escola

  1. José Eugenio Abajo // 09/10/2018 a les 21:00 // Respon

    Yo añadiría “Hoy empieza todo”

    • Glòria T // 12/10/2018 a les 7:23 // Respon

      Siií, jo també: Hoy empieza todo… La realitat de les escoles a les zones de suburbis i el coratge de tirar endevant, malgrat tot. És un reconeixement a molts mestres anònims!!!

  2. M.Angels Megias // 09/10/2018 a les 23:39 // Respon

    Totalmente de acuerdo.
    Y también “Ni uno menos” y “Ser y tener”

  3. Núria Rajadell-Puigggròs // 12/10/2018 a les 9:57 // Respon

    Des del Seminari de Cinema Formatiu del Grup GIAD (Grup d’Investigació i Assessorament Didàctic) de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona portem investigant des de fa 23 anys el cinema com a estratègia educativa, i any rera any dediquem una setmana a un tema específic, una setmana oberta a tothom amb un Dossier Informatiu que pengem en obert. Després editem un llibre on s’aprofundeix sobre el tema i pel·lícules que s’hi relacionen.
    Us imaginareu que des de fa tants anys totes aquestes i moltes més les hem treballat, per si a alguna persona l’interessés.
    Aprofitem per convidar-vos a la propera XXIV Setmana Internacional de Cinema Formatiu, el proper Novembre:

    XXIV SETMANA INTERNACIONAL DE CINEMA FORMATIU
    El Pensament Científic i el Cinema Formatiu
    De dilluns 19 a divendres 23 de Novembre 2018
    Saló de Graus. Edifici Migdia I, 4ª planta. Campus Mundet. Universitat de Barcelona

    Organitza el Seminari de Cinema Formatiu
    Grup d’Investigació i Assessorament Didàctic. GIAD
    coordinació: Joan Mallart, Albert Mallart I Núria Rajadell
    amb el suport de la Facultat d’Educació

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*