Actualitat

El pes de portar la pobresa a la motxilla

Quan les coses estan complicades a casa, la motxilla pesa el doble. L’Estefanía i la Bàrbara, dues bessones de 15 anys, a vegades viuen amb estrès la situació de penúria econòmica que viuen a casa, i això els afecta a classe. Ho expliquen en una conversa amb El Diari de l’Educació a la seu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) de Barcelona, a la qual participa la seva mare, la Yolanda, des de fa uns mesos. Van perdre casa seva fa quatre anys i ara viuen amb els avis, tots en un pis de dues habitacions. Els deures els fan a la cuina.

“Elles són madures i se’n surten malgrat tot”, valora la Yolanda, que tot i així admet que “alguns detalls els van afectant poc a poc”. Es refereix als crits que a vegades hi ha a casa –”els avis són grans i em culpen per haver perdut el pis”– o a no poder fer front als 20 euros que costava l’última sortida al teatre. En el seu cas, explica la Yolanda, l’escola els ha ajudat molt: “Les tutores s’han bolcat sempre en elles i la psicòloga ja les coneix perfectament”, però no amaga que la fortalesa de les seves filles a vegades no és suficient per deixar enrere el llast que suposa la seva situació de pobresa.

D’acord amb un estudi publicat aquesta setmana per la Fundació Jaume Bofill, la situació socioeconòmica dels alumnes condiciona més els seus resultats que fa una dècada. Una situació manifesta de desigualtats que, segons la pròpia fundació, suposa un fre en la millora del sistema educatiu. A dia d’avui, ser d’un entorn desfavorit o fill d’una família més benestant segueix sent un fet diferencial. El mateix estudi, elaborat a partir dels informes PISA de 2003 i 2012, assenyala que només un 6,6% de l’alumnat de classe alta obté mals resultats, mentre que en el cas dels de classes baixes els mals resultats arriben fins al 35,3%, sempre pel que fa a l’assignatura de matemàtiques.

La de la família Yeste és una situació límit, però mai no ha estat fàcil. La Yolanda és mare soltera –el seu marit la maltractava– i sempre s’ha vist forçada a treballar el doble per garantir el benestar de les seves filles. Hores extres dia sí i dia també com a vigilant de seguretat li van permetre contraure una hipoteca, però la feina va decaure i, tot i seguir treballant, li va ser impossible mantenir els pagaments al dia. El banc –Unión de Créditos Inmobiliarios (UCI), filial del Santander– li va obligar a vendre el pis, una operació que malgrat tot li va deixar un deute de 200.000 euros i, poc després, la demanda per part del banc també del pis dels avis –on viuen ara tots cinc– per haver estat avalistes.

La Bárbara i l’Estefanía estan convençudes que aquest procés els ha perjudicat sovint a classe, encara que tampoc no són de treure males notes. “A una li costa més que a l’altra; una és més rebel, i a vegades sembla que no li importi res al món, i l’altra és molt introvertida i li costa relacionar-se”, explica la Yolanda. Però reflexionant-hi amb calma, arriba a la conclusió que potser la pèrdua del pis i l’entrada sobrevinguda en la pobresa no ha estat el que més els ha afectat. “Potser ha sigut més perjudicial per elles, a llarg termini, els anys anteriors. Quan treballava tot el dia mai no els vaig ajudar a fer els deures. Parlàvem menys. Durant molts anys jo no vaig estar anímicament bé i quan se m’acostaven els cridava i les feia fora”, recorda la Yolanda.

“A vegades no és només que es pugui passar gana o que no es tinguin diners per material escolar, que és gravíssim, és que hi ha conseqüències com la pobresa afectiva: els adolescents que a casa no els poden estimar prou perquè els pares estan desbordats de problemes arriben a l’escola amb l’autoestima per terra, un desànim que els fa rendir menys”, afirma el psicopedagog Joan Maria Girona.

Per la seva banda, el professor Xavier Melgarejo, expert en el sistema educatiu de Finlàndia, assegura que “cal una política que garanteixi les necessitats bàsiques de les famílies”, sense la qual, a parer seu, no es pot construir un sistema educatiu igualitari. “Tu fas Segon d’ESO, arribes a classe sense haver esmorzat, a la nit hi va haver merder a casa… Creus que has fet els deures? El temps passarà i t’aniràs degradant respecte de la resta de companys. Això passa avui a casa nostra, i compte, que ha passat sempre”, sosté Melgarejo.

En aquesta línia, l’estudi de la Fundació Jaume Bofill, dirigit per Xavier Bonal, assenyala algunes propostes per mitigar l’impacte de les desigualtats a les aules. Evitar la concentració d’alumnat amb dificultats en alguns centres o finançar els centres en funció de les característiques socioeconòmiques del seu alumnat n’eren algunes. “La majoria de països que han millorat els seus resultats han reduït les desigualtats”, conclou.

En aquest context cal recordar que el benestar de les famílies amb fills a Espanya ha retrocedit una dècada. I que pocs països a Europa tenen una taxa de risc de pobresa infantil comparable l’espanyola, que s’eleva al voltant del 30%, segons els darrers informes.

Les extraescolars, tan necessàries com inaccessibles

La Yolanda va perdre la feina ara fa un any, però amb tot sempre ha prioritzat l’educació de les seves filles i mai no ha deixat de pagar tot el que està relacionat amb la seva escolarització. Ara bé, els 20 euros de les excursions al teatre, les colònies, o les activitats extraescolars estan totalment fora del seu abast. “No ens ho podem permetre, i elles ho entenen”, explica. De tota manera, a l’Estefanía i la Bárbara, expliquen, els encantaria poder fer cursos d’anglès i de cant. “A totes dues ens agrada cantar, a mi sobretot”, explica la Bárbara. De fet, les seves inquietuds artístiques -per la música, l’escriptura o la pintura- fan que totes dues vulguin cursar el batxillerat artístic un cop acabada l’ESO.

“La gent no arriba a pagar les extraescolars, i són activitats importantíssimes perquè tinguin un reforç, perquè s’exercitin fent esport, perquè socialitzin”, explica Miguel Santos, president de l’AMPA de l’escola Mestre Morera, del barri de Ciutat Meridiana, un dels que té la renda mitjana més baixa de tota Barcelona. Ni tan sols havent establert un preu de cinc euros al mes les famílies s’ho poden permetre, encara que sovint les famílies es recolzen les unes en les altres quan no poden fer front a un pagament. “Hi ha massa pobresa i estem limitant les possibilitats dels joves”, raona.

Al Mestre Morera l’AMPA insisteix sovint a les famílies a que vagin a fer activitats amb els seus fills a l’escola. “Sempre els dic que vinguin a passar una horeta fent un taller amb els fills. Que a casa no paren de pensar en com pagar l’aigua o la llum, i que aquí segur que s’airejaran i no estaran tan tensos amb els nens. Perquè els problemes, tard o d’hora, els acabem transmetent als nostres fills i els fem partícips”, constata Santos.

L’objectiu ara de la família Yeste és, amb la col·laboració de la PAH, aconseguir que el banc li condoni el deute per salvar el pis dels avis i, a la llarga, aconseguir un lloguer social. “Com em dic Yolanda que els meus pares no perden el pis”, assegura, convençuda dels arguments que ha trobat a la plataforma per fer front a l’assetjament del banc. “I un cop hagi solucionat el problema, aquí seguiré, amb la PAH, fins que haguem acabat amb els desnonaments”, sentencia.