Que vol dir educar avui?

És el moment de fer una reflexió en profunditat que no es basi ni en interessos partidistes ni corporatius, sinó estrictament en el fet educatiu. Què vol dir, avui, educar? Quin és el tipus de persona que creiem que cal preparar per viure en una societat que ha canviat tant

Marina Subirats
 
 

El desastre que ha suposat la LOMCE en tants aspectes de l’educació ens pot permetre, en el moment en què sigui derogada, fer un plantejament novedós i donar un salt endavant per buscar solucions a trets del sistema educatiu que han quedat envellits i no responen a les necessitats actuals. Això no vol dir que tot hagi de canviar en l’educació; sabem que, si d’alguna cosa ha patit el sistema educatiu a Espanya ha estat de massa canvis, i massa arbitraris, en molt pocs anys. Però la majoria dels canvis que s’han produït des que va ser derogada la LOGSE no s’han fet pensant realment en la millora de l’educació, sinó que han estat modificacions i canvis que responien en major mesura a interessos partidistes o corporatius que no a necessitats reals dels continguts i de les formes pedagògiques. Per exemple, com millorar la situació de l’escola privada, com mantenir el domini ideològic de l’Església o com satisfer les reivindicacions del professorat. Temes importants, qui ho dubta, però molt allunyats de les qüestions bàsiques que han de configurar l’educació.

Esperem doncs que les properes eleccions tan autonòmiques com generals permetin canvis en profunditat. Tots els partits de l’oposició al govern Rajoy s’han compromès a derogar la LOMCE si hi ha un canvi de govern. Ja hi ha alternatives discutides, negociades, preparades. Però, en qualsevol cas, caldria aprofitar aquesta ocasió per canviar algunes coses de fons. Si en tants aspectes de la vida política i social constatem avui que els pactes i equilibris sorgits de la transició han envellit, i cal un nou impuls, en l’educació, en la qual mai no hi ha hagut realment un pacte i un acord entre dreta i esquerra, aquest nou impuls és encara més urgent que en altres àmbits.

Vol dir això que no es pot aprofitar res del passat? Que cal començar de cap i de nou?  Que cal paralitzar totalment la LOMCE?

Anem per parts. És evident, sobretot per als que hem viscut el franquisme i la transició, que el sistema educatiu ha millorat extraordinàriament a Espanya en aquests anys, i que això ha permès el gran augment del nivell educatiu de la població en termes qualitatius i quantitatius. Fora injust no començar per aquest reconeixement tan constatable a nivell numèric i en tants aspectes de la nostra vida social. Per tant, no tot s’ha fet malament ni tot s’ha de canviar. La manera de millorar un sistema educatiu, com tantes altres coses, no és llançar-ho tot periòdicament per la finestra i tornar a començar, sinó practicar una millora continua, modificant aquells aspectes que han mostrat la seva obsolescència, assajant millores en un petit nombre de centres i difonent-les després, una vegada comprovada la seva eficàcia, com es va fer, per exemple, amb la LOGSE, i com al meu entendre s’hauria hagut de seguir fent per llimar les arestes d’una llei que era una llei de futur, i per tant necessitava molts ajustos inicials. Conservem allò que es pugui conservar, no sigui cas que ens passi allò de llançar la criatura amb l’aigua del bany, que passa tan sovint amb les reformes i especialment amb les reformes educatives. Ara bé, en el cas de la LOMCE em sembla que no hi ha res a salvar, i que, a més a més, donat que ja treballava sobre el text de la LOE, esmenant-lo en el fons i en la forma fins a deixar-lo totalment capgirat, el millor seria paralitzar totalment la seva implantació, i treballar sobre la base del funcionament actual del sistema educatiu , que en gran part es deriva de la LOE, formulant tot un conjunt de canvis que, en qualsevol cas, també la LOE necessitava, i que l’aprovació i perill d’implantació de la LOMCE ha fet més urgents.

I quins serien aquests canvis urgents, em preguntareu?

Des del meu punt de vista, és el moment de fer una reflexió en profunditat que no es basi ni en interessos partidistes ni corporatius, sinó estrictament en el fet educatiu. Què vol dir, avui, educar? Quin és el tipus de persona que creiem que cal preparar per viure en una societat que ha canviat tant com la nostra i que segurament seguirà canviant? Com hauria de ser la societat futura que volem? Què cal transmetre a les noves generacions per poder arribar-hi? Aquestes son, per a mi, les preguntes bàsiques sobre les que cal bastir les respostes educatives que necessitem. Deixem-nos, de moment, de retocs en l’estructura educativa, en els horaris, en la carrera docent, etc. i anem al fons de la qüestió: educar és modelar la gent del futur. Quina és la forma que cal donar-li?

No pretenc donar aquí la resposta a aquestes preguntes, que només poden ser contestades en forma de debat col·lectiu molt ample. Però si que voldria indicar per quin camí crec que haurien d’anar les respostes que els poguéssim donar. El nostre model educatiu està molt desfasat respecte de les necessitats de coneixement que plantegen les societats actuals. I quan dic coneixement, no parlo únicament del que sol ser considerat com a coneixements acadèmics. Hi ha tot un conjunt de coneixements encara molt més indispensables per a viure que avui es transmeten molt malament, cosa que acaba tenint un alt cost individual i col·lectiu. Per exemple, com viure de manera saludable, com menjar adequadament, com utilitzar els recursos naturals, com establir relacions no conflictives, com aprendre a ser un home o a ser una dona, com afrontar un projecte personal de futur, com assumir la ciutadania i orientar-nos en un món tan complex, com comportar-nos cívica i solidàriament… I un llarg etcètera.

En el món del qual venim la informació era molt escassa i poc sistematitzada. En canvi, les normes de comportament i el control social eren estrictes, generalment massa i tot, perquè tendien a ofegar la llibertat. En el món en què vivim i possiblement encara més en el que viurem, la informació és sobreabundant, i el que cal és donar criteris per a saber escollir-la adequadament. En canvi, les normes de comportament, els hàbits, etc., no es transmeten sistemàticament. Estem en una societat molt més lliure, on els models rígids gairebé ja no existeixen, i això és un gran avenç; però també és una dificultat: molts dels assajos individuals acaben en fracassos, perquè la carència de criteris orientatius o d’hàbits correctes arrosseguen a les persones a errors molt més importants que els de suspendre un examen. Habermas ja ens advertia, fa anys, d’un perill gravíssim: no solament estem destruint la naturalesa exterior, sinó també de la interior. I què és la naturalesa interior? Justament tot allò que la humanitat ha anat acumulant com a saber profund per a la vida individual i social, que, en aquest moment, es troba en una situació de gran precarietat, perquè ens ha semblat que tot era possible, i tot valor i tota norma un fre a la llibertat. I aquesta destrucció d’uns principis bàsics de civilitat, podríem dir-ne, estant tenint conseqüències imprevistes que comporten patiments que podrien evitar-se. Sense cap intenció apocalíptica, crec que ens podem trobar davant de catàstrofes humanitàries semblants, en les seves dimensions i costos, a algunes de les catàstrofes naturals de les que ja comencem a tenir consciència.

Em direu que què te a veure tot això amb l’educació? Tot, des del meu punt de vista. Estic molt d’acord amb José Antonio Marina quan diu que saber crear una família feliç és més important que saber moltes matemàtiques. Vol dir això que hem de prescindir de les matemàtiques? És evident que no. L’interès pels instruments necessaris per créixer i per conèixer s’intensificaran en el moment en què deixem de fer-ne un instrument de selecció i els convertim en un mitjà per desenvolupar la creativitat i l’expressió personal. I Catalunya te una extraordinària tradició pedagògica basada en el aprendre a ser; només cal que ens ho tornem a mirar i n’extraguem les idees fonamentals que ens ajudaran a posar al dia els nostres models educatius.