Opinió

“I es pot saber què esteu fent els sindicats?”

“Els sindicats no serviu per a res”, “Sou uns menja gambes”, “Els sindicalistes sou uns vividors”, “Sou uns venuts!”, “Avui quants esmorzars t’has fet?”, “A tu, rai, que no et treuen diners quan fas vaga”, “Ja era hora que vinguessis, per aquí no passa ningú des de fa mesos”, “Tota la vida vivint del sindicat, posa’t a treballar!”.

Aquests són alguns dels comentaris que m’he endut cap a casa mentre duia a terme la meva tasca sindical en centres educatius. Després de vuit anys amb llicència sindical (tres anys a mitja jornada i cinc a sencera), torno a les aules amb la ferma convicció que el sindicalisme, el de classe, és més necessari que mai.

El discurs antisindical

També hi ha bones paraules, molt d’agraïment i alegries compartides, tampoc voldria ser catastrofista a l’hora de valorar aquesta etapa. Tot i això, és cert que el discurs antisindical segueix imperant arreu i el sector educatiu no se n’escapa. L’estat espanyol és un dels països de la UE amb un índex d’afiliació sindical més baix (21%, 2 punts per sota de la mitjana europea) (1), sent Catalunya una de les zones amb menys persones sindicades (19%, a 11 punts per sota del País Basc) (2). Val a dir que el suport al sindicalisme no només es tradueix en l’índex d’afiliació, ja que hi ha una gran quantitat de treballadors i treballadores que donen el seu suport a diferents sindicats amb el seu vot a les eleccions sindicals celebrades cada quatre anys (38% del cens el 2023; 43% del cens el 2019) (3). Tot i això, aquestes xifres són alarmants i ens deixen en una posició de fragilitat per defensar els interessos de les treballadores i l’educació pública davant l’empresa (administració). 

Les raons d’aquesta desafecció poden ser múltiples i combinades: les decepcions i frustracions provocades per la concertació i el pactisme; l’hermetisme organitzatiu; les discrepàncies entre diferents organitzacions sindicals; els casos de corrupció; o les fortes campanyes mediàtiques de deslegitimació. Aquests contextos són explotats per l’empresa (i mitjans de comunicació afins) (4) per a crear estructures discursives antisindicals amb l’objectiu de minar la seva organització i incrementar la distància entre treballadores i sindicats. La lluita per l’hegemonia també exigeix accentuar les campanyes de desprestigi per deteriorar la seva imatge pública i soscavar el seu poder social. Si s’afebleixen els sindicats, l’empresa és més poderosa i amb capacitat per actuar amb més impunitat. Via lliure a les seves polítiques.

No és d’estranyar, doncs, que un dels actors més actius en la construcció d’aquests discursos siguin la dreta i l’extrema dreta. El que sorprèn és que des de determinats sectors progressistes també es doni veu i altaveu al discurs antisindical.

“Els sindicats sou uns corporativistes”

Surfegem sobre una onada reaccionària que esquitxa totes les capes de la nostra societat i on les polítiques educatives estan en el centre de la seva acció política amb la voluntat de fer-nos avançar cap a una escola cada cop més elitista i segregadora. En el debat educatiu, llegim i escoltem cada dia a les xarxes i a determinats mitjans de comunicació la construcció d’una narrativa que ens vol portar cap aquí utilitzant la polarització, la simplificació del discurs, la caricaturització de l’oponent, l’exageració i la vulgarització d’aquest, la creació d’un sol enemic sumant tots els agents en un únic element, l’orquestració d’un nombre petit d’idees i repetides incansablement. És la mateixa estratègia comunicativa orquestrada incansablement contra les organitzacions sindicals. 

Un dels comentaris més repetits que he escoltat, inclús de persones pròximes amb les quals he compartit espais i lluites, és l’acusació de corporativisme. És cert, hi ha un sindicalisme (ultra) corporatiu (fàcil de detectar, ho centra tot en el jo), però també hi ha un de classe (el nosaltres) que entén que millorar les condicions laborals del personal educatiu és millorar el servei que li donem a l’alumnat i les famílies (i, per tant, millorar l’educació pública) i que les condicions amb les quals treballem són les condicions amb les quals estudien els nostres fills i filles. Per tant, la lluita per les millores laborals va acompanyat de la millora de les condicions materials amb les quals estudien infants i joves a les aules. I que la lluita pel pa, sostre i treball és una línia transversal per poder garantir uns mínims de vida digna pels nostres infants i joves i les seves famílies.

En cap cas preocupar-se dels drets laborals és despreocupar-se de l’alumnat. La reducció de ràtios;  la contractació de més docents i personal d’atenció educativa; la recuperació de dinàmiques democràtiques dins el centre; la reducció, simplificació o supressió de la burocràcia en la tasca docent; l’estabilitat laboral per a tenir referents estables; la millora dels equipaments educatius; la construcció de nous centres educatius públics d’infantil a FP per tenir una millora i equitativa oferta de places; inclús la millora salarial, un dels elements que més malestar està generant als claustres després d’anys de retallades en les retribucions. Totes aquestes reivindicacions laborals permetrien desplegar una educació inclusiva que beneficiaria l’atenció a la diversitat, milloraria la qualitat educativa, disminuiria la conflictivitat a les aules, reduiria la sobrecàrrega del personal educatiu i milloraria l’atmosfera de treball en els centres educatius. Són aquestes demandes corporatives? En cap cas. 

“I què penseu fer els sindicats?”

Hi ha un desconeixement terrible sobre la tasca sindical. De la mateixa manera que hi ha un desconeixement terrible de la tasca docent als centres, que porten a estereotipar, ridiculitzar i tergiversar el nostre dia a dia dins les aules i els centres escolars, més fruit de la ignorància i desconeixement que de la mala fe. 

Mentre estic gaudint (i sobrevivint) tutoritzant una aula molt diversa de 4t de primària a un centre públic de Barcelona amb una manca alarmant de recursos, les persones amb llicència sindical estan atenent el telèfon i el correu diàriament (podem arribar a rebre més de cent trucades al dia) per atendre les consultes sobre gestions (permisos, llicències, processos selectius, horaris, nòmines, etc.) que hauria de fer el Departament, però que no fa perquè els últims anys ha retallat personal administratiu i ho ha ‘externalitzat’ als sindicats perquè li fem la feina sense haver de pagar més salaris. Només heu de provar de trucar al servei territorial de torn. Si te l’agafen, enceta el cava, has vist la verge; també estan enviant desenes de correus al cap de personal de cada servei per errors en les nòmines (sabeu que alguns membres dels tribunals d’oposicions del 2023 encara no han cobrat per la feina feta? Doncs així anem); acompanyant a companys i companyes al servei de prevenció de salut laboral per l’activació de protocols; intentant solucionar abusos en els horaris; preparant una mesa sectorial llegint-se documents de desenes i desenes de pàgines enviades ni amb 24 hores d’antelació per fer esmenes (que normalment no són escoltades); i intentant visitar els centres de treball, on cada delegat/da és responsable d’entre setanta i cent escoles i instituts per atendre els dubtes i demandes de totes les seves treballadores. La llista de tasques és llarga, em manquen línies.

De la necessària autocrítica per dignificar la nostra professió

Però les organitzacions sindicals també cometen (cometem) errors i els docents i la resta de personal educatiu també ho hem de dir quan passa. Més enllà de les frustracions i les decepcions, no ens hem de preguntar què està fent o què pensa fer el sindicat de torn. El sindicat som tots i totes, estiguem afilades o no. No existeix un sindicat vs. treballadores, ningú vindrà a salvar-nos si no ho fem plegades. El que ens hem de preguntar a nosaltres mateixos és què volem/podem fer nosaltres, quines propostes fem arribar, com ens impliquem en la mesura del possible, com construïm plegades una organització de i per tots i totes. Hi ha organitzacions sindicals que no són hermètiques ni verticals i on les portes estan obertes de bat a bat. Entrem-hi.

El sindicat USTEC·STEs (IAC) va iniciar el passat gener un procés genuïnament democràtic (6) per marcar quines reivindicacions es volen lluitar i quins passos progressius es volen seguir, gràcies a més de 15.000 persones enquestades des dels seus centres de treball. A hores d’ara, i després d’un manifest elaborat conjuntament amb totes aquelles persones que volien implicar-se en la campanya ‘Dignifiquem la nostra professió’, més de 550 claustres d’arreu del país ja s’hi han compromès i s’han recollit més de 16.000 signatures que, un cop siguem moltes més, seran presentades al Departament i a la resta de forces polítiques del país. Que soni la música.

Si volem enfortir una educació pública de qualitat i dignificar la nostra professió cal assumir que no ens regalaran res i que cal omplir carrers de forma organitzada i col·lectiva. El pròxim 15 de novembre hi ha una mobilització unitària per començar aquest camí (7). Benvinguda unitat i que s’hi sumin molts més. No hi ha dreceres.

1. “Trade Unions”: https://www.worker-participation.eu/National-Industrial-Relations/Across-Europe/Trade-Unions2 

2. Solo 1 de cada 5 trabajadores en activo está afiliado a un sindicato”: https://nosotros.infojobs.net/solo-1-de-cada-5-trabajadores-en-activo-esta-afiliado-a-un-sindicato/ 

3. “USTEC-STEs torna a guanyar les eleccions sindicals d’Ensenyament 2023”: https://beteve.cat/societat/ustec-guanya-eleccions-sindicals-ensenyament-2023/ 

4. Adversarios del sindicalismo. Un análisis del discurso antisindical en el diario español La Razón: https://raco.cat/index.php/Athenea/article/view/331880 

5. “Una investigación muestra que la reducción de niños por clase mejora su rendimiento educativo”: https://elpais.com/educacion/2023-10-18/una-investigacion-muestra-que-la-reduccion-de-ninos-por-clase-mejora-su-rendimiento-educativo.html 

6. Dignifiquem la nostra professió: https://www.sindicat.net/dignifiquem-la-nostra-professio/ 

7. “Los docentes catalanes convocan una manifestación el 15 de noviembre para pedir un aumento salarial del 30%”: https://www.elperiodico.com/es/sociedad/20251007/docentes-catalanes-convocan-manifestacion-15-noviembre-sueldo-122370509