Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Mónica Viqueira és una de les expertes en lluita contra la violència a l’escola, dins de l’ONG Educo. Parlem amb ella sobre alguns dels reptes que es plantegen en aquestes dates de dia internacional contra la violència escolar i el bullying.
Ens comenta que malgrat els 4 anys llargs des que s’aprovés la Lopivi, la llei orgànica que pretenia i pretén una protecció de la infància i l’adolescència contra qualsevol tipus de violència en els diferents àmbits en què aquesta es desenvolupa (educació, esport, a la família…), hi ha encara força marge de millora.
Pel que fa a educació, l’article 35 de la llei va imposar la creació i la implementació de la figura de coordinació de benestar i convivència als centres educatius. Una figura que devia i ha de ser capaç de prevenir i detectar possibles casos de violència no només al centre educatiu, sinó fora, intrafamiliar, així com de diferents tipus, inclosa la sexual.
El curs d’implantació de la figura va començar amb importants deficiències, segons les comunitats autònomes, ja que no hi havia hagut prou formació entre el professorat i l’elecció de la persona que s’encarregava del lloc ha estat sempre una mica aleatòria.
Viqueira recorda que la Lopivi va néixer sense una memòria econòmica i que, d’alguna manera, deixava força obert a l’autonomia dels territoris el desenvolupament de la figura de coordinadora. Les comunitats, de fet, ho han anat desenvolupant amb un pes normatiu molt diferent (des de decrets fins a instruccions d’inici de curs). Algunes s’han molestat a portar el seu desenvolupament més enllà del que explicita la Llei, mentre que d’altres han fet una còpia més o menys discreta enganxada del text.
Per a Viqueira és important fer una aposta per aquestes figures per desenvolupar-les completament. El primer, amb una formació eminentment pràctica sobre les tasques que han de desenvolupar.
Formació pràctica i canvi de mirada
Habitualment, comenta l’experta, la formació que s’ofereix a molts territoris no és pràctica i, com explica, li han arribat a comentar algunes persones que preferien deixar el càrrec en percebre l’enorme responsabilitat que suposava i la manca de coneixement pràctic a l’hora de dur a terme la feina.
Un treball que, sobretot, requereix un canvi de mirada per part de les persones adultes, no només les que ostenten aquesta tasca, sinó de totes les que treballen als centres educatius (esportius, de lleure i temps lliure, etc.).
Viqueira comenta que, juntament amb altres organitzacions que treballen amb infància com Unicef, el British Council o la Càtedra de Drets de l’Infant de la Universitat de Comillas, han elaborat un document de mínims que ha d’atresorar la coordinadora de benestar i convivència.
El text, de 44 pàgines que entre moltes altres coses, estableix la necessitat de tres formacions diferenciades. Una bàsica per a tota persona adulta que treballi als centres educatius amb la qual, almenys, tingui nocions sobre els tipus de violència que viu la infància i alguns detalls per intentar una certa detecció si escau.
Les altres dues estarien pensades per a les persones que ostentessin el càrrec de coordinadora de benestar. Una, comuna, diguem-ne, a la generalitat dels qui tinguessin aquesta responsabilitat i una altra, encara més profunda, per als que exercissin la tasca en centres d’especial dificultat per motius econòmics, socials o culturals, en previsió que es trobés amb casuístiques molt concretes. «La persona ha d’estar més preparada perquè la situació ho requerirà», assegura Viqueira.
El recent suïcidi d’una menor per l’assetjament que patia en un centre educatiu a Sevilla en què, segons sembla, no es van prendre les mesures necessàries per resoldre la situació, torna una pregunta contínua. Què falla, a hores d’ara, perquè els centres no detectin o no posin en marxa els protocols existents per lluitar contra aquestes situacions.
Viqueira creu que en alguns casos, menys, hi ha centres amb «certa falta de sensibilitat». Insisteix en la idea que «no són coses de nens», que la violència contra la infància cal aturar-la com més aviat millor.
Assenyala que hi ha desconeixement dels protocols, a què s’acosten els professionals no abans, sinó després que s’hagin produït determinats fets. A això se suma que hi pot haver inseguretat entre els que els han de posar en marxa. En opinió de l’experta, fa respecte fer el primer pas, avisar les autoritats quan no hi ha una certesa clara del que està passant, perquè no se senten preparats o perquè no veuen la situació de la mateixa manera.
«Cal educar la mirada», afirma Viquira, que insisteix que «es pot treballar millor la sensibilització per trencar amb la tolerància a certs tipus de violència».
A més, apunta que no només cal mirar el centre educatiu, sinó les administracions educatives que envolten el centre, que són les responsables en darrer terme que el seu professorat estigui correctament format per a la detecció primerenca, la prevenció o la posada en marxa de les mesures necessàries una vegada es coneixen casos de violència.
