Opinió

Salomó Marquès, paladí dels drets humans

Salomó Marquès Sureda (L’Escala, 1942), catedràtic emèrit d’Història de l’Educació de la Universitat de Girona, serà el protagonista d’un acte públic de reconeixement per la seva trajectòria universitària i cívica el proper dia 8 de maig de 2026. Aquí volem posar en relleu el seu compromís perseverant amb la Declaració Universal dels Drets Humans en tota la seva amplitud, que té una base alhora política, alineada clarament amb la democràcia i l’antifranquisme, i religiosa, un cristianisme evangèlic, més proper a la teologia de l’alliberament que a la jerarquia eclesiàstica. En una ponència presentada fa trenta-sis anys afirmava: “Els reptes d’una societat com la nostra, cada vegada més plural, fan indispensable no sols el coneixement dels Drets Humans, sinó també una reflexió en profunditat sobre les seves exigències polítiques, socials i econòmiques i, també, sobre la seva aplicació real”. Així ho ha fet en el seu principal camp de recerca: l’exili dels mestres republicans, a qui no solament ha restituït la identitat i la dignitat, sinó que ha servit també per reivindicar l’escola i el magisteri republicans (5 anys en pau i 3 en guerra) en contrast amb el retrocés a tots nivells que va propiciar l’educació franquista (40 anys!). Si els primers van situar Catalunya a l’avantguarda pedagògica d’Europa, la segona (contrària a la coeducació, a la laïcitat, al català, a la llibertat, a les metodologies actives…) va ser un autèntic desastre que, en part, encara paguem avui. Tres llibres ho il·lustren a la perfecció: “Els mestres de la República”, “Mare de Déu, quina escola! Els mestres contra Franco” i “1939: l’exili del magisteri de Catalunya”.

A la dècada dels noranta del segle passat, el professor Marquès es va inventar una Ruta de l’exili per fer amb els estudiants del grau de Pedagogia de la UdG. Posteriorment, aquesta Ruta es va anar ampliant a altres graus de la Facultat d’Educació i Psicologia i a la ciutadania en general, i ara forma part de l’oferta del Museu Memorial de l’Exili de La Jonquera. El viatge s’inicia precisament en aquest Museu i seguidament es trepitgen llocs emblemàtics d’aquest costat de la frontera: el mas Perxés i el Coll de la Manrella, d’Agullana, la mina Canta i el Coll de Lli, a La Vajol; i de la banda del Rosselló, el cementiri dels Espanyols i el camp de concentració de la platja d’Argelers. Si es disposa de més temps, la Ruta es pot estirar anant fins a Cotlliure, on hi ha enterrat el poeta Antonio Machado; a Ribesaltes, on hi ha el Memorial d’un altre camp de concentració, utilitzat per les autoritats franceses fins no fa pas massa; la Maternitat d’Elna, on la infermera suïssa Eidenbenz va ajudar a néixer més de 500 infants de mares refugiades; el Coll dels Belitres, a Portbou, on hi havia la duana que controlava la fugida dels vençuts, empesos per l’avenç de les tropes franquistes; i, en aquesta mateixa població, “Passatges”, el monument dedicat a Walter Benjamin, un altre exiliat.

Dins de l’Església catòlica, una de les entitats que més decididament han apostat per la defensa dels Drets Humans, la justícia social, el desarmament i la solidaritat, és Justícia i Pau. Si bé actua a Catalunya des de 1968, a la diòcesi de Girona es va constituir el 1975, a les acaballes de la dictadura, i Salomó Marquès en fou un dels fundadors i membre del seu equip directiu durant més de deu anys. Algunes de les campanyes que han dut a terme dibuixen de manera diàfana el seu tarannà: “Contra la pena de mort”, arran de les últimes execucions perpetrades per la dictadura; “Drets humans, ara”, amb motiu de l’aniversari de la Declaració Universal; “Reflexions sobre l’avortament”; “Educar per la pau”; “Objectiu 0,7% per al desenvolupament”, arran d’una proposta de Nacions Unides en aquest sentit; “Desarmament i Desenvolupament per a la pau”, en plena cursa armamentista; “Integració social de la immigració”, etc.

També, en tant que cristià, ha format part, des dels seus inicis, del Fòrum Joan Alsina, que adopta el nom d’aquest capellà nascut a Castelló d’Empúries, assassinat el 1973 quan treballava en un  hospital de Santiago de Xile, pocs dies després del cop d’estat del generat Pinochet. El seu objectiu: mantenir viu l’esperit de renovació i obertura del Concili Vaticà II enfront del clima contrareformista que es vivia a l’Església, impulsat pel Papa Woytila, des del Vaticà, i pel cardenal Ricard M. Carles, des de Barcelona. Han aprovat i fet públics diversos documents: sobre l’Any del Jubileu, celebrat el 2000, que volien que fos una ocasió per al perdó i la generositat i no de peregrinacions i indulgències; sobre les característiques pastorals que haurien de tenir els bisbes catalans; sobre la guerra i la pau, arran de la guerra que va devastar l’Iraq i les manifestacions multitudinàries que es van fer a casa nostra; sobre l’acollida a les persones divorciades, o que decideixen avortar, o que manifesten la seva homosexualitat, que una moralitat intransigent foragita de les comunitats cristianes; sobre els immigrants estrangers, en uns moments que la seva arribada s’intensificava i les pulsions racistes es feien més paleses…

Ha format part i ha presidit una bona colla d’anys el GRAMC (Grups de Recerca i Actuació amb Minories Culturals i Treballadors Estrangers), una entitat que, des de finals dels anys vuitanta, treballava en l’àmbit de les migracions estrangeres, l’antiracisme i la interculturalitat, fent tasques d’acollida, ajudant a la regularització dels qui no tenien papers, denunciant les agressions i les situacions més flagrants d’injustícia, col·laborant amb els ajuntaments que volien treballar per la integració i la convivència, promovent la formació de professionals i agents públics, intervenint en els mitjans de comunicació i publicant llibres, articles, guies i manuals sobre aquests temes. El GRAMC va estar al darrere d’una experiència pionera, l’Escola Africana d’Adults Samba Kubally, de Santa Coloma de Farners, d’alfabetització i inserció laboral d’uns treballadors que aquells anys no tenien lloc a les Escoles oficials.

En un altre ordre de coses, des de ben jove, va ser minyó escolta i ha afirmat sempre que aquest va ser el lloc on va aprendre a estimar el país i la natura, a tenir cura de l’esperit i a valorar la democràcia. Tan gran va ser l’empremta que li va deixar que la seva vinculació amb l’escoltisme s’ha anat allargant en el temps i fent-se més i més intensa i profunda.

Salomó Marquès s’ha implicat a fons amb la seva ciutat, Girona. Va formar part, des dels seus inicis, del Consell Escolar Municipal i, des d’aquesta plataforma, ha estat un dels impulsors del Projecte Educatiu de Ciutat i que Girona hagi format part des del primer moment del col·lectiu de Ciutats Educadores. A més, durant un temps va dirigir l’Escola de la Policia Municipal i va intervenir en el disseny del seu currículum formatiu, on va incorporar un mòdul sobre Drets Humans, que va assumir personalment.

Per altra banda, aquesta adhesió infrangible als Drets Humans abasta també l’autodeterminació dels pobles i, doncs, també del seu, Catalunya. El seu catalanisme és suau en les formes i sòlid en el fons; la seva crítica als poders de l’Estat espanyol, tant per la persecució activa de la llengua del país com per la gasiveria en la delegació de competències a la Generalitat, o per la repressió injustificada i injustificable arran del referèndum de l’1 d’octubre, és categòrica i concloent.